Salta al contingut principal
Guia SA 0-3 Escola bressol

Moments de vida quotidiana

Amb contingut

Canvi de bolquer

Una estona d'un a un: cada acció s'anuncia abans de fer-la, i qui l'acompanya és sempre la mateixa persona.

Què volem afavorir

Els objectius de les situacions de canvi de bolquer, llegits junts, es reparteixen en els aspectes que es troben alhora en aquesta estona. No són continguts a treballar: són maneres d'entendre què passa mentre es canvia un infant.

Dir què passa i què voldria

Com fa saber el que nota, el que no vol i el que voldria en lloc

  • Fer saber que necessita un canvi de bolquer, amb els recursos que té, perquè la cura d'aquesta necessitat pugui començar per ell. El que aquí s'aprèn no és a notar-ho: és que allò que nota pugui sortir cap a fora abans que ho comprovi ningú.
  • Expressar que no vol una part de la cura, amb el cos i amb els recursos comunicatius que té, per anar disposant d'una manera pròpia de dir-ho que no li exigeixi tenir paraules.
  • Mostrar què voldria en lloc d'allò que no vol —esperar una mica, fer-ne una part, un altre ordre—, per anar concretant què necessita i què prefereix dins de la cura.
  • Contribuir a la sortida que es busca quan el que vol i el que la cura demana no coincideixen, per anar descobrint que la manera de fer les coses es pot ajustar.

La relació d'un a un

A qui s'adreça, de qui espera resposta i què es construeix entre tots dos

  • Adreçar-se a una persona concreta de l'escola per fer-ho saber, per anar comptant amb algú de qui espera resposta en les coses del propi cos. Que triï sempre la mateixa persona no és una dependència a corregir: és el que fa que valgui la pena dir-ho.
  • Reconèixer la resposta que rep quan ho ha fet saber, per anar descobrint que allò que diu canvia el que passa després. Aquest objectiu no depèn només de l'infant: si la resposta no arriba o no té relació amb el que ha dit, no hi ha res a reconèixer i la causa no és seva.
  • Prendre part en els intercanvis lúdics que obre la persona que el canvia, responent-hi i donant-hi continuïtat, per anar descobrint que allò que comença un dels dos pot continuar en l'altre. Aquí no s'aprèn a parlar. S'aprèn que una cosa que ha començat pot no acabar-se de seguida.
  • Reconèixer alguns dels jocs i les cançons que es repeteixen amb la persona que el canvia, i demanar-los, per anar construint un repertori compartit que tots dos poden reprendre i ampliar. El repertori no el fa l'escola ni el tria ningú: apareix sol quan dues persones coincideixen prou vegades. Per això no es pot programar, i per això es perd si la coincidència s'acaba.
  • Compartir amb qui el canvia alguna cosa que és seva —el que ha vist, el que li interessa, el que acaba de descobrir— amb els sons, els gestos o les paraules que té, per anar descobrint que també pot ser ell qui obre el que passa entre tots dos.

Saber què vindrà i per on

Com pot preveure qui arriba i de quina manera es farà el canvi d'avui

  • Dirigir la mirada i l'escolta cap a qui l'ha de canviar abans que les mans hi arribin, per anar prenent part en el que passa mentre li fan el canvi.
  • Orientar-se en la manera com es farà el canvi d'avui, pel lloc on va i pel que hi ha preparat, per anar sabent cada vegada quina de les dues serà.

Prendre part amb el cos

Què fa el cos durant la cura, i amb quin suport

  • Continuar amb el cos el moviment del canvi i portar-hi les mans, per anar prenent part en una cura que encara fa una altra persona.
  • Fer amb el cos el que cadascuna de les dues maneres li demana —sostenir-se i moure els peus en una, aixecar el maluc i girar-se en l'altra—, amb el suport que necessiti, per anar guanyant autonomia en una cura que es fa de dues formes.

Els altres infants

Com el que li passa a un altre infant deixa de ser part del decorat

  • Interessar-se pel que li passa a un altre infant mentre el canvien, per anar reconeixent els altres com algú de qui li importa el que li passa. El que s'aprèn aquí no és a fer-se càrrec de ningú: és que un altre infant deixi de ser part del decorat de la sala.
  • Ajustar el que fa al que l'altre infant i qui l'acompanya li mostren, per anar aprenent a tenir en compte també un altre infant, i no només una persona adulta, quan decideix què fa. A la resta de situacions del projecte el senyal que un infant llegeix ve sempre d'un adult. Aquí, per primera vegada, ve d'algú de la seva edat.
Font: 6 situacionsVeure procedència
  • Fer saber que necessita un canvi de bolquer, amb els recursos que té, perquè la cura d'aquesta necessitat pugui començar per ell. El que aquí s'aprèn no és a notar-ho: és que allò que nota pugui sortir cap a fora abans que ho comprovi ningú.Quan sóc jo qui ho diu
  • Expressar que no vol una part de la cura, amb el cos i amb els recursos comunicatius que té, per anar disposant d'una manera pròpia de dir-ho que no li exigeixi tenir paraules.Quan dic que no
  • Mostrar què voldria en lloc d'allò que no vol —esperar una mica, fer-ne una part, un altre ordre—, per anar concretant què necessita i què prefereix dins de la cura.Quan dic que no
  • Contribuir a la sortida que es busca quan el que vol i el que la cura demana no coincideixen, per anar descobrint que la manera de fer les coses es pot ajustar.Quan dic que no
  • Adreçar-se a una persona concreta de l'escola per fer-ho saber, per anar comptant amb algú de qui espera resposta en les coses del propi cos. Que triï sempre la mateixa persona no és una dependència a corregir: és el que fa que valgui la pena dir-ho.Quan sóc jo qui ho diu
  • Reconèixer la resposta que rep quan ho ha fet saber, per anar descobrint que allò que diu canvia el que passa després. Aquest objectiu no depèn només de l'infant: si la resposta no arriba o no té relació amb el que ha dit, no hi ha res a reconèixer i la causa no és seva.Quan sóc jo qui ho diu
  • Prendre part en els intercanvis lúdics que obre la persona que el canvia, responent-hi i donant-hi continuïtat, per anar descobrint que allò que comença un dels dos pot continuar en l'altre. Aquí no s'aprèn a parlar. S'aprèn que una cosa que ha començat pot no acabar-se de seguida.Ara estem tu i jo
  • Reconèixer alguns dels jocs i les cançons que es repeteixen amb la persona que el canvia, i demanar-los, per anar construint un repertori compartit que tots dos poden reprendre i ampliar. El repertori no el fa l'escola ni el tria ningú: apareix sol quan dues persones coincideixen prou vegades. Per això no es pot programar, i per això es perd si la coincidència s'acaba.Ara estem tu i jo
  • Compartir amb qui el canvia alguna cosa que és seva —el que ha vist, el que li interessa, el que acaba de descobrir— amb els sons, els gestos o les paraules que té, per anar descobrint que també pot ser ell qui obre el que passa entre tots dos.Ara estem tu i jo
  • Dirigir la mirada i l'escolta cap a qui l'ha de canviar abans que les mans hi arribin, per anar prenent part en el que passa mentre li fan el canvi.Abans que les mans
  • Orientar-se en la manera com es farà el canvi d'avui, pel lloc on va i pel que hi ha preparat, per anar sabent cada vegada quina de les dues serà.Dret o estirat
  • Continuar amb el cos el moviment del canvi i portar-hi les mans, per anar prenent part en una cura que encara fa una altra persona.Abans que les mans
  • Fer amb el cos el que cadascuna de les dues maneres li demana —sostenir-se i moure els peus en una, aixecar el maluc i girar-se en l'altra—, amb el suport que necessiti, per anar guanyant autonomia en una cura que es fa de dues formes.Dret o estirat
  • Interessar-se pel que li passa a un altre infant mentre el canvien, per anar reconeixent els altres com algú de qui li importa el que li passa. El que s'aprèn aquí no és a fer-se càrrec de ningú: és que un altre infant deixi de ser part del decorat de la sala.Quan cuiden un altre
  • Ajustar el que fa al que l'altre infant i qui l'acompanya li mostren, per anar aprenent a tenir en compte també un altre infant, i no només una persona adulta, quan decideix què fa. A la resta de situacions del projecte el senyal que un infant llegeix ve sempre d'un adult. Aquí, per primera vegada, ve d'algú de la seva edat.Quan cuiden un altre

L'entorn que preparem

L'entorn del canvi no s'hi afegeix: es decideix abans. Per on s'arriba al canviador, què queda a l'abast sense haver-se de girar i on es fa el canvi quan no es fa estirat. Les situacions d'aquest moment hi coincideixen en una cosa: el que no està decidit abans, ho acaba decidint la pressa.

