Validada

T'aviso abans de tocar-te

I1 · 1-2 anys
I2 · 2-3 anys
Higiene

Que la cura de la cara deixi de ser una cosa que es fa a l'infant i passi a ser una cosa que es fa amb ell: que cadascú pugui saber què li passa a la cara i què li faran abans que li ho facin, tenir-hi la part que avui pugui tenir —encara que sigui petita— i que el seu «ara sí», el seu «espera» i el seu «prou» arribin a algú i canviïn el que ve després. I que el final dels àpats i l'entrada del jardí es puguin muntar de manera que això hi càpiga cada dia, i no només els dies tranquils.

Síntesi visual

La làmina d'aquesta situació Un full per mirar trenta segons i saber com començar: l'entorn, el recorregut, el paper de l'educadora, què farà l'infant i què observem. Pensat per imprimir i tenir-lo a l'aula. Obre la làmina

En 30 segons

Què volem afavorir

Fer saber què nota a la cara i què necessita
Prendre part la cura de la pròpia cara, fent-ne una part o demanant i acceptant ajuda
Anticipar el contacte que rebrà a la cara

Què farà l'infant

Tocar-se, assenyalar o mostrar el lloc de la cara
Buscar el drap o una persona adulta; també el mirall, allà on n'hi hagi
Fer per si mateix alguna part de la cura de la cara
Recórrer a una altra persona perquè faci la part que ell no fa
Aturar-se, mirar la persona adulta o mirar el drap
Col·locar la cara o el cos en relació amb el que s'ha anunciat

De les accions observables dels criteris d'avaluació.

Què farà l'adulta

Avisar sempre abans de tocar, amb paraula i amb el drap a la vista.
Esperar la resposta. Un moment de silenci també és una resposta.
Posar-se davant i a l'alçada dels ulls, mantenint el contacte visual.
Una passada i parar, per deixar-hi lloc.
Descriure el que passa en lloc de dictar el que ha de passar.
Aturar-se quan es gira, i tornar-ho a oferir més tard.
Donar l'ajuda que es demana, i només la part que falta.
Quan una cosa no pot esperar, fer-la de totes maneres però dient-ho, curt, i quedant-se després.
No fer comentaris sobre la cara de l'infant davant del grup.

Què cal tenir a punt

Draps o tovalloletes de tela, nets, un per infant i moment. És l'objecte central i ha de poder passar de mà en mà: si sempre el té l'adult, la participació és impossible.
Un recipient per als draps usats, a l'abast dels infants. Deixar-hi el drap és una part de l'acció que a I1 ja es pot fer sencera.
Aigua tèbia i un recipient petit, o accés a la pica, per mullar el drap. La temperatura es comprova abans.
Mocadors a l'abast, perquè mocar-se sigui una cura més i, a I2, se'n puguin servir sols.
Una banqueta baixa per a l'adult, perquè posar-se davant i a l'alçada sigui sostenible i no depengui de la bona voluntat.
Recomanat, no necessari: un mirall a l'alçada, en un lloc de pas. Dona a l'infant una via directa d'informació sobre la seva cara, que altrament li ha d'arribar sempre d'un adult. L'escola que no en tingui desenvolupa la situació igualment.
Res de tovalloletes humides perfumades d'ús rutinari, miralls de mà per repartir, cançons per fer passar el moment, pantalles ni cap material sensorial afegit.

En què ens fixarem

Com fa saber que nota alguna cosa a la cara, i a qui ho fa saber.
Què fa quan se li anuncia: s'atura, mira, s'acosta, s'aparta, continua.
Quina part de la cura s'ha fet ell avui i quina ha deixat per a l'altre.
Com demana ajuda i com fa que l'altre faci la part que ell no fa.
Com respon al contacte segons per on entra el drap i quanta estona dura.
On hi hagi mirall: si el busca pel seu compte, i quan.
Com queda després: si el pas cap al que ve és tranquil o costa.
Del moment: quantes persones adultes hi havia i quanta estona ha tingut cada infant. No cal cronometrar-ho: n'hi ha prou amb notar si ha estat una estona o una passada.
Del moment: si hi ha hagut ronda, i d'on venia la pressa.
Del moment: per on ha entrat el drap, pel davant, pel costat o per darrere, i si l'adult estava a l'alçada o per sobre.
Del moment: si s'ha avisat sempre, i si després de l'avís s'ha esperat de veritat.
Del moment: si els draps i els mocadors eren realment a l'abast dels infants.
Del moment: si hi ha hagut alguna resposta de l'infant que no s'ha pogut recollir, i per què.

