Validada

Quan el cos avisa enmig del joc

I1 · 1-2 anys
I2 · 2-3 anys
Higiene

Que una necessitat del cos deixi de ser el final del que l'infant estava fent: que cadascú pugui avisar des d'on és, que qui l'ajuda vagi cap a ell i no al revés, que pugui dir «ara no» i que el «ara no» valgui, i que en acabar la cura allò que feia encara hi sigui. I que l'equip trobi la manera d'organitzar les estones de joc perquè atendre un cos no obligui mai a desmuntar-ne cap.

Síntesi visual

La làmina d'aquesta situació Un full per mirar trenta segons i saber com començar: l'entorn, el recorregut, el paper de l'educadora, què farà l'infant i què observem. Pensat per imprimir i tenir-lo a l'aula. Obre la làmina

En 30 segons

Què volem afavorir

Avisar que el cos li demana alguna cosa mentre està fent una altra cosa
Decidir si atén ara el que el cos li demana o si ho fa una mica més tard
Tornar al que estava fent quan la cura s'ha acabat

Què farà l'infant

Dirigir-se a una persona adulta o cridar-la des d'on és
Mostrar on li passa
Continuar el que estava fent després de l'oferiment
Venir a buscar l'ajuda més tard
Tornar al lloc i al material que havia deixat
Buscar amb la mirada o anar a comprovar allò que havia deixat

De les accions observables dels criteris d'avaluació.

Què farà l'adulta

Anar cap a l'infant en lloc de cridar-lo.
Ajupir-se al seu costat, pel davant i a la seva alçada.
Oferir una vegada i esperar la resposta. No repetir-ho.
Dir què passarà i on tornarà en acabar.
Acceptar el «ara no» i tornar a oferir quan ell fa una pausa.
Fer la cura curta i no encadenar-hi res més.
No recollir ni tocar el que ha deixat.
Quan una cosa no pot esperar, fer-la dient-ho, curta, i quedar-se després.

Què cal tenir a punt

Cistells de mocadors de tela o paper, un a cada espai de joc. És el material que fa possible tota la situació: sense ell, atendre un nas vol dir travessar la sala.
Draps nets al mateix cistell, per a la resta de coses que apareixen jugant.
Un recipient per als usats, a l'abast, a cada espai. Anar-hi a deixar el mocador és un tros de l'acció que a I1 ja surt sol.
Aigua i gots a l'abast, sense demanar. Converteix una interrupció en una cosa que l'infant resol sol.
Un coixí o una estora baixa on l'adult es pugui posar a terra, perquè ajupir-se al costat del joc sigui sostenible tot el matí i no depengui de la bona voluntat.
Prestatges o safates on deixar una cosa a mig fer. És el suport material de l'OBJ3: si no hi ha on deixar-ho, es recull.
Res de material nou de joc, cap proposta sensorial, cap pictograma de «demanar ajuda» ni cap suport visual de seqüència, i cap sistema de recompensa per avisar.

En què ens fixarem

Com avisa, i des d'on: ve, crida, mira, s'assenyala, porta el mocador.
Si avisa abans que ningú li digui res, i en quines activitats sí i en quines no.
Què fa quan se li ofereix ajuda: continua, ve, s'atura, aparta.
Si torna més tard pel seu compte, i quant més tard.
Si torna al que feia, i si hi torna igual o comença una altra cosa.
Si mira cap al seu joc mentre dura la cura.
Quina part de la cura fa ell, quan en vol fer alguna.
Del moment: com s'ha resolt la distància entre l'infant i l'adult quan ha aparegut la necessitat, és a dir, si l'adult s'hi ha acostat, si l'infant ha hagut de deixar el que feia, i si ha pogut continuar després. És l'indicador principal de l'organització, i es descriu, no es compta.
Del moment: on era el material, al mateix espai o en un altre.
Del moment: si l'oferiment s'ha fet una vegada o s'ha repetit.
Del moment: si algú ha recollit o mogut el que l'infant havia deixat.
Del moment: quant ha durat la cura, i si se n'hi ha encadenat cap altra.
Del moment: quant durava l'estona de joc, i en quin punt de l'estona ha passat.
Del moment: si hi havia alguna persona que es pogués moure del grup.
Del moment: si l'infant ha estat acompanyat de tornada o s'ha quedat al mig.