Els materials

  • No s'hi compra res. La situació es fa amb el bolquer, la tovallola i el que ja hi és.
  • L'únic que convé mirar és que tot el que farà falta quedi a l'abast de qui canvia sense haver-se de girar: un canvi en què l'adult ha de deixar l'infant per anar a buscar alguna cosa interromp la continuïtat del canvi.
  • Si hi ha alguna cosa que l'infant pugui tocar mentre el canvien —la tovallola, el bolquer net—, que no quedi darrere seu.
  • El que ja hi ha al canviador és tot el que fa falta; comprar o afegir qualsevol cosa per a aquesta situació la desvirtua, perquè el que la sosté és una manera de fer i no un objecte.
  • Si hi ha alguna cosa a la vista des del canviador —una planta, una finestra, un mòbil que es mou— serveix de tema, però no s'hi posa per a això.
  • Cap suport imprès de cançons, cap llista, cap cartell al canviador.
  • No s'hi compra res i no s'hi afegeix cap material. Les dues maneres es fan amb el que hi ha.
  • L'única cosa que convé mirar és si el bolquer net i la tovallola es poden agafar des de les dues posicions, perquè el que és a mà amb l'infant estirat sovint queda darrere seu quan és dret.
  • Res de nou. La situació no demana cap material propi.
  • Una tovallola o un drap a mà per tapar qui és al canviador mentre algú passa o mira.
  • Si es marca un lloc des d'on mirar, que sigui un element que ja hi hagi a la sala i que es pugui quedar allà: una catifa petita, un coixí, una línia del terra.
  • No s'hi afegeix cap material i no s'hi compra res: això es fa amb el bolquer, la tovallola i les mans que ja hi són.
  • Si hi ha una joguina que ell portava a la mà quan l'han agafat, val més que pugi al canviador amb ell que no pas que es quedi al terra: és seva, ell la reclama i sovint és allò que voldria. El que no es fa mai és donar-li aquesta joguina, ni cap altre objecte, perquè s'estigui quiet i el canvi pugui continuar. La diferència no és de matèria, és de qui l'ha demanat: un objecte que ell reclama és una preferència seva i és el que el segon objectiu observa; un objecte que li posem a la mà quan es queixa és una eina nostra per acabar abans, i mentre hi sigui no es podrà saber què volia.
  • Dos bolquers a la vista en comptes d'un, els dies que se'n pugui triar. No és cap material nou: és tenir-ne dos a fora en comptes d'un.
  • Els bolquers i la bossa de cada infant, en un lloc que ell pugui reconèixer i assenyalar. És el material que sosté la via no verbal de l'OBJ1.
  • El que ja hi ha al lloc del canvi: paper, tovalloletes, un cubell amb tapa a l'abast d'una persona adulta.
  • Res de material nou: cap pictograma de «necessito canvi», cap targeta per demanar-ho, cap semàfor, cap gomet i cap graella de qui avisa i qui no.
L'espai i el temps, situació per situació

Abans que les mans

Espai. La condició que decideix si aquesta situació és possible és des d'on arriba la cara de qui el canvia. Un infant estirat no veu tot el que l'envolta, i si el canviador està posat de manera que l'adult apareix pels peus o des de darrere del cap, les mans seran sempre el primer avís. Sovint es resol girant el moble o canviant de costat des d'on s'hi treballa; quan el canviador és contra una paret i no es pot moure, el que queda és col·locar-se on ell arribi abans de començar. No cal cap espai nou i no cal treure res del que hi ha.

Temps. El que aquesta situació demana són dos o tres segons dins del canvi, no minuts ni un canvi més llarg: el moment en què la mà s'atura després d'haver començat el moviment. No surten d'anar més de pressa a la resta, i tampoc no surten de la bona voluntat de qui canvia: surten d'haver decidit abans per on s'arriba i de tenir-ho tot a mà. Un canvi de bolquer a I0 dura el que dura, i aquí no s'allarga.

Ara estem tu i jo

Espai. L'espai no és el problema d'aquesta situació i no cal moure'n res. El que fa falta és una altra cosa, i no es compra: que qui està al canviador hi pugui estar de debò. Si des d'allà ha de vigilar la resta de la sala, l'estona d'un a un existeix a l'horari i no a la pràctica, perquè mitja atenció és a l'altra banda. Això no es resol canviant mobles de lloc: es resol amb qui hi ha a la sala mentre dura el canvi, i per això és una qüestió d'organització escrita a l'apartat de l'espai. Del canviador en si no cal res més del que ja hi ha. Val la pena, això sí, que l'infant hi estigui prou còmode i prou estona per poder fer alguna cosa més que aguantar: un canvi fet a corre-cuita i amb el cos tens no dona per a res més.

Temps. Aquí no es demana ni un minut de més. Un canvi dura el que dura, i allargar-lo perquè hi càpiga una conversa seria convertir-lo en una activitat, que és justament el contrari. El que decideix si hi cap alguna cosa no és la durada sinó la distància entre un canvi i el següent: deu canvis encadenats no donen tres minuts a ningú, donen deu canvis. Separar-ne dos o tres al matí és tota la condició organitzativa que aquesta situació necessita. Hi ha una segona condició, més delicada, i s'ha de dir sense convertir-la en regla: perquè un joc pugui tornar cal que torni la mateixa persona. No vol dir assignar infants a educadores ni fer cap quadrant fix, cosa que amb baixes i torns seria impossible. Vol dir saber com estan repartits ara mateix, i que quan hi hagi marge per triar, es triï amb això al cap. Un equip pot decidir que no li surt; llavors el que hi haurà són els tres minuts, que ja és molt, i no un repertori.

Dret o estirat

Espai. El que fa possible o impossible aquesta situació no és el canviador sinó una altra cosa: que hi hagi un lloc pensat per al canvi dret. Fa falta poc i és concret: un pam de superfície estable a l'alçada de la seva mà —la vora d'un moble baix, una barra, el mateix canviador si hi arriba de peu— i terra on posar els peus sense haver de travessar la sala. Sense això, el format dret es decideix a les reunions i no es fa mai a la pràctica, i la situació es queda amb una sola manera. El canviador, per la seva banda, no s'ha de tocar: el que ja hi ha serveix per a la manera estirada, que és la que ja es fa.

Temps. Un canvi dret no és més lent que un d'estirat un cop està decidit i el lloc està preparat. El que costa temps és decidir-ho cada vegada sense cap criteri compartit, i els segons que es guanyen fent-ho tot estirat es perden a la tercera setmana, quan cap infant no s'anticipa a res perquè no hi ha res a anticipar. El que aquesta situació demana de debò són uns segons abans de moure-li el cos, i van dins del canvi, no afegits al final.

Quan cuiden un altre

Espai. És la condició que decideix si aquesta situació existeix o no, i no depèn de cap infant. Un canviador en una sala a part amb la porta tancada la fa impossible; un canviador a la vora de l'espai de joc la fa quotidiana. Entre els dos extrems hi ha el cas real de moltes escoles: una porta que es podria deixar oberta i no s'obre, o un moble que tapa la vista i es podria girar. El que fa falta és poc i és concret: que des d'on juguen es vegi on es fa el canvi, i que hi hagi un lloc definit des d'on ser-hi sense ser-hi a sobre —el marc de la porta, una catifa, l'altre costat d'un moble baix—. Aquest lloc ha d'existir físicament i no de paraula, perquè si no existeix l'única cosa que se li pot oferir a un infant és marxar. Al mateix temps, la intimitat de qui és al canviador no és negociable i és responsabilitat de l'adult, no un aprenentatge que esperem de ningú: el cos de qui és estirat es tapa, no es comenta i no es fa mirar. Les dues coses caben juntes, i la que costa de muntar és la segona quan el canviador està en un passadís de pas.

Temps. El temps d'aquesta situació és el d'un canvi qualsevol i no s'allarga ni un minut: no es tracta de fer durar el canvi perquè algú pugui mirar. El que sí que demana temps és el que hi ha al voltant, i són segons: la frase que es diu quan algú s'acosta, el senyal fet una vegada, l'estona que es deixa perquè l'infant s'hi ajusti abans que ningú el toqui. Aquests segons no existeixen quan el matí està muntat perquè els canvis es facin tots seguits i com més ràpid millor. Per això la condició organitzativa no és afegir temps al canvi sinó no encadenar-los tots: un canvi darrere l'altre, sense aturador, deixa l'adult sense veu per a res més. I hi ha una part que no es pot programar: els primers dies, quan es deixa de fer fora ningú, s'hi acosten més. Passa i s'acaba, però l'equip ha de saber-ho abans o ho llegirà com que la cosa no funciona.

