El lavabo també és un lloc meu
Espai. Aquí l'espai no és el context de la situació: és la situació. Les preguntes serveixen per mirar-se la sala que es té i no descriuen cap sala a reproduir. Si la porta es pot deixar oberta i, si no es pot, si hi ha alguna franja del matí en què sí. Si des d'algun punt de l'aula es veu on és aquella sala, perquè el que no es veu no es pot situar. Què hi ha a l'alçada d'un infant i què està penjat a un metre seixanta. Si el mirall, allà on n'hi hagi, és a la seva alçada o a la de l'adult, que és el cas més freqüent. Si hi ha alguna cosa realment perillosa a dins, que es treu en lloc de prohibir-se. I si es pot sortir de la sala sense que ningú obri la porta per tu, que és el que fa que entrar-hi no sigui quedar-s'hi tancat.
Temps. Aquesta situació no té estona pròpia i no se n'hi ha de fer cap. Passa a les estones de lavabo que ja hi ha, i sobretot a la resta del matí, que és quan avui la sala no existeix. El que demana no és temps sinó una porta oberta i algú a prop que pugui estar-hi sense fer res. Això sí que és una condició d'organització: si l'única manera d'obrir la porta és que una persona es quedi allà i el grup es quedi curt, la situació no és possible aquell dia, i s'anota per on toca: com una condició d'aquell matí, no com una manera de ser de ningú. Del grup no demana res: hi entra qui hi entra, sol o amb qui vulgui, i no hi ha torns ni rondes.
Participem en el canvi de roba
Espai. Aquí no fa falta cap equipament nou: el que ho decideix són dues característiques de l'espai que ja hi ha, si s'hi pot seure i si s'hi pot estar sense roba sense quedar exposat. La llista que ve tot seguit serveix per interrogar l'escola que cadascú té, i no descriu cap espai que s'hagi de reproduir. Que hi hagi un racó fora del pas on es pugui fer un canvi sense que hi passi tothom, i que des d'allà encara es pugui veure el grup, perquè si no es pot, el canvi es farà on sigui. Que hi hagi alguna cosa on l'infant es pugui repenjar o asseure, que és el que fa possible aixecar un peu sense caure. Que la roba de recanvi de cadascú sigui a una alçada des d'on ell la reconegui. Que el cistell de la roba molla sigui allà mateix i a la seva mà. I que el terra sigui prou net i prou temperat per poder-hi estar descalç una estona, perquè si no ho és, tot el canvi es fa dret i de pressa.
Temps. És la condició que ho decideix tot, perquè aquesta cura és llarga i sempre arriba enmig d'una altra cosa. Un canvi de roba fet a la velocitat de la resta del matí no deixa lloc a res del que aquí es proposa: l'instant d'espera després de dir la peça és el primer que desapareix, i sense aquest instant els objectius no tenen on passar. Quant dura surt de cada escola i de cada infant; aquí no hi ha cap durada que s'hagi de complir. El que sí que cal és que hi hagi una persona que pugui deixar el grup una estona: si no n'hi ha, els canvis es faran dempeus i de pressa, i això s'anota com a condició del matí i no com una característica de ningú. Pel que fa al grup, la situació no demana cap agrupament: passa d'un en un, quan passa, i no s'ha d'ajuntar amb res ni convertir-se en una ronda.
Quan el cos avisa enmig del joc
Espai. El que decideix aquesta situació no és un espai sinó una distància: la que hi ha entre on juga un infant i on és el que fa falta per atendre'l. Com més gran és aquesta distància, més inevitable és cridar-lo. El que segueix són preguntes per mirar-se l'espai que es té, no un espai a copiar: que a cada espai de joc hi hagi el mínim per a una cura curta, sense haver d'anar a buscar res; que hi hagi lloc a terra al costat de les zones de joc per poder-hi fer una cura sense moure ningú; que els espais de joc no depenguin de la vigilància des d'un sol punt, perquè si l'adult no es pot moure sense desatendre la resta, sempre acabarà cridant; que hi hagi aigua accessible perquè beure no sigui una interrupció; i que les construccions i els jocs llargs es puguin deixar muntats una estona.