Com ho portem a la pràctica

01
Compartim
- Anar-hi, no cridar-los
- El material, allà on es juga
- Oferir una vegada, i esperar
02
Aprenem
- Ajupir-se al costat del que està fent
- Dir què passarà i quan
- Acceptar el «ara no»
- El que estava fent es queda com estava
- El nas, com a cas de cada dia
- Quan no pot esperar
- Tornar-hi amb ell
03
Continuem
- La set, la calor, una picor, una sabata
- Aigua a l'abast, sempre
- Quan surt d'ells

Tot el detall

Objectius i criteris d'avaluació3 objectius · 6 criteris

OBJ1 · Avisar, amb els recursos que té, que el cos li demana alguna cosa mentre està fent una altra cosa, per poder rebre l'ajuda que necessita sense haver de deixar-la. A diferència de la cura de la cara, aquí l'infant avisa d'una cosa que sovint només sap ell, i ho fa en un moment que tria ell.

Avisarque el cos li demana alguna cosa mentre està fent una altra cosaper poder rebre l'ajuda que necessita sense haver de deixar-la

E1.CE4.CAT1.S1
E2.CE1.CAT1.S1

Criteris d'avaluació

Dirigir-se a una persona adulta, o cridar-la des d'on és, quan el cos li demana alguna cosa enmig d'una activitat seva, sense que ningú l'hi hagi preguntat abans.
Acció: Dirigir-se a una persona adulta o cridar-la des d'on ésCondicions: sense que ningú l'hi hagi preguntat abans
Mostrar on li passa —tocant-se el nas, assenyalant la sabata, ensenyant el que li molesta—, quan hi ha algú a prop i disponible i se li deixa un moment per fer-ho.
Acció: Mostrar on li passaCondicions: amb algú a prop i disponible i un moment per fer-ho

OBJ2 · Decidir si atén ara el que el cos li demana o si ho fa una mica més tard, per anar prenent part en les decisions que afecten alhora el propi cos i la pròpia activitat. Decidir «més tard» no val per a tot: quan una cosa no pot esperar, la decisió no s'ofereix.

Decidirsi atén ara el que el cos li demana o si ho fa una mica més tardper anar prenent part en les decisions que afecten alhora el propi cos i la pròpia activitat

E1.CE2.CAT1.S3
E1.CE3.CAT1.S3

Criteris d'avaluació

Continuar el que estava fent després que se li hagi ofert ajuda —tornant a agafar el material, girant-se cap al seu joc, dient «ara no»—, en una estona en què l'oferiment s'ha fet una vegada, sense insistir, i s'ha acceptat la resposta.
Acció: Continuar el que estava fent després de l'oferimentCondicions: amb l'oferiment fet una sola vegada i la resposta acceptada
Venir a buscar l'ajuda més tard, quan ja ha acabat o ha deixat el que tenia entre mans, en un moment en què l'oferiment previ no s'ha repetit ni s'ha reclamat. Continuar i venir són les dues cares de la mateixa capacitat: cap de les dues no és la bona.
Acció: Venir a buscar l'ajuda més tardCondicions: sense que l'oferiment s'hagi repetit ni reclamat

OBJ3 · Tornar al que estava fent quan la cura s'ha acabat, per anar descobrint que la pròpia activitat no s'acaba perquè el cos hagi demanat alguna cosa. És alhora un aprenentatge de l'infant i una condició de l'escola: si algú ha recollit el que havia deixat, l'objectiu és inassolible i la causa no és de l'infant.

Tornaral que estava fent quan la cura s'ha acabatper anar descobrint que la pròpia activitat no s'acaba perquè el cos hagi demanat alguna cosa

E1.CE1.CAT1.S6

Criteris d'avaluació

Tornar al lloc i al material que havia deixat quan la cura s'ha acabat, en un moment en què allò que feia continua allà i ningú no ho ha recollit.
Acció: Tornar al lloc i al material que havia deixatCondicions: amb allò que feia encara al seu lloc i sense que ningú ho hagi recollit
Buscar amb la mirada, o anar a comprovar, allò que havia deixat mentre encara dura la cura, quan la cura s'està fent a prop d'on era i se li ha dit que hi podrà tornar.
Acció: Buscar amb la mirada o anar a comprovar allò que havia deixatCondicions: amb la cura feta a prop d'on era i havent-li dit que hi podrà tornar

Com es desenvolupa, pas a pas

Compartim

Ni activitat d'entrada ni repte explicat a ningú: a aquestes edats no serviria de res. Aquesta fase no és per als infants, és per a les condicions: fer que existeixi de debò una cosa que avui no existeix, que és poder-ho fer després. Mentre «després» no sigui una opció real —oferta, complerta i sense recordatoris—, l'OBJ2 no té on passar i els infants aprendran, amb raó, que avisar surt car.