Com ho portem a la pràctica

01
Compartim
- Ara t'ho diré, i després t'ho faré
- Un mirall on la cura passa, si n'hi ha
- La cara de l'adult també
02
Aprenem
- El drap arriba pel davant, i després d'avisar
- Una passada, i parar
- Qui fa quina part, avui
- Quan es gira
- El mirall, si n'hi ha i si el vol
- Acabar sense marxar corrents
03
Continuem
- Les altres cares del dia
- Quan la cara està molla de plorar
- Quan surt d'ells

Tot el detall

Objectius i criteris d'avaluació3 objectius · 6 criteris

OBJ1 · Fer saber, amb els recursos que té, què nota a la cara i què necessita, per poder prendre part en la cura del propi cos. Com que l'infant no es pot mirar la cara mentre se'n té cura, adonar-se'n i poder-ho comunicar no es poden separar.

Fer saberquè nota a la cara i què necessitaper poder prendre part en la cura del propi cos

E1.CE2.CAT1.S1
E2.CE1.CAT1.S2

Criteris d'avaluació

Tocar-se, assenyalar o mostrar el lloc de la cara on hi ha alguna cosa —restes del dinar, humitat, sorra, un moc—, sense que ningú l'hi hagi dit abans i abans que li ho netegin.
Acció: Tocar-se, assenyalar o mostrar el lloc de la caraCondicions: sense que ningú l'hi hagi dit abans i abans que li ho netegin
Buscar el drap o buscar una persona adulta en acabar de menjar o de jugar a fora —i, allà on n'hi hagi, també el mirall—, quan els materials són a l'abast i hi ha algú disponible per respondre-hi.
Acció: Buscar el drap o una persona adulta; també el mirall, allà on n'hi hagiCondicions: amb els materials a l'abast i una persona disponible per respondre

OBJ2 · Prendre part en la cura de la pròpia cara, tant fent-ne una part com demanant o acceptant l'ajuda que necessita, per anar construint una autonomia que inclou poder comptar amb l'altre. Aquí fer-ho sol no és l'horitzó: la cura de la cara la continuarà fent en bona part una altra persona, i això no és cap dèficit.

Prendre partla cura de la pròpia cara, fent-ne una part o demanant i acceptant ajudaper anar construint una autonomia que inclou poder comptar amb l'altre

E1.CE4.CAT1.S2
E1.CE2.CAT1.S4

Criteris d'avaluació

Fer per si mateix alguna part de la cura de la cara —agafar el drap, passar-se'l per la boca o per la galta, mullar-lo, deixar-lo al lloc—, quan el drap és al seu abast i s'espera abans d'intervenir-hi.
Acció: Fer per si mateix alguna part de la cura de la caraCondicions: amb el drap al seu abast i esperant abans d'intervenir
Recórrer a una altra persona perquè faci la part que ell no fa —acostant-li la cara, allargant-li el drap, mirant-la, agafant-li la mà i portant-la on cal—, dins d'una estona en què l'ajuda s'ofereix i no s'imposa. Recórrer a l'altre hi compta com a participació.
Acció: Recórrer a una altra persona perquè faci la part que ell no faCondicions: en una estona en què l'ajuda s'ofereix i no s'imposa

OBJ3 · Anticipar el contacte que rebrà a la cara, per poder-hi respondre i viure la cura amb seguretat. No s'anticipa una seqüència del dia sinó un contacte sobre el propi cos, ara.

Anticiparel contacte que rebrà a la caraper poder-hi respondre i viure la cura amb seguretat

E2.CE1.CAT2.S1
E2.CE1.CAT1.S3

Criteris d'avaluació

Aturar el que està fent, mirar la persona adulta o mirar el drap quan se li anuncia que li netejaran la cara, abans que el drap li arribi.
Acció: Aturar-se, mirar la persona adulta o mirar el drapCondicions: abans que el drap arribi al contacte
Col·locar la cara o el cos en relació amb el que se li ha anunciat —acostar-la, tancar els ulls, tirar el cap enrere, girar-se, apartar-se—, quan l'anunci s'ha fet amb paraula i gest i s'ha esperat un moment abans de començar. Apartar-se hi compta: és la mateixa capacitat expressada en l'altre sentit, i no és el criteri no assolit.
Acció: Col·locar la cara o el cos en relació amb el que s'ha anunciatCondicions: amb l'anunci fet amb paraula i gest i un moment d'espera abans de començar

Com es desenvolupa, pas a pas

Compartim

No hi ha activitat introductòria ni presentació de cap repte: a I1 i I2 no tindria sentit. El que fa aquesta fase és obrir un instant que avui no existeix, el que hi ha entre adonar-se que un infant té alguna cosa a la cara i netejar-l'hi. Avui aquests dos moments són el mateix moment; separar-los és tota la fase.