Quan dic que no

Espai. Aquí no hi ha cap moble per canviar de lloc ni cap racó per obrir, però sí una condició que decideix si la situació es pot fer o no: que el bolquer net, la tovallola i el que es faci servir siguin a l'abast de la mà de l'infant i no només de la nostra. Un criteri sencer d'aquesta situació —que assenyali, agafi o porti cap a ell allò que voldria— és impossible en un canviador on tot està en un calaix darrere l'esquena de qui canvia. També hi ha una segona condició que no és d'espai sinó de com està muntat el matí: si tres o més canvis van seguits sense res enmig, els segons d'aturada no existeixen i la situació no es pot fer, per molt que tothom hi estigui d'acord.

Temps. El que es demana són uns segons, no minuts, i estan dins del canvi i no afegits al final: dos segons amb les mans quietes després de dir-ho, i el temps que trigui ell a fer la part del com que aquell dia li toqui. El que sí que costa temps de veritat no és això sinó el forcejament, i el forcejament apareix més quan la negativa no s'ha anomenat. La comparació honesta no és entre un canvi ràpid i un de lent: és entre un canvi de trenta segons amb un infant que es gira tota l'estona i un de quaranta amb un infant a qui se li ha dit que se l'ha vist.

Quan sóc jo qui ho diu

Espai. Aquesta situació no demana cap espai nou i el que li fa falta de l'espai és poc però decisiu. Que el lloc del canvi es pugui veure des d'on són els infants, o almenys que la porta es vegi, perquè assenyalar-lo és una de les maneres de dir-ho que no depèn de la paraula. Que els bolquers i les bosses siguin a una alçada i en un lloc que ells reconeguin, i no dins d'un armari tancat. Que des del lloc del canvi es pugui continuar veient el grup, perquè si anar-hi vol dir desatendre la resta, la resposta immediata és impossible i el problema no serà de ningú en concret. I que hi hagi un camí curt entre els dos llocs, perquè el que fa que un avís es respongui aviat és sovint la distància i no la voluntat.

Temps. El temps decisiu no és el del canvi sinó el que passa entre l'avís i la resposta, i es mesura en segons. La resposta ha de ser immediata encara que el canvi trigui; si el que arriba primer és el canvi i no la resposta, l'OBJ3 no té on passar. Quant pot trigar el canvi surt de cada matí: no hi ha cap xifra a complir, i el que sí que s'ha de complir és la paraula donada. Fa falta, això sí, algú que es pugui separar del grup: si no n'hi ha, els avisos reben paraules i no fets, i això va anotat com el que és, una circumstància d'aquell dia i no un tret de cap persona. D'agrupaments, cap: això passa d'un en un i quan passa, i les rondes continuen fent-se per a qui encara no ho diu.