Anar-hi, no cridar-los
Quan l'adult veu que un infant necessita alguna cosa, travessa la sala. No el crida pel nom des de l'altra punta ni li diu que vingui. És el canvi d'una sola cosa que ho fa possible tot: si l'infant ha de venir, ja ha deixat el joc abans de començar.
El material, allà on es juga
Un cistell de mocadors i draps a cada espai de joc, i aigua a l'abast. No només al lavabo. Mentre el material visqui en un altre lloc, atendre un cos voldrà dir travessar la sala, i el «després» no es podrà oferir.
Oferir una vegada, i esperar
«Tens el nas moll. Quan acabis això, t'ajudo.» Es diu una vegada, s'espera, i no es repeteix. Un oferiment repetit és una ordre educada, i els infants ho saben abans que nosaltres.

El paper de l'adulta

No convertir això en una pregunta al grup ni en una norma explicada. No anomenar en veu alta el nas de ningú davant dels altres. I complir el «després»: si es diu i després es fa venir igualment, el que s'ensenya és que la paraula de l'adult no val, que és molt més del que estàvem intentant ensenyar.

Variacions possibles

Als infants a qui costa que se'ls acostin enmig del joc, avisar-los des d'una mica lluny i acostar-s'hi a poc a poc.
Els dies que hi ha una sola persona amb el grup, l'oferiment es manté encara que la cura s'hagi de fer una mica més tard: el que no es pot perdre és que l'infant sàpiga que ve.

Aprenem

És el cos de la situació. El contingut no és la cura —que és curta i senzilla— sinó on es fa, qui es mou, què passa amb el que l'infant estava fent i què es fa amb la seva resposta.

Ajupir-se al costat del que està fent
La cura es fa allà: a terra, al costat de les caixes, amb el joc a la vista de tots dos. No es porta l'infant al lavabo per una cosa de vint segons. L'adult es posa a la seva alçada i pel davant, com a tot el bloc.
Dir què passarà i quan
«Ara et netejo el nas i tornes a les caixes.» El final forma part de l'avís: dir on tornarà és el que fa que la cura sigui un parèntesi i no una interrupció.
Acceptar el «ara no»
Si l'infant continua, s'accepta i s'espera. Es torna a oferir quan ell fa una pausa, no al cap d'un minut. Un infant que diu «ara no» no està desobeint: està decidint sobre el propi temps.
El que estava fent es queda com estava
Ningú no recull, ni endreça, ni aparta el que l'infant ha deixat mentre dura la cura, ni «ja que hi som». Si un altre infant s'hi asseu, això és una altra conversa i es fa amb ell, no desfent-la.
El nas, com a cas de cada dia
És el que apareix més vegades i per això fa de cas de referència. Se'l tracta amb les condicions d'aquesta situació —anar-hi, oferir un cop, acceptar la resposta— i amb les que ja són del bloc sencer. No s'ensenya cap tècnica, no s'espera que bufi i «sonar-se bé» no és cap objectiu d'aquesta situació. Si un infant en vol fer una part, la fa.
Quan no pot esperar
Alguna cosa a l'ull, un cop, una molèstia que no el deixa estar. Aleshores la decisió no s'ofereix: s'actua, s'explica mentre es fa, dura poc, i tot seguit es torna amb ell al que feia i s'hi és una estona. Aquesta situació no fa veure que tot es pugui negociar.
Tornar-hi amb ell
En acabar, l'adult l'acompanya de tornada i es queda un instant. Deixar un infant dret al mig de la sala en acabar de netejar-li el nas és la manera més segura que no hi torni.