Ara t'ho diré, i després t'ho faré Uns segons, dins del moment real. No és una activitat.
L'adult diu el que veu i on és, abans de treure cap drap: «tens una miqueta de tomàquet aquí, a la barbeta». S'ho assenyala a la seva pròpia cara, no a la de l'infant, i espera un moment. No es pregunta res i no s'espera cap resposta concreta: es dona la informació i prou.
Un mirall on la cura passa, si n'hi ha
A les escoles que en tinguin o en puguin posar un: un mirall a l'alçada dels infants a la sortida de l'espai de menjar o al costat de la pica. Hi és sempre i no es proposa mai. Qui s'hi vulgui parar, s'hi para; qui no, passa de llarg. Ningú no hi és convidat ni hi és portat. On no n'hi hagi, la fase funciona igual: la informació sobre la pròpia cara arriba per les altres dues vies, que són les principals —el que l'infant nota i el que se li diu abans de tocar-lo.
La cara de l'adult també
L'adult s'eixuga la boca amb el drap davant dels infants en acabar de menjar, i deixa que se'l vegi fer. És la forma d'anticipació que necessita menys paraules i, en aquest moment, la més útil: mostra què és el drap i què fa abans que arribi a ningú.

El paper de l'adulta

Dir-ho i esperar, encara que costi tres segons més. No convertir-ho en pregunta —«què tens aquí?»—, perquè demana una resposta que a I1 no arribarà i que a I2 s'acaba convertint en examen. No anomenar davant del grup la cara de cada infant una a una: fer-ho la converteix en un judici públic.

Variacions possibles

Als infants que necessiten més calma, dir-los-ho abans i deixar-los per al final de la ronda.
Els dies sense temps, l'anunci es fa igual. Si s'ha de renunciar a alguna cosa, a això no.

Aprenem

Aquí és on la situació es juga tot, perquè aquí és on hi ha la ronda. El contingut no és deixar la cara neta: és per on entra el drap, quanta part hi posa avui cada infant i què passa amb el que respon.

El drap arriba pel davant, i després d'avisar
L'adult se situa davant de l'infant i a la seva alçada, mai al costat ni per darrere. Ensenya el drap, diu què farà —«ara la boca»— i espera un moment abans de tocar. El contorn dels ulls, si cal, és sempre l'últim i sempre anunciat a part. Que l'infant vegi venir el drap no és un detall: és la diferència entre una cura i una sorpresa.
Una passada, i parar
No una fregada llarga fins a acabar, sinó una passada curta, aturar-se i mirar. La pausa és el lloc on cap la participació: és on l'infant pot allargar la mà, acostar la cara, agafar el drap o apartar-se. Sense pausa, la participació no té per on entrar, per moltes intencions que hi hagi.
Qui fa quina part, avui
Cada infant fa avui la part que li surt i l'adult fa la que queda, sempre després d'haver esperat. La part de l'infant sol ser petita —el voltant de la boca, la barbeta— i no per això és simbòlica: és la part real que li toca. Ni tots reben la mateixa ajuda, ni un mateix infant la rep igual dilluns que divendres. Mocar el nas és un cas més d'aquests i es fa igual que la resta: avisat, pel davant, curt, i mai per si de cas.
Quan es gira
Girar-se és informació. La resposta és aturar-se, no insistir: esperar, tornar a ensenyar el drap, oferir-lo, o deixar-ho per d'aquí a un moment. La major part del que hi ha a la cara pot esperar. Quan alguna cosa no pot esperar —una cosa a l'ull, una llefiscositat que li molesta la vista—, l'adult ho fa igualment, però ho diu, ho fa curt i es queda després: aquesta situació no fa veure que tot és negociable.
El mirall, si n'hi ha i si el vol
Qui vulgui mirar-s'hi abans o després, s'hi mira. No es demana a ningú que s'hi comprovi res, no es fa servir per mostrar el resultat i no es fa servir per assenyalar què queda. On no n'hi hagi, no falta res.
Acabar sense marxar corrents
En acabar, l'adult es queda un moment: acompanya l'infant on va, li dona el que buscava, o simplement no s'aixeca de cop. Ho diuen les Orientacions gairebé amb aquestes paraules: cal separar-se sense pressa.