Temps. És la condició decisiva: les estones de joc han de ser prou llargues perquè una interrupció de vint segons no sigui el final. En una estona de joc molt curta, qualsevol cura és una transició encoberta; en una de llarga, és un parèntesi. Quant ha de durar surt de l'horari real de cada escola; aquí no hi ha cap xifra que s'hagi de complir. Cal també que hi hagi una persona que es pugui moure: si l'única manera d'atendre un infant és que vingui ell, l'OBJ1 i l'OBJ3 són inassolibles per organització, i això s'ha d'anotar com a condició i no com a característica de cap infant. Pel que fa al grup, aquesta situació no demana agrupaments de cap mena: és el moment de joc de sempre, amb la seva composició de sempre, i no demana torns, ni grups petits, ni treure ningú d'enlloc.
Rentar-nos les mans
Espai. Lavabo o pica accessible des de l'espai del grup. Les condicions concretes depenen de com sigui el lavabo de cada centre, i el que segueix són criteris per mirar-se'l, no un model a reproduir: que l'infant hi pugui arribar, per l'alçada de la pica o amb un suport estable i adequat a l'espai; que el terra no rellisqui quan es mulla; que hi càpiguen dos infants sense haver-se d'esquivar; i que l'adulta hi pugui ser al costat i no darrere. Si el lavabo és fosc o fred, val la pena mirar-s'ho: és un espai on es demana que s'hi estigui a gust.
Temps. Dins de la transició, no abans: el rentat no és el preludi del dinar, és una estona pròpia. Sense hora de finalització fixada per a cada infant. La condició organitzativa que ho fa possible és no portar-hi tot el grup alhora: grups petits o torns, amb la resta d'infants acompanyats en una altra cosa, i amb la mateixa persona acompanyant sempre que es pugui els mateixos infants. Si l'estona no cap, el que s'ha de moure és l'horari, no el ritme dels infants.
T'aviso abans de tocar-te
Espai. La cura de la cara no passa principalment al lavabo, i aquesta és la diferència organitzativa més gran amb «Rentar-nos les mans»: passa on és l'infant, a taula, a la trona, a l'entrada del jardí. El que s'ha de moure no és l'infant cap a l'aigua, sinó el drap cap a l'infant. El que segueix són criteris per mirar-se l'espai propi, no un model a reproduir: que hi hagi un lloc on l'adult pugui posar-se davant i a l'alçada de l'infant sense haver-se de doblegar per sobre seu, sovint tan simple com una banqueta baixa; que la cura d'un infant no quedi al mig del pas de tot el grup, perquè no és un moment íntim com el canvi de bolquer però tampoc no és un espectacle; que la pica, quan es faci servir, sigui accessible i el terra no rellisqui; i que hi hagi llum suficient per veure's i per veure-s'hi. Si l'escola té mirall —i només si en té—, que sigui a l'alçada dels infants, ben fixat i en un lloc de pas, no en un racó on s'hi hagi d'anar. No tenir-ne no impedeix res: cap objectiu, cap criteri i cap proposta d'aquesta situació en depenen.
Temps. Dins del moment real, no com a pas previ a un altre. Un final d'àpat que s'ha de buidar corrents deixa aquesta situació sense lloc. El que li'n fa és repartir-lo: partir-lo en torns curts, amb els altres infants ja en una altra cosa i amb qui els acompanyi, o bé eixamplar la franja perquè ningú no hagi de fer cares seguides. Quants torns, de quina mida i a quina hora ho decideix cada equip mirant-se el seu horari real: aquí no hi ha cap xifra a complir. Sempre que es pugui, la mateixa persona amb els mateixos infants, tal com demana l'orientació d'estabilitat de les relacions. Si no hi cap, el que ha de cedir és el rellotge de l'escola. Pel que fa al grup: individual dins d'un grup petit, perquè la ronda és el que aquesta situació vol trencar. No cal aïllar ningú ni buscar intimitat com al canvi de bolquer: la cara es cuida a la vista dels altres amb tota naturalitat, i que altres infants ho vegin fer és part de l'anticipació. El que no ha de passar és que s'hi comenti la cara de ningú davant del grup, ni que un infant que hi està incòmode hagi de passar-hi al mig de tots.