El paper de l'adulta

Moure's ell. Oferir una vegada. Acceptar la resposta i no tornar-la a demanar. Fer la cura curta de debò. No aprofitar per fer-ne una altra —«ja que hi som, també les mans»—, que és com un parèntesi de vint segons se'n va a tres minuts i acaba sent una transició, que és el que aquesta situació vol evitar.

Variacions possibles

A qui li costa que l'interrompin, avisar-lo abans i acostar-s'hi al ritme que admeti.
A I2, qui vulgui fer-s'ho ell ho fa, i l'adult és allà i prou.
Quan un infant està en una cosa amb altres infants, el «després» sol ser més llarg. Es respecta igual.

Continuem

Una fase d'aplicació pensada i volguda, a aquestes edats, no s'aguanta: la Guia de 2024 ho adverteix expressament per al primer cicle. Per això aquí no hi ha ni activitat de tancament ni cap producte. Hi ha una altra cosa: que la manera de fer es repeteixi en la resta de necessitats que arriben mentre es juga. Que un infant hi acabi veient un fil és cosa seva, i que no l'hi vegi tampoc no és cap problema.

La set, la calor, una picor, una sabata
Es fa exactament igual: l'adult va cap a ell, ofereix una vegada, accepta el «ara no», ho fa allà mateix i el torna a acompanyar. Passar totes per la mateixa forma és el que fa que, per a un infant, acabin sent la mateixa cosa.
Aigua a l'abast, sempre
Que un infant pugui beure sense demanar permís ni sortir de l'espai és la manera més senzilla de treure una interrupció del dia. La necessitat que un infant pot resoldre sol deixa de ser una interrupció.
Quan surt d'ells
Un infant que va a buscar el mocador pel seu compte i torna al seu joc troba el cistell allà i ningú que l'aturi, li ho faci ell ni li corregeixi com s'ho ha fet. Que això pugui passar val més que tota la resta.

El paper de l'adulta

Veure-ho passar sense anar-hi al darrere. Quan un infant avisa per primera vegada, no fer-ne festa: si es celebra, la propera vegada ja s'espera d'ell i deixa de ser seu. Anotar-ho i prou.

Variacions possibles

Al joc de fora, on el material sol quedar molt més lluny, cal preveure com s'hi arriba abans de sortir.

L'adult acompanya

Abans

Repartir cistells de mocadors i draps per cada espai de joc, i deixar aigua a l'abast.
Mirar-se on hi ha un lloc a terra per fer una cura al costat del joc sense haver de moure ningú.
Acordar amb l'equip qui pot deixar el grup quan un infant necessita alguna cosa, perquè «vine tu» no sigui l'única sortida possible.
Mirar-se la durada de les estones de joc: si són curtes, qualsevol interrupció se les menja.
Saber de cada infant quant li dura una activitat i com se li pot arribar sense trencar-la.

Durant

Anar cap a l'infant en lloc de cridar-lo.
Ajupir-se al seu costat, pel davant i a la seva alçada.
Oferir una vegada i esperar la resposta. No repetir-ho.
Dir què passarà i on tornarà en acabar.
Acceptar el «ara no» i tornar a oferir quan ell fa una pausa.
Fer la cura curta i no encadenar-hi res més.
No recollir ni tocar el que ha deixat.
Quan una cosa no pot esperar, fer-la dient-ho, curta, i quedar-se després.

Després

Acompanyar-lo de tornada i quedar-s'hi un moment.
Anotar si avui ha avisat ell, i què ha passat després.
Portar a l'equip què de l'organització facilita o dificulta que l'adult pugui anar cap a l'infant sense interrompre-li el joc: quanta gent hi ha, on és el material, quant duren les estones. Es parla de les condicions, no del compte de ningú.
Contar a casa què ha fet la criatura aquest matí. Mai si «ja avisa».

L'entorn i l'organització

L'espai

El que decideix aquesta situació no és un espai sinó una distància: la que hi ha entre on juga un infant i on és el que fa falta per atendre'l. Com més gran és aquesta distància, més inevitable és cridar-lo. El que segueix són preguntes per mirar-se l'espai que es té, no un espai a copiar: que a cada espai de joc hi hagi el mínim per a una cura curta, sense haver d'anar a buscar res; que hi hagi lloc a terra al costat de les zones de joc per poder-hi fer una cura sense moure ningú; que els espais de joc no depenguin de la vigilància des d'un sol punt, perquè si l'adult no es pot moure sense desatendre la resta, sempre acabarà cridant; que hi hagi aigua accessible perquè beure no sigui una interrupció; i que les construccions i els jocs llargs es puguin deixar muntats una estona.