Font: 6 situacionsVeure procedència
  • No s'hi compra res. La situació es fa amb el bolquer, la tovallola i el que ja hi és.Abans que les mans
  • L'únic que convé mirar és que tot el que farà falta quedi a l'abast de qui canvia sense haver-se de girar: un canvi en què l'adult ha de deixar l'infant per anar a buscar alguna cosa interromp la continuïtat del canvi.Abans que les mans
  • Si hi ha alguna cosa que l'infant pugui tocar mentre el canvien —la tovallola, el bolquer net—, que no quedi darrere seu.Abans que les mans
  • El que ja hi ha al canviador és tot el que fa falta; comprar o afegir qualsevol cosa per a aquesta situació la desvirtua, perquè el que la sosté és una manera de fer i no un objecte.Ara estem tu i jo
  • Si hi ha alguna cosa a la vista des del canviador —una planta, una finestra, un mòbil que es mou— serveix de tema, però no s'hi posa per a això.Ara estem tu i jo
  • Cap suport imprès de cançons, cap llista, cap cartell al canviador.Ara estem tu i jo
  • No s'hi compra res i no s'hi afegeix cap material. Les dues maneres es fan amb el que hi ha.Dret o estirat
  • L'única cosa que convé mirar és si el bolquer net i la tovallola es poden agafar des de les dues posicions, perquè el que és a mà amb l'infant estirat sovint queda darrere seu quan és dret.Dret o estirat
  • Res de nou. La situació no demana cap material propi.Quan cuiden un altre
  • Una tovallola o un drap a mà per tapar qui és al canviador mentre algú passa o mira.Quan cuiden un altre
  • Si es marca un lloc des d'on mirar, que sigui un element que ja hi hagi a la sala i que es pugui quedar allà: una catifa petita, un coixí, una línia del terra.Quan cuiden un altre
  • No s'hi afegeix cap material i no s'hi compra res: això es fa amb el bolquer, la tovallola i les mans que ja hi són.Quan dic que no
  • Si hi ha una joguina que ell portava a la mà quan l'han agafat, val més que pugi al canviador amb ell que no pas que es quedi al terra: és seva, ell la reclama i sovint és allò que voldria. El que no es fa mai és donar-li aquesta joguina, ni cap altre objecte, perquè s'estigui quiet i el canvi pugui continuar. La diferència no és de matèria, és de qui l'ha demanat: un objecte que ell reclama és una preferència seva i és el que el segon objectiu observa; un objecte que li posem a la mà quan es queixa és una eina nostra per acabar abans, i mentre hi sigui no es podrà saber què volia.Quan dic que no
  • Dos bolquers a la vista en comptes d'un, els dies que se'n pugui triar. No és cap material nou: és tenir-ne dos a fora en comptes d'un.Quan dic que no
  • Els bolquers i la bossa de cada infant, en un lloc que ell pugui reconèixer i assenyalar. És el material que sosté la via no verbal de l'OBJ1.Quan sóc jo qui ho diu
  • El que ja hi ha al lloc del canvi: paper, tovalloletes, un cubell amb tapa a l'abast d'una persona adulta.Quan sóc jo qui ho diu
  • Res de material nou: cap pictograma de «necessito canvi», cap targeta per demanar-ho, cap semàfor, cap gomet i cap graella de qui avisa i qui no.Quan sóc jo qui ho diu
  • La condició que decideix si aquesta situació és possible és des d'on arriba la cara de qui el canvia. Un infant estirat no veu tot el que l'envolta, i si el canviador està posat de manera que l'adult apareix pels peus o des de darrere del cap, les mans seran sempre el primer avís. Sovint es resol girant el moble o canviant de costat des d'on s'hi treballa; quan el canviador és contra una paret i no es pot moure, el que queda és col·locar-se on ell arribi abans de començar. No cal cap espai nou i no cal treure res del que hi ha.Abans que les mans
  • L'espai no és el problema d'aquesta situació i no cal moure'n res. El que fa falta és una altra cosa, i no es compra: que qui està al canviador hi pugui estar de debò. Si des d'allà ha de vigilar la resta de la sala, l'estona d'un a un existeix a l'horari i no a la pràctica, perquè mitja atenció és a l'altra banda. Això no es resol canviant mobles de lloc: es resol amb qui hi ha a la sala mentre dura el canvi, i per això és una qüestió d'organització escrita a l'apartat de l'espai. Del canviador en si no cal res més del que ja hi ha. Val la pena, això sí, que l'infant hi estigui prou còmode i prou estona per poder fer alguna cosa més que aguantar: un canvi fet a corre-cuita i amb el cos tens no dona per a res més.Ara estem tu i jo
  • El que fa possible o impossible aquesta situació no és el canviador sinó una altra cosa: que hi hagi un lloc pensat per al canvi dret. Fa falta poc i és concret: un pam de superfície estable a l'alçada de la seva mà —la vora d'un moble baix, una barra, el mateix canviador si hi arriba de peu— i terra on posar els peus sense haver de travessar la sala. Sense això, el format dret es decideix a les reunions i no es fa mai a la pràctica, i la situació es queda amb una sola manera. El canviador, per la seva banda, no s'ha de tocar: el que ja hi ha serveix per a la manera estirada, que és la que ja es fa.Dret o estirat
  • És la condició que decideix si aquesta situació existeix o no, i no depèn de cap infant. Un canviador en una sala a part amb la porta tancada la fa impossible; un canviador a la vora de l'espai de joc la fa quotidiana. Entre els dos extrems hi ha el cas real de moltes escoles: una porta que es podria deixar oberta i no s'obre, o un moble que tapa la vista i es podria girar. El que fa falta és poc i és concret: que des d'on juguen es vegi on es fa el canvi, i que hi hagi un lloc definit des d'on ser-hi sense ser-hi a sobre —el marc de la porta, una catifa, l'altre costat d'un moble baix—. Aquest lloc ha d'existir físicament i no de paraula, perquè si no existeix l'única cosa que se li pot oferir a un infant és marxar. Al mateix temps, la intimitat de qui és al canviador no és negociable i és responsabilitat de l'adult, no un aprenentatge que esperem de ningú: el cos de qui és estirat es tapa, no es comenta i no es fa mirar. Les dues coses caben juntes, i la que costa de muntar és la segona quan el canviador està en un passadís de pas.Quan cuiden un altre
  • Aquí no hi ha cap moble per canviar de lloc ni cap racó per obrir, però sí una condició que decideix si la situació es pot fer o no: que el bolquer net, la tovallola i el que es faci servir siguin a l'abast de la mà de l'infant i no només de la nostra. Un criteri sencer d'aquesta situació —que assenyali, agafi o porti cap a ell allò que voldria— és impossible en un canviador on tot està en un calaix darrere l'esquena de qui canvia. També hi ha una segona condició que no és d'espai sinó de com està muntat el matí: si tres o més canvis van seguits sense res enmig, els segons d'aturada no existeixen i la situació no es pot fer, per molt que tothom hi estigui d'acord.Quan dic que no
  • Aquesta situació no demana cap espai nou i el que li fa falta de l'espai és poc però decisiu. Que el lloc del canvi es pugui veure des d'on són els infants, o almenys que la porta es vegi, perquè assenyalar-lo és una de les maneres de dir-ho que no depèn de la paraula. Que els bolquers i les bosses siguin a una alçada i en un lloc que ells reconeguin, i no dins d'un armari tancat. Que des del lloc del canvi es pugui continuar veient el grup, perquè si anar-hi vol dir desatendre la resta, la resposta immediata és impossible i el problema no serà de ningú en concret. I que hi hagi un camí curt entre els dos llocs, perquè el que fa que un avís es respongui aviat és sovint la distància i no la voluntat.Quan sóc jo qui ho diu
  • El que aquesta situació demana són dos o tres segons dins del canvi, no minuts ni un canvi més llarg: el moment en què la mà s'atura després d'haver començat el moviment. No surten d'anar més de pressa a la resta, i tampoc no surten de la bona voluntat de qui canvia: surten d'haver decidit abans per on s'arriba i de tenir-ho tot a mà. Un canvi de bolquer a I0 dura el que dura, i aquí no s'allarga.Abans que les mans
  • Aquí no es demana ni un minut de més. Un canvi dura el que dura, i allargar-lo perquè hi càpiga una conversa seria convertir-lo en una activitat, que és justament el contrari. El que decideix si hi cap alguna cosa no és la durada sinó la distància entre un canvi i el següent: deu canvis encadenats no donen tres minuts a ningú, donen deu canvis. Separar-ne dos o tres al matí és tota la condició organitzativa que aquesta situació necessita. Hi ha una segona condició, més delicada, i s'ha de dir sense convertir-la en regla: perquè un joc pugui tornar cal que torni la mateixa persona. No vol dir assignar infants a educadores ni fer cap quadrant fix, cosa que amb baixes i torns seria impossible. Vol dir saber com estan repartits ara mateix, i que quan hi hagi marge per triar, es triï amb això al cap. Un equip pot decidir que no li surt; llavors el que hi haurà són els tres minuts, que ja és molt, i no un repertori.Ara estem tu i jo
  • Un canvi dret no és més lent que un d'estirat un cop està decidit i el lloc està preparat. El que costa temps és decidir-ho cada vegada sense cap criteri compartit, i els segons que es guanyen fent-ho tot estirat es perden a la tercera setmana, quan cap infant no s'anticipa a res perquè no hi ha res a anticipar. El que aquesta situació demana de debò són uns segons abans de moure-li el cos, i van dins del canvi, no afegits al final.Dret o estirat
  • El temps d'aquesta situació és el d'un canvi qualsevol i no s'allarga ni un minut: no es tracta de fer durar el canvi perquè algú pugui mirar. El que sí que demana temps és el que hi ha al voltant, i són segons: la frase que es diu quan algú s'acosta, el senyal fet una vegada, l'estona que es deixa perquè l'infant s'hi ajusti abans que ningú el toqui. Aquests segons no existeixen quan el matí està muntat perquè els canvis es facin tots seguits i com més ràpid millor. Per això la condició organitzativa no és afegir temps al canvi sinó no encadenar-los tots: un canvi darrere l'altre, sense aturador, deixa l'adult sense veu per a res més. I hi ha una part que no es pot programar: els primers dies, quan es deixa de fer fora ningú, s'hi acosten més. Passa i s'acaba, però l'equip ha de saber-ho abans o ho llegirà com que la cosa no funciona.Quan cuiden un altre
  • El que es demana són uns segons, no minuts, i estan dins del canvi i no afegits al final: dos segons amb les mans quietes després de dir-ho, i el temps que trigui ell a fer la part del com que aquell dia li toqui. El que sí que costa temps de veritat no és això sinó el forcejament, i el forcejament apareix més quan la negativa no s'ha anomenat. La comparació honesta no és entre un canvi ràpid i un de lent: és entre un canvi de trenta segons amb un infant que es gira tota l'estona i un de quaranta amb un infant a qui se li ha dit que se l'ha vist.Quan dic que no
  • El temps decisiu no és el del canvi sinó el que passa entre l'avís i la resposta, i es mesura en segons. La resposta ha de ser immediata encara que el canvi trigui; si el que arriba primer és el canvi i no la resposta, l'OBJ3 no té on passar. Quant pot trigar el canvi surt de cada matí: no hi ha cap xifra a complir, i el que sí que s'ha de complir és la paraula donada. Fa falta, això sí, algú que es pugui separar del grup: si no n'hi ha, els avisos reben paraules i no fets, i això va anotat com el que és, una circumstància d'aquell dia i no un tret de cap persona. D'agrupaments, cap: això passa d'un en un i quan passa, i les rondes continuen fent-se per a qui encara no ho diu.Quan sóc jo qui ho diu

Com acompanya l'educadora

L'acompanyament d'aquesta estona es juga en l'ordre i en l'espera. En això totes les situacions d'aquest moment diuen el mateix: esperar abans de moure, abans d'ajudar i abans de donar per tancat el que l'infant estava dient.

Abans que arribin

  • Saber per on s'arriba a aquell canviador i arribar-hi per allà.
  • Tenir a l'abast tot el que farà falta, per no haver-se de girar a mig canvi.
  • Recordar que el primer contacte és una mà, no un objecte.
  • Mirar quants canvis del matí van l'un darrere l'altre i si se'n pot separar algun.
  • Saber, sense fer-ne quadrant, quantes persones diferents canvien un mateix infant en una setmana.
  • Acordar que no es prepara ni es reparteix cap repertori de cançons per al canviador.
  • Deixar dit que seguir el que un infant comença no necessita permís ni justificació.
  • Saber amb quins criteris es tria cada manera i saber-los dir, perquè siguin els mateixos els dies tranquils i els dies de pressa.
  • Tenir preparat el lloc del canvi dret, amb alguna cosa a l'alçada de la seva mà.
  • Decidir la manera mirant el que aquell canvi demana i com està aquell infant, i no l'edat que té ni el temps que queda.
  • Saber si aquell infant té alguna raó del seu cos per fer-ho sempre d'una manera, sense convertir-ho en cap etiqueta.
  • Decidir en equip si al canviador s'hi pot ser i quantes persones hi caben.
  • Marcar el lloc des d'on es pot mirar, i que sigui el mateix per a tothom.
  • Acordar la frase que es dirà quan algú s'acosti, perquè no depengui del dia.
  • Comprovar que des del lloc de joc es veu on es fa el canvi; si no es veu, aquesta situació no comença.
  • Acordar que no es parla del bolquer de cap infant davant d'un altre.
  • Tenir la llista de les dues columnes feta i saber-se-la, perquè al canviador no hi ha temps de consultar res.
  • Saber quines parts del canvi d'aquell infant són les que sol rebutjar, sense fer-ne cap registre ni cap etiqueta.
  • Deixar el bolquer net, la tovallola i el que faci falta a l'abast de la seva mà, no només de la nostra.
  • Mirar si aquell canvi és un de tres o més que van seguits sense res enmig: quan hi són, els segons que aquesta situació necessita no hi caben.
  • Acordar amb l'equip que un avís obre un canvi, encara que no toqui ronda.
  • Saber a quina persona s'adreça cada infant, i qui és la segona quan aquella no hi és.
  • Deixar els bolquers i les bosses a un lloc que els infants sàpiguen i puguin assenyalar.
  • Mirar en quins moments del matí una persona pot deixar el grup, i en quins no.
  • Parlar amb l'equip de com es reacciona a l'olor, que és el que menys es diu i més es nota.