El paper de l'adulta

Avisar sempre i esperar la resposta encara que trigui. Col·locar-se al davant i a l'alçada, mai per sobre. No subjectar la barbeta per acabar abans; si cal sostenir el cap perquè l'infant s'hi recolzi, es fa amb la mà oberta i s'avisa. Renunciar a la ronda: val més repartir-ho en torns curts que fer totes les cares seguides, i quants torns i de quina mida ho decideix cada equip amb el seu grup. Descriure el que passa —«ara la galta», «ja està»— en lloc de donar instruccions.

Variacions possibles

Qui no vulgui just en acabar de menjar pot fer-ho al cap d'una estona, quan ja s'ha aixecat.
A qui li costa el drap moll se li ofereix sec, o tebi, o que se'l passi ell.
A qui li costa el contacte a la cara se li ofereix començar per la seva pròpia mà.
A I2, qui vulgui fer-s'ho tot ho fa, i l'adult només mira i és allà si el demanen.

Continuem

A I1 i I2 no hi ha fase d'aplicació conscient: la Guia de 2024 adverteix literalment que al primer cicle no sempre es poden desenvolupar propostes d'aplicació del que s'ha après. Per tant aquí no hi ha cap activitat final, cap producte i cap transferència. El que hi ha és que les mateixes condicions es repeteixin a totes les altres estones en què una cara demana atenció. Si l'infant hi lliga alguna cosa, hi lligarà pel seu compte; i si no hi lliga res, tampoc no passa res.

Les altres cares del dia
En tornar del jardí amb sorra, després de la fruita del matí, quan hi ha un moc, quan s'ha suat. Es manté exactament el mateix: avís, drap pel davant, una passada i pausa, temps abans d'ajudar, aturar-se si es gira. Que a totes hi passi el mateix és el que fa que un infant les reconegui com una sola cosa.
Quan la cara està molla de plorar
És una cura de la cara i és de les que més s'han de fer bé. S'avisa igual, s'espera igual, i primer va el consol i després el drap, mai el drap com a manera d'acabar el plor. Es descriu el que es fa, no el que li passa a l'infant.
Quan surt d'ells
Un infant que agafa un drap i se'l passa per la cara pel seu compte troba draps a l'abast i ningú que l'aturi ni li digui com s'ha de fer. Que això pugui passar té més valor que qualsevol proposta.

El paper de l'adulta

Mirar-ho sense buscar-ho. Quan un infant ho fa pel seu compte, no fer-ne festa: si se celebra, la propera vegada ja s'espera d'ell. Anotar-ho i prou.

Variacions possibles

Els dies de sortida, quan no hi ha ni pica ni draps al lloc, es manté la manera de fer amb el que s'hagi pogut portar: el que canvia és amb què s'eixuga, no com s'avisa.

L'adult acompanya

Abans

Tenir els draps allà on passa la cura —a taula, al carro, a la sortida del jardí—, no només al lavabo: el drap ha d'anar on és l'infant.
Un drap net per infant i per moment. Preveure'n prou perquè ningú no hagi d'esperar-ne un.
Comprovar la temperatura de l'aigua i del drap amb el propi avantbraç abans de començar.
Decidir amb l'equip com es reparteix el final de l'àpat perquè no hi hagi ronda: qui neteja, quants infants, què fan els altres mentre.
Si l'escola té mirall, mirar si és a l'alçada i en un lloc de pas, i comprovar que està ben fixat. Si no en té, no cal fer-ne cap gestió: la situació no en depèn.
Tenir anotat el que la família hagi dit sobre la pell de la cara o sobre algun producte.

Durant

Avisar sempre abans de tocar, amb paraula i amb el drap a la vista.
Esperar la resposta. Un moment de silenci també és una resposta.
Posar-se davant i a l'alçada dels ulls, mantenint el contacte visual.
Una passada i parar, per deixar-hi lloc.
Descriure el que passa en lloc de dictar el que ha de passar.
Aturar-se quan es gira, i tornar-ho a oferir més tard.
Donar l'ajuda que es demana, i només la part que falta.
Quan una cosa no pot esperar, fer-la de totes maneres però dient-ho, curt, i quedant-se després.
No fer comentaris sobre la cara de l'infant davant del grup.

Després

Separar-se sense pressa i acompanyar-lo cap on va.
Anotar què ha fet avui pel seu compte i com ha respost a l'anunci, mentre és fresc.
Portar a l'equip on s'ha embussat el moment —quanta gent hi havia, quanta estona ha tocat a cadascú, d'on venia la pressa— abans de parlar de cap infant en concret.
Contar a casa què hi ha fet la criatura. Mai si «ja es deixa netejar».