Els materials

Cistells de mocadors de tela o paper, un a cada espai de joc. És el material que fa possible tota la situació: sense ell, atendre un nas vol dir travessar la sala.
Draps nets al mateix cistell, per a la resta de coses que apareixen jugant.
Un recipient per als usats, a l'abast, a cada espai. Anar-hi a deixar el mocador és un tros de l'acció que a I1 ja surt sol.
Aigua i gots a l'abast, sense demanar. Converteix una interrupció en una cosa que l'infant resol sol.
Un coixí o una estora baixa on l'adult es pugui posar a terra, perquè ajupir-se al costat del joc sigui sostenible tot el matí i no depengui de la bona voluntat.
Prestatges o safates on deixar una cosa a mig fer. És el suport material de l'OBJ3: si no hi ha on deixar-ho, es recull.
Res de material nou de joc, cap proposta sensorial, cap pictograma de «demanar ajuda» ni cap suport visual de seqüència, i cap sistema de recompensa per avisar.

El temps

És la condició decisiva: les estones de joc han de ser prou llargues perquè una interrupció de vint segons no sigui el final. En una estona de joc molt curta, qualsevol cura és una transició encoberta; en una de llarga, és un parèntesi. Quant ha de durar surt de l'horari real de cada escola; aquí no hi ha cap xifra que s'hagi de complir. Cal també que hi hagi una persona que es pugui moure: si l'única manera d'atendre un infant és que vingui ell, l'OBJ1 i l'OBJ3 són inassolibles per organització, i això s'ha d'anotar com a condició i no com a característica de cap infant. Pel que fa al grup, aquesta situació no demana agrupaments de cap mena: és el moment de joc de sempre, amb la seva composició de sempre, i no demana torns, ni grups petits, ni treure ningú d'enlloc.

Que ningú no en quedi fora (DUA)

Implicació

Aquí el que es pot triar es pot triar de veritat, i no és poc: si ara o d'aquí a una estona, si en fa una part o cap, si vol que li ho facin allà mateix o prefereix moure's, i quan diu que no. El «no» és una resposta vàlida i té conseqüència: canvia el que passa a continuació. El que no es tria és que hi hagi cura quan una cosa no pot esperar, i això es diu clarament.

Representació

L'oferiment arriba per diverses vies al mateix temps: es diu, s'ensenya el mocador, i qui el fa ja s'ha ajupit al costat. Cada dia amb la mateixa forma i amb les tres peces —què passa, què farem, on tornaràs. Qui encara no desxifra la frase té l'objecte i el gest; i veure-ho fer amb un altre infant, allà mateix i sense enrenou, també avisa.

Acció i expressió

Compta com a avís qualsevol cosa que faci: venir, cridar des d'on és, mirar i esperar, tocar-se el nas, portar el mocador a l'adult, plorar, deixar el que feia i quedar-se quiet. Compta com a decisió tant continuar com venir. I compta com a tornada tornar al mateix lloc, tornar-hi al cap d'una estona o mirar-s'ho des d'on és. Cap forma no és la correcta.

Barreres que hi pot haver

Cridar l'infant des de lluny en lloc d'anar-hi: obliga a deixar el joc abans de començar.
El material en un altre espai, que converteix cada cura en un desplaçament.
Repetir l'oferiment, que el converteix en ordre i buida l'OBJ2.
Recollir el que ha deixat durant la cura, que fa l'OBJ3 impossible.
Estones de joc massa curtes perquè una interrupció hi càpiga.
Una sola persona adulta que no es pot moure del grup.
Encadenar cures —«ja que hi som»— i convertir el parèntesi en transició.
Llegir el «ara no» com a desobediència.
Comentar el moc d'un infant davant dels altres.