Quan ja han marxat

  • Baixar-lo amb el mateix ordre amb què se l'ha pujat: dir-ho primer, la mà després, i moure'l al final.
  • Deixar el canviador a punt per al següent, perquè qui vingui no hagi de girar-se a buscar res.
  • Anotar què ha aparegut i qui ho ha començat, sense valorar-ho.
  • Al cap d'unes setmanes, mirar si alguna cosa torna i amb qui.
  • Comentar en equip els casos en què no torna res, mirant primer com estan repartits els canvis d'aquell infant.
  • Anotar de quina manera s'ha fet i per què, que és el que després permet llegir la resta.
  • Al cap d'unes setmanes, mirar si aquell infant ha fet les dues maneres o sempre la mateixa.
  • Dir a qui el canviarà després si hi ha alguna cosa que avui ha anat bé d'una manera concreta.
  • Anotar qui s'hi ha acostat, si s'hi ha quedat i què ha fet quan se li ha dit alguna cosa.
  • Mirar si els que s'hi acosten són els que venen després al torn.
  • Comentar en equip els casos en què s'ha hagut de repetir el senyal, per veure com s'havia fet la primera vegada.
  • Anotar què s'ha ofert i què ha fet ell, en aquest ordre, perquè el primer és el que explica el segon.
  • Al cap d'unes setmanes, mirar si les negatives d'un mateix infant es concentren en una part concreta del canvi.
  • Mirar també si algun infant ha deixat de negar-se, i no donar-ho per resolt sense haver mirat què rebia quan ho feia.
  • Dir-ho a qui el canviarà després, si aquell dia hi ha hagut alguna cosa que s'ha resolt d'una manera que ha funcionat.
  • Anotar què ha dit, a qui, i quant ha trigat la resposta.
  • Anotar també si el canvi va arribar per l'avís o per la ronda.
  • Portar a l'equip si el matí ha permès anar-hi quan algú ho ha dit, i en quins moments no. Es parla de com està muntat el matí, no de cap infant.
  • Explicar a la família com ha anat el dia, sense fer-ne un balanç d'avisos.
Font: 6 situacionsVeure procedència
  • Saber per on s'arriba a aquell canviador i arribar-hi per allà.Abans que les mans
  • Tenir a l'abast tot el que farà falta, per no haver-se de girar a mig canvi.Abans que les mans
  • Recordar que el primer contacte és una mà, no un objecte.Abans que les mans
  • Mirar quants canvis del matí van l'un darrere l'altre i si se'n pot separar algun.Ara estem tu i jo
  • Saber, sense fer-ne quadrant, quantes persones diferents canvien un mateix infant en una setmana.Ara estem tu i jo
  • Acordar que no es prepara ni es reparteix cap repertori de cançons per al canviador.Ara estem tu i jo
  • Deixar dit que seguir el que un infant comença no necessita permís ni justificació.Ara estem tu i jo
  • Saber amb quins criteris es tria cada manera i saber-los dir, perquè siguin els mateixos els dies tranquils i els dies de pressa.Dret o estirat
  • Tenir preparat el lloc del canvi dret, amb alguna cosa a l'alçada de la seva mà.Dret o estirat
  • Decidir la manera mirant el que aquell canvi demana i com està aquell infant, i no l'edat que té ni el temps que queda.Dret o estirat
  • Saber si aquell infant té alguna raó del seu cos per fer-ho sempre d'una manera, sense convertir-ho en cap etiqueta.Dret o estirat
  • Decidir en equip si al canviador s'hi pot ser i quantes persones hi caben.Quan cuiden un altre
  • Marcar el lloc des d'on es pot mirar, i que sigui el mateix per a tothom.Quan cuiden un altre
  • Acordar la frase que es dirà quan algú s'acosti, perquè no depengui del dia.Quan cuiden un altre
  • Comprovar que des del lloc de joc es veu on es fa el canvi; si no es veu, aquesta situació no comença.Quan cuiden un altre
  • Acordar que no es parla del bolquer de cap infant davant d'un altre.Quan cuiden un altre
  • Tenir la llista de les dues columnes feta i saber-se-la, perquè al canviador no hi ha temps de consultar res.Quan dic que no
  • Saber quines parts del canvi d'aquell infant són les que sol rebutjar, sense fer-ne cap registre ni cap etiqueta.Quan dic que no
  • Deixar el bolquer net, la tovallola i el que faci falta a l'abast de la seva mà, no només de la nostra.Quan dic que no
  • Mirar si aquell canvi és un de tres o més que van seguits sense res enmig: quan hi són, els segons que aquesta situació necessita no hi caben.Quan dic que no
  • Acordar amb l'equip que un avís obre un canvi, encara que no toqui ronda.Quan sóc jo qui ho diu
  • Saber a quina persona s'adreça cada infant, i qui és la segona quan aquella no hi és.Quan sóc jo qui ho diu
  • Deixar els bolquers i les bosses a un lloc que els infants sàpiguen i puguin assenyalar.Quan sóc jo qui ho diu
  • Mirar en quins moments del matí una persona pot deixar el grup, i en quins no.Quan sóc jo qui ho diu
  • Parlar amb l'equip de com es reacciona a l'olor, que és el que menys es diu i més es nota.Quan sóc jo qui ho diu
  • Baixar-lo amb el mateix ordre amb què se l'ha pujat: dir-ho primer, la mà després, i moure'l al final.Abans que les mans
  • Deixar el canviador a punt per al següent, perquè qui vingui no hagi de girar-se a buscar res.Abans que les mans
  • Anotar què ha aparegut i qui ho ha començat, sense valorar-ho.Ara estem tu i jo
  • Al cap d'unes setmanes, mirar si alguna cosa torna i amb qui.Ara estem tu i jo
  • Comentar en equip els casos en què no torna res, mirant primer com estan repartits els canvis d'aquell infant.Ara estem tu i jo
  • Anotar de quina manera s'ha fet i per què, que és el que després permet llegir la resta.Dret o estirat
  • Al cap d'unes setmanes, mirar si aquell infant ha fet les dues maneres o sempre la mateixa.Dret o estirat
  • Dir a qui el canviarà després si hi ha alguna cosa que avui ha anat bé d'una manera concreta.Dret o estirat
  • Anotar qui s'hi ha acostat, si s'hi ha quedat i què ha fet quan se li ha dit alguna cosa.Quan cuiden un altre
  • Mirar si els que s'hi acosten són els que venen després al torn.Quan cuiden un altre
  • Comentar en equip els casos en què s'ha hagut de repetir el senyal, per veure com s'havia fet la primera vegada.Quan cuiden un altre
  • Anotar què s'ha ofert i què ha fet ell, en aquest ordre, perquè el primer és el que explica el segon.Quan dic que no
  • Al cap d'unes setmanes, mirar si les negatives d'un mateix infant es concentren en una part concreta del canvi.Quan dic que no
  • Mirar també si algun infant ha deixat de negar-se, i no donar-ho per resolt sense haver mirat què rebia quan ho feia.Quan dic que no
  • Dir-ho a qui el canviarà després, si aquell dia hi ha hagut alguna cosa que s'ha resolt d'una manera que ha funcionat.Quan dic que no
  • Anotar què ha dit, a qui, i quant ha trigat la resposta.Quan sóc jo qui ho diu
  • Anotar també si el canvi va arribar per l'avís o per la ronda.Quan sóc jo qui ho diu
  • Portar a l'equip si el matí ha permès anar-hi quan algú ho ha dit, i en quins moments no. Es parla de com està muntat el matí, no de cap infant.Quan sóc jo qui ho diu
  • Explicar a la família com ha anat el dia, sense fer-ne un balanç d'avisos.Quan sóc jo qui ho diu

Què pot fer l'infant

Això no és una llista d'assoliments ni un ordre a seguir. És el que s'ha vist fer als infants en aquesta estona: des de girar el cap cap a una veu abans que cap mà l'hagi tocat fins a acostar-se al canviador quan hi estan cuidant un altre.