L'entorn i l'organització

L'espai

La cura de la cara no passa principalment al lavabo, i aquesta és la diferència organitzativa més gran amb «Rentar-nos les mans»: passa on és l'infant, a taula, a la trona, a l'entrada del jardí. El que s'ha de moure no és l'infant cap a l'aigua, sinó el drap cap a l'infant. El que segueix són criteris per mirar-se l'espai propi, no un model a reproduir: que hi hagi un lloc on l'adult pugui posar-se davant i a l'alçada de l'infant sense haver-se de doblegar per sobre seu, sovint tan simple com una banqueta baixa; que la cura d'un infant no quedi al mig del pas de tot el grup, perquè no és un moment íntim com el canvi de bolquer però tampoc no és un espectacle; que la pica, quan es faci servir, sigui accessible i el terra no rellisqui; i que hi hagi llum suficient per veure's i per veure-s'hi. Si l'escola té mirall —i només si en té—, que sigui a l'alçada dels infants, ben fixat i en un lloc de pas, no en un racó on s'hi hagi d'anar. No tenir-ne no impedeix res: cap objectiu, cap criteri i cap proposta d'aquesta situació en depenen.

Els materials

Draps o tovalloletes de tela, nets, un per infant i moment. És l'objecte central i ha de poder passar de mà en mà: si sempre el té l'adult, la participació és impossible.
Un recipient per als draps usats, a l'abast dels infants. Deixar-hi el drap és una part de l'acció que a I1 ja es pot fer sencera.
Aigua tèbia i un recipient petit, o accés a la pica, per mullar el drap. La temperatura es comprova abans.
Mocadors a l'abast, perquè mocar-se sigui una cura més i, a I2, se'n puguin servir sols.
Una banqueta baixa per a l'adult, perquè posar-se davant i a l'alçada sigui sostenible i no depengui de la bona voluntat.
Recomanat, no necessari: un mirall a l'alçada, en un lloc de pas. Dona a l'infant una via directa d'informació sobre la seva cara, que altrament li ha d'arribar sempre d'un adult. L'escola que no en tingui desenvolupa la situació igualment.
Res de tovalloletes humides perfumades d'ús rutinari, miralls de mà per repartir, cançons per fer passar el moment, pantalles ni cap material sensorial afegit.

El temps

Dins del moment real, no com a pas previ a un altre. Un final d'àpat que s'ha de buidar corrents deixa aquesta situació sense lloc. El que li'n fa és repartir-lo: partir-lo en torns curts, amb els altres infants ja en una altra cosa i amb qui els acompanyi, o bé eixamplar la franja perquè ningú no hagi de fer cares seguides. Quants torns, de quina mida i a quina hora ho decideix cada equip mirant-se el seu horari real: aquí no hi ha cap xifra a complir. Sempre que es pugui, la mateixa persona amb els mateixos infants, tal com demana l'orientació d'estabilitat de les relacions. Si no hi cap, el que ha de cedir és el rellotge de l'escola. Pel que fa al grup: individual dins d'un grup petit, perquè la ronda és el que aquesta situació vol trencar. No cal aïllar ningú ni buscar intimitat com al canvi de bolquer: la cara es cuida a la vista dels altres amb tota naturalitat, i que altres infants ho vegin fer és part de l'anticipació. El que no ha de passar és que s'hi comenti la cara de ningú davant del grup, ni que un infant que hi està incòmode hagi de passar-hi al mig de tots.

Que ningú no en quedi fora (DUA)

Implicació

L'infant tria el que aquí hi ha de debò per triar: si comença ell o comença l'adult; per on —boca, galta, barbeta—; si vol el drap moll o sec; si ho fa ara o d'aquí a un moment; si es mira al mirall o no, allà on n'hi hagi; i quan diu prou. Aquí el «prou» també val, i és el que fa que el moment sigui previsible i, per tant, segur. Cada infant sap qui l'acompanya, i la cura té sempre la mateixa forma: avís, drap a la vista, pausa.

Representació

El que passarà s'anuncia per més d'una via alhora: la paraula, el gest, el drap mostrat, i l'adult fent-s'ho primer a ell mateix. Es diu igual cada dia, amb les mateixes paraules. Per a qui encara no entén la frase hi ha l'objecte i la cara de qui l'acompanya; i veure-ho fer als altres també avisa. On hi hagi mirall, és una via més de representació, perquè informa del propi cos sense que calgui cap paraula; on no n'hi hagi, les altres vies ja hi són totes.

Acció i expressió

Compta com a participació qualsevol cosa que faci: acostar la cara, tancar els ulls, agafar el drap, passar-se'l malament, portar la mà de l'adult on cal, dir «jo», apartar-se, demanar que ho faci un altre. També s'accepten totes les vies: drap moll, drap sec, la pròpia mà, l'aigua de la pica. La cara mig neta i el drap mal passat no són errors a corregir. I demanar ajuda és participar, no deixar de fer-ho.