Mesures universals

Anar cap a l'infant en lloc de cridar-lo, i ajupir-se al seu costat, pel davant i a la seva alçada.
compromisbarrera organitzativa i relacional
Tenir mocadors, draps i recipient a cada espai de joc, i aigua a l'abast sense haver de demanar-la.
accio i expressiobarrera d'accés físic
Oferir l'ajuda una sola vegada, amb paraula i amb el mocador a la vista, i esperar la resposta sense repetir-la.
representaciobarrera comunicativa
Dir sempre, dins de l'avís, on tornarà en acabar.
representaciobarrera comunicativa i emocional
No recollir ni tocar el que l'infant ha deixat mentre dura la cura.
compromisbarrera organitzativa
Fer les estones de joc prou llargues perquè una cura curta no en sigui el final.
compromisbarrera de ritme i organitzativa

Mesures addicionals

Quan a un infant li costa especialment que se li acostin enmig d'una activitat, avisar-lo des d'una mica lluny, acostar-s'hi a poc a poc i deixar-li més estona entre l'oferiment i la cura. Es torna a mirar cada trimestre, amb l'equip i amb la família.
compromisbarrera sensorial i emocional
Quan l'oferiment parlat no li arriba, dir-li cada dia la mateixa frase curta acompanyada del mateix gest, amb el mocador ja a la mà, i entrar-li al camp visual abans de dir res.
representaciobarrera comunicativa
Quan un infant encara no pot deixar i reprendre una activitat, acompanyar-lo a tornar-hi i quedar-s'hi fins que hi torni a entrar, i mantenir-li el material tal com era tant de temps com calgui.
accio i expressiobarrera de ritme

Observació i documentació

Mirada descriptiva, no diagnòstica. S'hi anota el que es veu, no el que se'n dedueix. L'escola no valora ni diagnostica.

Què observem

Com avisa, i des d'on: ve, crida, mira, s'assenyala, porta el mocador.
Si avisa abans que ningú li digui res, i en quines activitats sí i en quines no.
Què fa quan se li ofereix ajuda: continua, ve, s'atura, aparta.
Si torna més tard pel seu compte, i quant més tard.
Si torna al que feia, i si hi torna igual o comença una altra cosa.
Si mira cap al seu joc mentre dura la cura.
Quina part de la cura fa ell, quan en vol fer alguna.
Del moment: com s'ha resolt la distància entre l'infant i l'adult quan ha aparegut la necessitat, és a dir, si l'adult s'hi ha acostat, si l'infant ha hagut de deixar el que feia, i si ha pogut continuar després. És l'indicador principal de l'organització, i es descriu, no es compta.
Del moment: on era el material, al mateix espai o en un altre.
Del moment: si l'oferiment s'ha fet una vegada o s'ha repetit.
Del moment: si algú ha recollit o mogut el que l'infant havia deixat.
Del moment: quant ha durat la cura, i si se n'hi ha encadenat cap altra.
Del moment: quant durava l'estona de joc, i en quin punt de l'estona ha passat.
Del moment: si hi havia alguna persona que es pogués moure del grup.
Del moment: si l'infant ha estat acompanyat de tornada o s'ha quedat al mig.

Com ho documentem

Un parell de ratlles escrites de seguida, mentre el matí encara és fresc.
Per infant, text lliure i sense graella.
Un full del matí i no de ningú en concret: com han anat les cures que hi ha hagut, com s'hi ha arribat cada vegada i què ha passat després amb el joc. Escrit en text lliure, com la resta. En aquesta situació aquest full val més que l'altre.
Alguna foto solta, si la família hi ha donat permís. Cap primer pla de nassos ni de cares brutes, i cap infant plorant enmig d'una cura.
El punt de l'organització de les estones de joc a la reunió d'equip.