  • Girar el cap o buscar amb la mirada cap a on ve la veu
  • Tornar a buscar la cara de qui el canvia mentre les mans treballen
  • Continuar ell el moviment quan la mà que l'havia començat s'atura
  • Portar la mà cap on li estan fent el canvi
  • Respondre amb un so, una síl·laba o una paraula, i tornar-hi quan ella hi torna
  • Reprendre amb un so o amb el gest l'intercanvi que ja havia començat la persona adulta
  • Anticipar-se a un joc conegut
  • Demanar un joc o una cançó començant-los ell
  • Portar a l'estona alguna cosa que no és del canvi
  • Afegir alguna cosa més a allò que ell mateix havia portat
  • Anar cap al lloc del canvi i començar a col·locar-s'hi segons el que s'hi prepara
  • Començar el gest de la manera que esperava quan el canvi es fa de l'altra
  • Sostenir part del propi pes i moure un peu o una cama quan li treuen o li posen alguna cosa
  • Aixecar el maluc, doblegar una cama o girar-se cap on fa falta
  • Acostar-se o girar-se cap on es fa el canvi
  • Anomenar o assenyalar l'infant que hi ha al canviador, o buscar-lo amb la mirada quan torna
  • Canviar el que estava fent quan li fan un senyal
  • Mantenir-se a prop o tornar a situar-se en un altre lloc després d'haver-se apartat
  • Apartar la mà, girar el cos o arquejar-se
  • Tornar a expressar-ho o fer-ho més clar, repetint el gest, afegint-hi la veu o buscant la mirada de qui el canvia
  • Assenyalar, agafar o portar cap a ell allò que voldria durant el canvi
  • Afegir a la negativa alguna indicació del que voldria, amb un gest, un so, una paraula o una mirada cap a alguna cosa
  • Fer una part del com dins d'un canvi que ja ha començat: agafar ell el bolquer net, apartar-se ell la roba, portar la mà on toca
  • Escollir entre dues maneres de continuar
  • Fer saber que porta el bolquer brut o moll
  • Deixar el que està fent i canviar de postura o de lloc
  • Buscar una persona concreta per dir-l'hi
  • Repetir l'avís a la mateixa persona
  • Aturar-se a mirar o escoltar qui li respon i quedar-s'hi a prop
  • Anar cap al lloc del canvi o cap a la seva bossa després de la resposta
Font: 6 situacionsVeure procedència

Que ningú no en quedi fora

Cada situació reconeix més d'una manera vàlida de prendre-hi part: amb la mirada, amb el cos, amb un so, amb un gest o amb una paraula. Cap d'aquestes maneres no val més que una altra i cap no és el pas previ a una altra.