Barreres que hi pot haver

La ronda de cares seguides, que no deixa lloc a cap resposta.
El drap que arriba des de darrere o des del costat, fora del camp visual.
L'adult per sobre de l'infant en lloc de davant.
La pressió i la durada del contacte, quan no s'ajusten al que l'infant mostra.
El drap massa fred, massa aspre o massa moll.
Un avís que és només una frase, quan la frase encara no s'entén.
Draps i mocadors fora de l'abast, que fan impossible qualsevol iniciativa.
Llegir el fet d'apartar-se com a oposició.
Que la cura de la cara es faci al mig del pas i amb comentaris del grup.

Mesures universals

Avisar sempre abans de tocar la cara, amb paraula i amb el drap a la vista, i esperar la resposta.
representaciobarrera comunicativa
Fer la cura des del davant i a l'alçada dels ulls, mantenint el contacte visual.
compromisbarrera relacional i emocional
Fer una passada i aturar-se, en lloc d'una fregada continuada fins a acabar.
accio i expressiobarrera de ritme
Partir el final de l'àpat en torns curts, de manera que ningú no hagi de fer cares en cadena.
compromisbarrera organitzativa
Tenir draps, mocadors i recipient a l'abast dels infants, allà on la cura passa.
accio i expressiobarrera d'accés físic
Aturar-se quan l'infant s'aparta, i tornar-ho a oferir més tard.
compromisbarrera emocional

Mesures addicionals

Quan a un infant li resulta especialment difícil el contacte a la cara, començar per la seva pròpia mà, oferir-li el drap perquè se'l passi ell, fer-ho amb menys pressió i durant menys estona, i deixar-lo per al final del torn. Es revisa cada trimestre amb l'equip i la família.
compromisbarrera sensorial i emocional
Quan l'avís general no li arriba, fer-l'hi a ell sol, amb les mateixes quatre paraules i el mateix moviment cada dia, amb el drap ja a la mà i, si ajuda, havent-ho vist abans en un altre infant o en la mateixa educadora.
representaciobarrera comunicativa
Quan la postura o el control del cap fan que la posició habitual no li serveixi, buscar amb la família i amb els professionals que ja l'acompanyen quina posició i quin suport li permeten veure venir el drap i respondre-hi, i modificar-los a mesura que canviïn les necessitats.
accio i expressiobarrera d'accés físic i postural

Observació i documentació

Mirada descriptiva, no diagnòstica. S'hi anota el que es veu, no el que se'n dedueix. L'escola no valora ni diagnostica.

Què observem

Com fa saber que nota alguna cosa a la cara, i a qui ho fa saber.
Què fa quan se li anuncia: s'atura, mira, s'acosta, s'aparta, continua.
Quina part de la cura s'ha fet ell avui i quina ha deixat per a l'altre.
Com demana ajuda i com fa que l'altre faci la part que ell no fa.
Com respon al contacte segons per on entra el drap i quanta estona dura.
On hi hagi mirall: si el busca pel seu compte, i quan.
Com queda després: si el pas cap al que ve és tranquil o costa.
Del moment: quantes persones adultes hi havia i quanta estona ha tingut cada infant. No cal cronometrar-ho: n'hi ha prou amb notar si ha estat una estona o una passada.
Del moment: si hi ha hagut ronda, i d'on venia la pressa.
Del moment: per on ha entrat el drap, pel davant, pel costat o per darrere, i si l'adult estava a l'alçada o per sobre.
Del moment: si s'ha avisat sempre, i si després de l'avís s'ha esperat de veritat.
Del moment: si els draps i els mocadors eren realment a l'abast dels infants.
Del moment: si hi ha hagut alguna resposta de l'infant que no s'ha pogut recollir, i per què.

Com ho documentem

Dues ratlles al vol, escrites abans que el moment s'oblidi.
Text lliure per infant, sense graella, cada setmana o quan hi hagi alguna cosa.
Un full del moment i no de ningú en concret: quantes persones adultes, quantes cares, com ha anat l'estona, què hi hem vist passar. En aquesta situació aquest full val tant com l'altre.
Fotografia puntual, amb el permís de la família. Res de cares brutes ni d'infants que s'aparten: fotografiar-ho seria conservar justament allò que volem deixar enrere.
El punt del final de l'àpat a l'ordre del dia de la reunió d'equip.