Com s'interpreta

Aquí es mira alhora l'infant i el que el moment li ha posat a l'abast. En aquesta situació la segona meitat pesa més que enlloc, perquè gairebé tot el que semblaria una dificultat de l'infant és, de fet, una condició que no hi era: si el material era a l'altra punta, si se l'ha cridat, si l'oferiment s'ha repetit, si algú ha recollit el seu joc, si l'estona era massa curta. Un infant no pot «tornar al que feia» si el que feia ja no hi és. S'escriu el que s'ha vist, i para: «s'ha tocat el nas i m'ha mirat des de la catifa» val; «ja sap demanar ajuda» és una conclusió, i «no vol col·laborar» és un judici. No s'endevina què sent ni què busca, no es posa un infant al costat d'un altre i no es fan servir llistes d'ítems. El «ara no» no és una falta: és l'objectiu assolit, i s'anota com el que és, una decisió sobre el propi temps, amb el que hi va fer l'adult al costat. Abans d'escriure res sobre un infant que no avisa o que no hi torna, es mira la llista de condicions: si el material era lluny, si se l'ha cridat o si algú li ha recollit el joc, el que s'ha observat és com estava muntat el matí, i això s'anota on es parla d'organització, no al full de cap infant. Que un dia ho faci i l'endemà no és el ritme, i prou. Si al cap dels mesos, i havent fet els ajustos, hi ha alguna cosa que amoïna l'equip, es descriu amb precisió —què passa, quan, en quines condicions i què s'ha provat—, es comparteix amb la família, i són ells qui decideixen què en fan. Aquí no es valora ningú, no s'interpreta res, no es posen noms a res i no s'aplica cap programa que no hagi indicat un professional.

Per on pot continuar

Si un infant comença a anar a buscar el mocador sol, comprovar que el cistell és realment al seu abast a tots els espais.
Si diversos infants no tornen mai al que feien, mirar quant duren les estones de joc abans de mirar res més.
Si l'equip veu que continua sent difícil anar cap als infants, mirar quanta gent hi ha i on és el material abans de mirar res més.
Si apareix que un infant avisa per unes coses i no per altres, no fer-ne res: anotar-ho.

Amb les famílies

Abans

Dir de què va: no d'ensenyar-los a avisar ni a mocar-se, sinó que allò que estaven fent no s'acabi cada vegada que el cos els demana alguna cosa.
Interessar-se per com avisa a casa i a qui, que sovint és diferent.
Deixar anotat si ens diuen res de la pell o d'algun producte concret.
Preguntar si a casa hi ha alguna cosa que ja saben que va bé per acostar-s'hi quan està concentrat.

Durant

Contar què ha fet la criatura, no si «ja avisa» ni si «ja se'n surt sola».
Avisar-los si canviem alguna cosa de com estan muntades les estones de joc.

Després

Ensenyar-los, al llarg del trimestre, alguna de les anotacions que ens hagin cridat l'atenció.
Aprofitar l'entrevista per preguntar-los si a casa hi veuen res d'això.

La veu de les famílies

El moc és el residu del cos del qual més es parla i pel qual una família se sent més jutjada: un nas moll a la porta de l'escola es llegeix de seguida com una manca de cura. No ho és, i l'escola no ho ha de tractar així. Aquí no s'espera que cap família imiti res del que fem. L'únic que els demanem és que ens contin què hi veuen ells: a qui avisa la criatura quan és a casa, i com, perquè sol ser diferent i nosaltres no ho podem saber. Quan a una família hi ha alguna cosa de la nostra manera de fer que no la convenç, se'n parla fins a trobar un encaix. No hi ha deures per a casa i no es dona cap pauta sobre com atendre el nas d'un infant.

Com continua

Al joc espontani

No es prepara res per provocar-ho. El joc espontani no és aquí el lloc on es continua la situació: és el que la situació protegeix. La continuïtat és que aquest joc existeixi, duri i sobrevisqui.

A la vida quotidiana

Anar-hi en lloc de cridar, oferir una vegada, acceptar el «ara no» i acompanyar de tornada: això es fa igual per a totes les necessitats que apareixen jugant —el nas, la set, la calor, una picor, una sabata. Sostenir sempre la mateixa forma és el que fa que, per a un infant, acabin sent la mateixa cosa.

Noves oportunitats

Que els infants participin a mantenir els cistells: veure si queden mocadors, portar-ne.
A I2, si els surt, servir-se'n sols i tornar al joc sense passar per ningú.
Estendre aquesta forma de fer al joc de fora, on el material sol quedar molt més lluny.

Noves observacions

Com canvia al llarg del curs qui avisa i des d'on.
Si el «ara no» apareix i si es respecta sempre.
Si els infants tornen més al que feien quan les estones s'allarguen.
Com es resol aquesta distància al setembre i com es resol al juny.

Connexió amb el currículum5 sabers

Eix 1 · Un infant que creix amb autonomia i confiança

E1.CE1 Progressar en el coneixement i el domini del cos, en el moviment i la coordinació, adonant-se de les pròpies possibilitats, per anar desenvolupant autonomia personal i una autoimatge ajustada i positiva.