Maneres de participar que s'ofereixen sempre

  • Arribar per on l'infant pugui veure la cara, i parlar abans de tocar.
  • Deixar la mà sobre el cos abans de començar, i que l'objecte vingui després.
  • Començar el moviment i aturar-se un segon.
  • Deixar-li la mà on hagi arribat.
  • Fer el mateix ordre tothom i tots els dies.
  • Tenir-ho tot a l'abast per no haver-se de girar.
  • Callar uns segons després de dir el que s'ha de dir del canvi.
  • Contestar amb un so el so que fa l'infant, i afegir-hi alguna cosa.
  • Repetir igual i sense anunciar-lo el joc que ja s'ha fet altres dies.
  • Recollir el fil després d'una interrupció.
  • No corregir cap so ni esperar cap paraula.
  • Acabar l'estona sense tallar el que hi hagi obert.
  • Dir quina de les dues maneres serà, amb les mateixes paraules a tot l'equip.
  • Deixar-lo arribar i col·locar-s'hi abans de posar-li el cos nosaltres.
  • Esperar uns segons abans d'aixecar-li el maluc o girar-lo.
  • Tenir un lloc preparat per al canvi dret, amb on repenjar-se a l'alçada de la seva mà.
  • Triar la manera amb els criteris que l'equip ha acordat, i no per l'edat ni per la pressa.
  • Col·locar el que es necessita de manera que hi arribi tant dret com estirat.
  • Dir en veu alta què s'està fent i a qui, cada vegada que algú s'acosta.
  • Un lloc marcat físicament des d'on es pot ser-hi, igual per a tothom i tots els dies.
  • El senyal per apartar-se, sempre amb gest i paraula alhora i una sola vegada.
  • Assenyalar on pot quedar-se en comptes de dir-li d'on ha de marxar.
  • Tapar el cos de qui és al canviador sense fer-ne cap comentari.
  • Deixar marxar qui ha mirat una estona, sense cridar-lo ni celebrar-ho.
  • Anomenar la negativa en veu alta la primera vegada que apareix.
  • Aturar les mans dos segons després de dir el que es dirà, sense posar-li res a la mà durant aquests segons.
  • Deixar el bolquer net i la tovallola a l'abast de la mà de l'infant.
  • Dir sempre les dues meitats i sempre en el mateix ordre: què es farà igualment i què es pot canviar.
  • Oferir dues maneres de continuar que existeixin totes dues de debò, totes dues sobre el com.
  • Separar del calendari del matí els grups de tres o més canvis que van seguits sense res enmig.
  • Respondre l'avís de seguida, ajupit i amb paraules, encara que el canvi hagi de trigar una mica.
  • Dir quan hi aniran i complir-ho, i si no es pot complir, tornar-hi i dir-ho.
  • Fer que hi vagi la persona que l'infant ha buscat, i quan no pugui ser, dir-li qui hi anirà.
  • Tenir els bolquers i les bosses a la vista i a un lloc reconeixible, perquè es pugui avisar sense paraules.
  • Mantenir les rondes de comprovació per a qui encara no ho diu, sense que això tregui valor a qui ho diu.
  • No comentar mai l'olor ni el contingut del bolquer davant de l'infant ni dels altres.
Barreres que hi poden aparèixer
  • Que l'adult arribi per on l'infant no el pot veure.
  • Que el primer contacte sigui un objecte fred.
  • Que cada persona faci l'ordre a la seva manera, o que només es faci els dies tranquils.
  • Començar el moviment i acabar-lo de seguida, sense deixar-hi cap pausa.
  • Apartar-li la mà quan arriba, per anar més de pressa.
  • Parlar per damunt seu amb una altra persona adulta mentre dura el canvi.
  • Haver-se de girar a buscar alguna cosa a mig canvi.
  • Llegir com a manca el que un infant encara no fa, o com a progrés el que un altre ja fa.
  • Els canvis encadenats, que no deixen segons entre acció i acció.
  • El silenci per costum: canviar sense dir res perquè sempre s'ha fet així.
  • Parlar només del canvi, que ho ocupa tot sense que ningú se n'adoni.
  • Contestar sense afegir-hi res, que tanca l'intercanvi a la primera tornada.
  • Corregir els sons o esperar la paraula ben dita, que converteix la conversa en una prova.
  • Anunciar el joc que es repeteix, que el converteix en proposta i deixa de ser seu.
  • Programar un repertori comú, que el treu de la parella i el posa a l'escola.
  • Que un mateix infant tingui moltes persones diferents al canviador, cosa que impedeix que res torni.
  • Vigilar la sala des del canviador, que parteix l'atenció en dues.
  • Acabar i marxar de seguida, que talla el que hi hagués a mitges.
  • Fer-ho tot d'una sola manera, que deixa la situació sense res a reconèixer.
  • No tenir cap lloc preparat per al canvi dret, que és el que fa que no es faci.
  • Decidir la postura per l'edat de l'infant o per la pressa del matí en comptes de pel que aquell canvi demana.
  • Anunciar-ho cadascú amb paraules diferents, o no anunciar-ho.
  • Posar-lo nosaltres a la posició abans que ell hi arribi.
  • Anar per davant de la seva mà: aixecar-li el maluc abans que hagi tingut temps.
  • Llegir com a endarreriment que un infant es canviï sempre estirat.
  • Que el bolquer net i la tovallola quedin fora del seu abast en una de les dues posicions.
  • Les hores en què s'acumulen els canvis, que són reals i que no s'arreglen demanant a ningú que vagi més tranquil.
  • Un canviador en una sala tancada, que fa impossible la situació sencera.
  • La resposta improvisada, diferent cada dia segons qui té el torn.
  • Fer fora l'infant sense oferir-li cap lloc alternatiu, que li deixa una sola sortida.
  • Repetir el senyal tres o quatre vegades, que el converteix en soroll de fons.
  • Donar-li una feina per justificar que hi sigui, que li canvia el paper.
  • Comentar el bolquer d'un infant davant d'un altre, encara que sigui en broma.
  • Un espai de joc des d'on no es veu res, que deixa l'interès sense on aparèixer.
  • Confondre l'infant que hi torna moltes vegades amb un infant que molesta.
  • Els matins amb els canvis encadenats, que deixen l'adult sense un segon per parlar.
  • Fer tres o més canvis seguits sense res enmig, que és el que menja els segons on aquesta situació passa.
  • Que el bolquer net i la resta de coses estiguin fora de l'abast de l'infant.
  • Respondre igual a una negativa un dia i d'una altra manera l'endemà, segons qui hi hagi.
  • Oferir tries que no canvien res del com, que ensenyen que triar no serveix.
  • Oferir com a tria alguna cosa que en realitat pregunta si el canvi es fa, que no és una tria sinó una amenaça amb bones maneres.
  • Fer servir una joguina o qualsevol objecte per distreure'l i que el canvi pugui continuar; és eficaç, per això costa de deixar de fer, i mentre es fa no hi ha manera de saber què volia.
  • Interpretar com a oposició el que és incomoditat, i com a incomoditat el que és oposició.
  • Esperar la paraula, que deixa fora tots els infants de I1 i alguns de I2.
  • El costum de fer les coses més de pressa quan un infant es queixa.
  • La pressa de les hores punta, que és real i que no es resol demanant més calma a les persones.
  • Barrera d'observació: que un infant hagi deixat d'intentar dir que no perquè mai no ha passat res quan ho deia. No es veu, s'assembla molt a estar tranquil i es compta com a col·laboració; és la barrera més difícil d'aquesta situació perquè, quan hi és, tot sembla que va bé.
  • Que tots els canvis del matí estiguin previstos en rondes, cosa que fa arribar tard qualsevol avís.
  • Respondre amb un «ara anem» que després no arriba.
  • Que respongui qui té les mans lliures i no qui l'infant ha buscat.
  • Celebrar la paraula i convertir-la en una gràcia.
  • Comprovar-ho abans de creure'l, o dir-li que no en té.
  • Comentar l'olor o fer-hi un gest a la cara.
  • Els bolquers i les bosses fora de la vista, que tanquen la via no verbal.
  • El lloc del canvi lluny i sense visió del grup, que fa impossible anar-hi de seguida.
  • Preguntar al grup qui necessita canvi, que torna a posar l'inici a la boca de l'adult.
Font: 6 situacionsVeure procedència
  • Arribar per on l'infant pugui veure la cara, i parlar abans de tocar.Abans que les mans
  • Deixar la mà sobre el cos abans de començar, i que l'objecte vingui després.Abans que les mans
  • Començar el moviment i aturar-se un segon.Abans que les mans
  • Deixar-li la mà on hagi arribat.Abans que les mans
  • Fer el mateix ordre tothom i tots els dies.Abans que les mans
  • Tenir-ho tot a l'abast per no haver-se de girar.Abans que les mans
  • Callar uns segons després de dir el que s'ha de dir del canvi.Ara estem tu i jo
  • Contestar amb un so el so que fa l'infant, i afegir-hi alguna cosa.Ara estem tu i jo
  • Repetir igual i sense anunciar-lo el joc que ja s'ha fet altres dies.Ara estem tu i jo
  • Recollir el fil després d'una interrupció.Ara estem tu i jo
  • No corregir cap so ni esperar cap paraula.Ara estem tu i jo
  • Acabar l'estona sense tallar el que hi hagi obert.Ara estem tu i jo
  • Dir quina de les dues maneres serà, amb les mateixes paraules a tot l'equip.Dret o estirat
  • Deixar-lo arribar i col·locar-s'hi abans de posar-li el cos nosaltres.Dret o estirat
  • Esperar uns segons abans d'aixecar-li el maluc o girar-lo.Dret o estirat
  • Tenir un lloc preparat per al canvi dret, amb on repenjar-se a l'alçada de la seva mà.Dret o estirat
  • Triar la manera amb els criteris que l'equip ha acordat, i no per l'edat ni per la pressa.Dret o estirat
  • Col·locar el que es necessita de manera que hi arribi tant dret com estirat.Dret o estirat
  • Dir en veu alta què s'està fent i a qui, cada vegada que algú s'acosta.Quan cuiden un altre
  • Un lloc marcat físicament des d'on es pot ser-hi, igual per a tothom i tots els dies.Quan cuiden un altre
  • El senyal per apartar-se, sempre amb gest i paraula alhora i una sola vegada.Quan cuiden un altre
  • Assenyalar on pot quedar-se en comptes de dir-li d'on ha de marxar.Quan cuiden un altre
  • Tapar el cos de qui és al canviador sense fer-ne cap comentari.Quan cuiden un altre
  • Deixar marxar qui ha mirat una estona, sense cridar-lo ni celebrar-ho.Quan cuiden un altre
  • Anomenar la negativa en veu alta la primera vegada que apareix.Quan dic que no
  • Aturar les mans dos segons després de dir el que es dirà, sense posar-li res a la mà durant aquests segons.Quan dic que no
  • Deixar el bolquer net i la tovallola a l'abast de la mà de l'infant.Quan dic que no
  • Dir sempre les dues meitats i sempre en el mateix ordre: què es farà igualment i què es pot canviar.Quan dic que no
  • Oferir dues maneres de continuar que existeixin totes dues de debò, totes dues sobre el com.Quan dic que no
  • Separar del calendari del matí els grups de tres o més canvis que van seguits sense res enmig.Quan dic que no
  • Respondre l'avís de seguida, ajupit i amb paraules, encara que el canvi hagi de trigar una mica.Quan sóc jo qui ho diu
  • Dir quan hi aniran i complir-ho, i si no es pot complir, tornar-hi i dir-ho.Quan sóc jo qui ho diu
  • Fer que hi vagi la persona que l'infant ha buscat, i quan no pugui ser, dir-li qui hi anirà.Quan sóc jo qui ho diu
  • Tenir els bolquers i les bosses a la vista i a un lloc reconeixible, perquè es pugui avisar sense paraules.Quan sóc jo qui ho diu
  • Mantenir les rondes de comprovació per a qui encara no ho diu, sense que això tregui valor a qui ho diu.Quan sóc jo qui ho diu
  • No comentar mai l'olor ni el contingut del bolquer davant de l'infant ni dels altres.Quan sóc jo qui ho diu
  • Que l'adult arribi per on l'infant no el pot veure.Abans que les mans
  • Que el primer contacte sigui un objecte fred.Abans que les mans
  • Que cada persona faci l'ordre a la seva manera, o que només es faci els dies tranquils.Abans que les mans
  • Començar el moviment i acabar-lo de seguida, sense deixar-hi cap pausa.Abans que les mans
  • Apartar-li la mà quan arriba, per anar més de pressa.Abans que les mans
  • Parlar per damunt seu amb una altra persona adulta mentre dura el canvi.Abans que les mans
  • Haver-se de girar a buscar alguna cosa a mig canvi.Abans que les mans
  • Llegir com a manca el que un infant encara no fa, o com a progrés el que un altre ja fa.Abans que les mans
  • Els canvis encadenats, que no deixen segons entre acció i acció.Ara estem tu i jo
  • El silenci per costum: canviar sense dir res perquè sempre s'ha fet així.Ara estem tu i jo
  • Parlar només del canvi, que ho ocupa tot sense que ningú se n'adoni.Ara estem tu i jo
  • Contestar sense afegir-hi res, que tanca l'intercanvi a la primera tornada.Ara estem tu i jo
  • Corregir els sons o esperar la paraula ben dita, que converteix la conversa en una prova.Ara estem tu i jo
  • Anunciar el joc que es repeteix, que el converteix en proposta i deixa de ser seu.Ara estem tu i jo
  • Programar un repertori comú, que el treu de la parella i el posa a l'escola.Ara estem tu i jo
  • Que un mateix infant tingui moltes persones diferents al canviador, cosa que impedeix que res torni.Ara estem tu i jo
  • Vigilar la sala des del canviador, que parteix l'atenció en dues.Ara estem tu i jo
  • Acabar i marxar de seguida, que talla el que hi hagués a mitges.Ara estem tu i jo
  • Fer-ho tot d'una sola manera, que deixa la situació sense res a reconèixer.Dret o estirat
  • No tenir cap lloc preparat per al canvi dret, que és el que fa que no es faci.Dret o estirat
  • Decidir la postura per l'edat de l'infant o per la pressa del matí en comptes de pel que aquell canvi demana.Dret o estirat
  • Anunciar-ho cadascú amb paraules diferents, o no anunciar-ho.Dret o estirat
  • Posar-lo nosaltres a la posició abans que ell hi arribi.Dret o estirat
  • Anar per davant de la seva mà: aixecar-li el maluc abans que hagi tingut temps.Dret o estirat
  • Llegir com a endarreriment que un infant es canviï sempre estirat.Dret o estirat
  • Que el bolquer net i la tovallola quedin fora del seu abast en una de les dues posicions.Dret o estirat
  • Les hores en què s'acumulen els canvis, que són reals i que no s'arreglen demanant a ningú que vagi més tranquil.Dret o estirat
  • Un canviador en una sala tancada, que fa impossible la situació sencera.Quan cuiden un altre
  • La resposta improvisada, diferent cada dia segons qui té el torn.Quan cuiden un altre
  • Fer fora l'infant sense oferir-li cap lloc alternatiu, que li deixa una sola sortida.Quan cuiden un altre
  • Repetir el senyal tres o quatre vegades, que el converteix en soroll de fons.Quan cuiden un altre
  • Donar-li una feina per justificar que hi sigui, que li canvia el paper.Quan cuiden un altre
  • Comentar el bolquer d'un infant davant d'un altre, encara que sigui en broma.Quan cuiden un altre
  • Un espai de joc des d'on no es veu res, que deixa l'interès sense on aparèixer.Quan cuiden un altre
  • Confondre l'infant que hi torna moltes vegades amb un infant que molesta.Quan cuiden un altre
  • Els matins amb els canvis encadenats, que deixen l'adult sense un segon per parlar.Quan cuiden un altre
  • Fer tres o més canvis seguits sense res enmig, que és el que menja els segons on aquesta situació passa.Quan dic que no
  • Que el bolquer net i la resta de coses estiguin fora de l'abast de l'infant.Quan dic que no
  • Respondre igual a una negativa un dia i d'una altra manera l'endemà, segons qui hi hagi.Quan dic que no
  • Oferir tries que no canvien res del com, que ensenyen que triar no serveix.Quan dic que no
  • Oferir com a tria alguna cosa que en realitat pregunta si el canvi es fa, que no és una tria sinó una amenaça amb bones maneres.Quan dic que no
  • Fer servir una joguina o qualsevol objecte per distreure'l i que el canvi pugui continuar; és eficaç, per això costa de deixar de fer, i mentre es fa no hi ha manera de saber què volia.Quan dic que no
  • Interpretar com a oposició el que és incomoditat, i com a incomoditat el que és oposició.Quan dic que no
  • Esperar la paraula, que deixa fora tots els infants de I1 i alguns de I2.Quan dic que no
  • El costum de fer les coses més de pressa quan un infant es queixa.Quan dic que no
  • La pressa de les hores punta, que és real i que no es resol demanant més calma a les persones.Quan dic que no
  • Barrera d'observació: que un infant hagi deixat d'intentar dir que no perquè mai no ha passat res quan ho deia. No es veu, s'assembla molt a estar tranquil i es compta com a col·laboració; és la barrera més difícil d'aquesta situació perquè, quan hi és, tot sembla que va bé.Quan dic que no
  • Que tots els canvis del matí estiguin previstos en rondes, cosa que fa arribar tard qualsevol avís.Quan sóc jo qui ho diu
  • Respondre amb un «ara anem» que després no arriba.Quan sóc jo qui ho diu
  • Que respongui qui té les mans lliures i no qui l'infant ha buscat.Quan sóc jo qui ho diu
  • Celebrar la paraula i convertir-la en una gràcia.Quan sóc jo qui ho diu
  • Comprovar-ho abans de creure'l, o dir-li que no en té.Quan sóc jo qui ho diu
  • Comentar l'olor o fer-hi un gest a la cara.Quan sóc jo qui ho diu
  • Els bolquers i les bosses fora de la vista, que tanquen la via no verbal.Quan sóc jo qui ho diu
  • El lloc del canvi lluny i sense visió del grup, que fa impossible anar-hi de seguida.Quan sóc jo qui ho diu
  • Preguntar al grup qui necessita canvi, que torna a posar l'inici a la boca de l'adult.Quan sóc jo qui ho diu