Com s'interpreta

Es miren dues coses a la vegada: què fa l'infant i com estava muntat el moment. Si només es mira la primera, allò que és un defecte de l'organització acaba escrit al full d'un infant; aquí passa amb una frase concreta, perquè «no vol col·laborar» pertany a l'acta de l'equip i no a la fitxa de ningú. Es posa per escrit el que s'ha vist i res més: «li he ensenyat el drap, ha acostat la cara i ha tancat els ulls» serveix; «li agrada que li netegin la cara» ja és una suposició. Res d'endevinar què sent ni què pretén, res de comparar un infant amb un altre, res de llistes d'ítems ni de redactar en negatiu. Apartar-se no és una falta: és una resposta, s'anota com el que és i al costat s'hi anota el que hi va fer l'adult. Que avui ho faci i demà no vol dir que cada dia és un dia, no que hi hagi hagut cap pas enrere. Si passen els mesos, s'han provat els ajustos i l'equip continua veient que un infant no hi troba manera de participar ni aquí ni en cap altra estona de cura, es posa per escrit tal com es veu —què passa, en quin moment, en quines condicions i què s'ha anat provant—, es parla amb la família i és la família qui decideix si ho porta a algun altre lloc. L'escola descriu: ni valora, ni interpreta, ni posa noms, ni aplica cap programa que no vingui indicat per un professional.

Per on pot continuar

Si apareix interès pel mirall fora d'aquest moment, allà on n'hi hagi, que hi sigui i prou.
Si un infant comença a agafar el drap sol, comprovar que els draps són realment a l'abast.
Si diversos infants s'aparten sempre al mateix moment del dia, mirar l'horari abans que res.
Si l'anunci deixa de ser necessari per a algun infant, no deixar de fer-lo: és el que fa que el moment continuï sent previsible per a tothom.

Amb les famílies

Abans

Dir de què va això de debò: no d'ensenyar-los a rentar-se la cara, sinó que puguin saber què tenen i què els faran, hi puguin posar la seva part i el que responguin serveixi d'alguna cosa.
Interessar-se per com va a casa i què hi fa la criatura. No és cap examen de la família.
Anotar el que ens diguin sobre la pell de la cara o sobre algun producte.
Demanar si ja tenen trobada alguna cosa que funciona —un avís, un ordre, una paraula—, per poder fer-ho igual aquí.

Durant

Contar què hi fa la criatura. No si es deixa. No si ja se'n surt tota sola.
Dir-los-ho quan canviem res de com està muntat el moment.

Després

Passar-los alguna cosa del que hem anotat, un cop o dos per trimestre.
A l'entrevista, escoltar si a casa passa igual i què hi veuen ells.

La veu de les famílies

La cara és un dels llocs on cada casa fa les coses a la seva manera, i on l'escola cau amb més facilitat a donar consells fent veure que informa. Que a casa es faci amb tovalloleta, o dins la banyera, o corrents perquè s'ha de marxar, no s'ha d'arreglar. No els demanem que copiïn res: els demanem que ens expliquin què veuen. Com reacciona el seu fill o la seva filla quan se li acosta alguna cosa a la cara és informació que aquí no tenim i que canvia la manera d'acompanyar-lo. I si una família ens diu que hi ha alguna cosa de com ho fem que no li agrada, això es parla i es busca una manera que vagi bé a tothom. No hi ha deures per a casa.

Com continua

Al joc espontani

No es prepara res per provocar-ho. Si apareixen nines i draps al joc simbòlic i algun infant els neteja la cara, hi és perquè hi és. No es proposa i no es comenta: convertir-ho en activitat —«anem a netejar la cara als nadons»— trairia tota la situació. A l'espai de joc hi ha draps i nines com hi ha altres coses.

A la vida quotidiana

Avís, drap pel davant, una passada i pausa, temps abans d'ajudar, aturar-se si s'aparta: això es fa igual a totes les cares del dia —després de la fruita, en tornar del jardí, amb un moc, quan s'ha plorat, a les sortides. Fer-ho sempre de la mateixa manera és el que permet que un infant sàpiga on és.

Noves oportunitats

Deixar-los preparar el moment: anar a buscar draps, endur-se els usats.
A I2, si els surt, agafar-se el mocador ells mateixos.
Que la mateixa manera de fer arribi a les altres estones de cura de la cara del dia, també les que no s'han previst.

Noves observacions

Quina part fa cadascú al setembre i quina al juny.
A qui li arriba l'avís i a qui no li arriba mai.
Si s'aparten menys quan el moment està millor muntat. Si passa, ja tenim la resposta de qui era el problema.
Si al final de l'àpat encara es fan cares en cadena.