E1.CE1.CAT1.S6 Gaudi i benestar en el moviment lliure i el joc autònom.
És el saber que posa nom a allò que la situació protegeix. L'OBJ3 no va de tornar per tornar: va de descobrir que el joc autònom sobreviu a una necessitat del cos, i el saber nomena precisament el gaudi i el benestar en aquest joc. Sense aquest saber, l'OBJ3 seria una norma de conducta.
normativa · triat per ia

E1.CE2 Viure les emocions, expressant i reconeixent sentiments i necessitats, per anar creixent en benestar emocional i seguretat afectiva.

E1.CE2.CAT1.S3 Vivència i expressió de les pròpies necessitats, preferències i interessos.
Dir «ara no» és expressar una preferència, que és la paraula del saber. El que l'infant prefereix aquí no és una cosa entre dues coses: és un ordre, primer això i després allò. A «Rentar-nos les mans» aquest mateix saber sosté l'expressió d'una necessitat; aquí sosté l'expressió d'una preferència sobre el moment.
normativa · triat per ia

E1.CE3 Adonar-se de la influència de l'espai i el temps en les situacions de vida quotidiana a partir de les experiències viscudes, per créixer amb seguretat i entendre el món.

E1.CE3.CAT1.S3 Iniciació en l'ús de termes relatius a l'organització del temps (ara, després, avui, demà, etc.).
El saber posa «ara» i «després» entre els seus exemples, i són literalment les dues opcions de l'OBJ2. La paraula clau és «iniciació»: a I1 els termes els fa servir l'adult i l'infant hi comença a respondre amb el cos; a I2 comencen a ser seus. Cap criteri demana que els digui.
normativa · triat per ia

E1.CE4 Progressar en l'adquisició de normes i hàbits saludables i ecosocialment responsables, guanyant confiança en les pròpies possibilitats i capacitats per construir la pròpia identitat.

E1.CE4.CAT1.S1 Identificació i manifestació de les pròpies necessitats fisiològiques.
El saber té dues meitats i aquesta situació fa servir la segona: manifestar una necessitat del cos és, literalment, l'OBJ1. Un nas tapat, la set o una picor són necessitats fisiològiques, i el que la situació demana és poder-les manifestar. Aquí cobreix només les necessitats que apareixen jugant i s'atenen allà mateix, no l'eliminació ni res del lavabo.
normativa · triat per ia

Eix 2 · Un infant que es comunica amb diferents llenguatges

E2.CE1 Interpretar, comprendre i expressar missatges, emprant recursos i coneixements basats en la pròpia experiència, per avançar en la comunicació i la construcció de nous aprenentatges.

E2.CE1.CAT1.S1 Desig de comunicar-se com a base de l'intercanvi comunicatiu.
El saber diu que l'intercanvi comença en el desig de comunicar-se, i aquí això és la diferència sencera amb «T'aviso abans de tocar-te»: allà l'intercanvi l'obre l'adult amb l'avís, i aquí l'ha d'obrir l'infant, des d'on és i sense que ningú li hagi preguntat res. El saber no demana paraula, i per això val a I1.
normativa · triat per ia

Fitxa tècnica

Identificador: sa-higiene-cos-avisa-joc-i1-i2
Versió del document: 1
Model de dades: 1.1.0
Origen: IA revisada
Revisada per una persona: Sí
Creada: 2026-09-03
Actualitzada: 2026-09-03

Notes de revisió

Tercera situació del moment d'higiene. La proposta inicial era una situació d'higiene nasal; l'anàlisi previ va mostrar que els tres objectius i els sis criteris de «T'aviso abans de tocar-te» ja la cobrien sencera, i la revisió va reformular-la al voltant de la cura que arriba enmig del joc, amb el nas com a cas quotidià de referència. La V2 va aplicar un únic canvi: retirar de l'observació l'indicador quantitatiu sobre els adults i substituir-lo per una formulació qualitativa de les condicions d'acompanyament. Frontera fixada per Fèlix: aquesta situació passa durant el joc; la cura en acabar el joc queda per a una situació posterior. Aprovada per Fèlix el 3 de setembre de 2026 com a contingut pedagògic.