T'aviso abans de tocar-te

Espai

La cura de la cara no passa principalment al lavabo, i aquesta és la diferència organitzativa més gran amb «Rentar-nos les mans»: passa on és l'infant, a taula, a la trona, a l'entrada del jardí. El que s'ha de moure no és l'infant cap a l'aigua, sinó el drap cap a l'infant. El que segueix són criteris per mirar-se l'espai propi, no un model a reproduir: que hi hagi un lloc on l'adult pugui posar-se davant i a l'alçada de l'infant sense haver-se de doblegar per sobre seu, sovint tan simple com una banqueta baixa; que la cura d'un infant no quedi al mig del pas de tot el grup, perquè no és un moment íntim com el canvi de bolquer però tampoc no és un espectacle; que la pica, quan es faci servir, sigui accessible i el terra no rellisqui; i que hi hagi llum suficient per veure's i per veure-s'hi. Si l'escola té mirall —i només si en té—, que sigui a l'alçada dels infants, ben fixat i en un lloc de pas, no en un racó on s'hi hagi d'anar. No tenir-ne no impedeix res: cap objectiu, cap criteri i cap proposta d'aquesta situació en depenen.

Materials

Draps o tovalloletes de tela, nets, un per infant i moment. És l'objecte central i ha de poder passar de mà en mà: si sempre el té l'adult, la participació és impossible. Un recipient per als draps usats, a l'abast dels infants. Deixar-hi el drap és una part de l'acció que a I1 ja es pot fer sencera. Aigua tèbia i un recipient petit, o accés a la pica, per mullar el drap. La temperatura es comprova abans. Mocadors a l'abast, perquè mocar-se sigui una cura més i, a I2, se'n puguin servir sols. Una banqueta baixa per a l'adult, perquè posar-se davant i a l'alçada sigui sostenible i no depengui de la bona voluntat. Recomanat, no necessari: un mirall a l'alçada, en un lloc de pas. Dona a l'infant una via directa d'informació sobre la seva cara, que altrament li ha d'arribar sempre d'un adult. L'escola que no en tingui desenvolupa la situació igualment. Res de tovalloletes humides perfumades d'ús rutinari, miralls de mà per repartir, cançons per fer passar el moment, pantalles ni cap material sensorial afegit.

Temps

Dins del moment real, no com a pas previ a un altre. Un final d'àpat que s'ha de buidar corrents deixa aquesta situació sense lloc. El que li'n fa és repartir-lo: partir-lo en torns curts, amb els altres infants ja en una altra cosa i amb qui els acompanyi, o bé eixamplar la franja perquè ningú no hagi de fer cares seguides. Quants torns, de quina mida i a quina hora ho decideix cada equip mirant-se el seu horari real: aquí no hi ha cap xifra a complir. Sempre que es pugui, la mateixa persona amb els mateixos infants, tal com demana l'orientació d'estabilitat de les relacions. Si no hi cap, el que ha de cedir és el rellotge de l'escola. Pel que fa al grup: individual dins d'un grup petit, perquè la ronda és el que aquesta situació vol trencar. No cal aïllar ningú ni buscar intimitat com al canvi de bolquer: la cara es cuida a la vista dels altres amb tota naturalitat, i que altres infants ho vegin fer és part de l'anticipació. El que no ha de passar és que s'hi comenti la cara de ningú davant del grup, ni que un infant que hi està incòmode hagi de passar-hi al mig de tots.