Connexió amb el currículum6 sabers

Eix 1 · Un infant que creix amb autonomia i confiança

E1.CE2 Viure les emocions, expressant i reconeixent sentiments i necessitats, per anar creixent en benestar emocional i seguretat afectiva.

E1.CE2.CAT1.S1 Vivència i expressió d'emocions, sentiments i sensacions.
És l'únic saber del primer cicle que posa sensació i expressió a la mateixa frase, que és exactament el problema d'aquesta situació: la cara es nota però no es veu, i la sensació només serveix si es pot fer saber. Es fa servir per la banda de l'expressió, no per la de l'exploració sensorial.
normativa · triat per ia
E1.CE2.CAT1.S4 Col·laboració i ajuda mútua en diferents contextos i moments de la vida quotidiana.
És el saber que dona nom al nucli de la situació. Una cura de la cara ben feta és literalment una acció que fan dues persones alhora, cadascuna amb la seva part, i demanar i acceptar ajuda hi és com la forma que pren aquí l'autonomia. Enllaça amb el terme de les Orientacions dins de la secció d'higiene: «estratègies per a la cooperació».
normativa · triat per ia

E1.CE4 Progressar en l'adquisició de normes i hàbits saludables i ecosocialment responsables, guanyant confiança en les pròpies possibilitats i capacitats per construir la pròpia identitat.

E1.CE4.CAT1.S2 Participació en les accions quotidianes d'alimentació, higiene personal i descans.
És l'ancoratge normatiu del moment sencer i el verb és participació, no adquisició ni domini. És el que autoritza a construir tota la situació sobre prendre part i no sobre fer-ho sol. Que el comparteixi amb «Rentar-nos les mans» és correcte: és el saber del moment, no de cap situació concreta.
normativa · triat per ia

Eix 2 · Un infant que es comunica amb diferents llenguatges

E2.CE1 Interpretar, comprendre i expressar missatges, emprant recursos i coneixements basats en la pròpia experiència, per avançar en la comunicació i la construcció de nous aprenentatges.

E2.CE1.CAT1.S2 Utilització de les possibilitats motrius del cos amb intencionalitat comunicativa i expressiva.
A I1, i sovint també a I2, tot el que l'infant diu en aquest moment ho diu amb el cos: tocar-se la galta, acostar la cara, girar-la, allargar el drap. El saber nomena literalment aquesta via i és el que permet que CRI-OBJ1-1 i CRI-OBJ1-2 no pressuposin paraula.
normativa · triat per ia
E2.CE1.CAT2.S1 Comprensió de les intencions i dels missatges amb una escolta activa, reconeixent els diferents senyals comunicatius: gest, entonació…
L'avís previ només funciona si l'infant en pot fer alguna cosa. El saber inclou expressament el gest i l'entonació, que és per on arriba a I1 i el que permet que l'anunci no depengui de comprendre la frase. Es comparteix amb «Rentar-nos les mans» perquè l'anticipació travessa tot el moment d'higiene; el que canvia és què s'anticipa.
normativa · triat per ia
E2.CE1.CAT1.S3 Manifestació d'actituds comunicatives significatives: atenció conjunta, mirada referencial i escolta atenta.
És el saber més específic d'aquesta situació. La cura de la cara es fa cara a cara: l'adult ensenya el drap, l'infant el mira, torna a mirar l'adult, i tots dos saben què miren. Les Orientacions ho subratllen en aquesta mateixa secció: mantenir el contacte visual durant els moments d'higiene és una manera de reconèixer l'infant com a persona.
normativa · triat per ia

Fitxa tècnica

Identificador: sa-higiene-cura-cara-i1-i2
Versió del document: 1
Model de dades: 1.1.0
Origen: IA revisada
Revisada per una persona: Sí
Creada: 2026-09-03
Actualitzada: 2026-09-03

Notes de revisió

Segona situació del moment d'higiene. La V1 es va redactar amb IA a partir de la documentació del projecte i de les Orientacions curriculars; la revisió va demanar dotze canvis i la V2 els incorpora. Els més substantius: es va retirar la connexió E1.CE1.CAT1.S1, que sostenia el mirall amb una lectura estirada del saber; el mirall es va reformular com a recurs recomanat de l'entorn i no com a condició per implementar la situació; es va reduir molt el pes de la higiene nasal, que a la V1 tenia proposta pròpia; es va eliminar la crema solar; es van marcar les xifres del context com a observació i no com a requisit; i es va deixar «mesures_intensives» buit perquè una cura quotidiana no es presenti com una situació que requereix coordinació especialitzada. Aprovada per Fèlix el 3 de setembre de 2026 com a contingut pedagògic.