Què observem

S'anota el que es veu, i també què hem fet nosaltres. Aquest ordre importa: el que fa l'infant no vol dir el mateix segons què se li hagi ofert abans. Les observacions serveixen per ajustar l'espai, el temps i l'acompanyament, no per situar cap infant.

  • Per on hem arribat al canviador i si ell ens ha pogut veure abans del contacte.
  • Què ha estat el primer que li ha tocat el cos.
  • Si ha girat el cap o ha buscat amb la mirada abans que cap mà l'hagi tocat.
  • Si la mirada ha tornat a la cara mentre les mans treballaven.
  • Si ha continuat ell el moviment quan la mà s'ha aturat.
  • Si la mà li ha arribat cap a on li estàvem fent el canvi, i què ha tocat.
  • Si hi ha hagut la pausa, i si no n'hi ha hagut, què ho ha impedit.
  • Si la conversa d'aquell canvi ha estat amb ell o per damunt seu.
  • Si respon a un joc de veu que ha començat l'altra persona, i amb què.
  • Si hi torna quan ella hi torna, o si es queda a la primera tornada.
  • Si reprèn alguna cosa després que s'hagi hagut d'interrompre.
  • Quins jocs es repeteixen amb ell, amb qui, i des de quan.
  • Si s'anticipa a algun d'aquests jocs abans que arribi.
  • Si demana algun joc ell mateix i com ho fa.
  • Si porta a l'estona alguna cosa que no és del canvi.
  • Si hi afegeix res després que se li hagi contestat.
  • Del moment: quantes persones diferents l'han canviat aquesta setmana.
  • Del moment: si aquell canvi anava encadenat amb un altre.
  • Del moment: si es van deixar segons de silenci després de parlar.
  • Del moment: què es va fer amb el que ell va portar.
  • De quina manera s'ha fet el canvi i per què.
  • Cap a on va quan arriba, i si s'hi col·loca abans que ningú li ho digui.
  • Quin gest fa quan la manera d'avui no és la que havia començat a preparar.
  • Què fa amb el cos a la manera estirada: si aixeca el maluc, si doblega una cama, si es gira.
  • Què fa amb el cos a la manera dreta: on es repenja, si sosté part del pes, si mou un peu.
  • Quin suport li cal i si aquest suport canvia al llarg de les setmanes.
  • Quants segons se li han deixat abans de moure-li el cos.
  • Si les dues maneres se li han fet totes dues, i en quina proporció.
  • Si hi ha infants que no s'orienten mai, i quantes vegades se'ls ha fet cada manera.
  • Quantes vegades s'ha anunciat la manera abans de començar, i amb quines paraules.
  • Qui s'hi acosta, si sempre són els mateixos, i si van a qualsevol company o a un de concret.
  • Des d'on ho fan: si es queden al lloc marcat, si el travessen, o si miren sense moure's del joc.
  • Què fan quan se'ls fa el senyal, i si havia calgut repetir-lo.
  • Si després d'apartar-se es queden a prop d'alguna manera o desapareixen del tot.
  • Si anomenen o busquen l'altre infant quan torna a la sala.
  • Quantes vegades hi tornen el mateix matí.
  • Si el que els atreu és el company o el que hi ha a la lleixa del canviador.
  • Del moment: quina resposta han rebut, i si ha estat la mateixa que ahir.
  • Del moment: si des del lloc de joc es veia el canvi aquell dia.
  • Del moment: si el senyal es va fer amb gest i paraula o només amb la veu.
  • Del moment: si algú els va donar una feina per justificar que hi fossin.
  • Amb quin gest apareix la negativa i en quina part del canvi.
  • Si hi torna quan la primera vegada l'acció ha continuat igual, o si es queda a la primera.
  • Si el que hi afegeix la segona vegada és el mateix o alguna cosa més.
  • Si assenyala, agafa o porta cap a ell alguna cosa quan les mans s'aturen.
  • Què és el que assenyala, i si és sempre el mateix.
  • Si allò que agafa ho ha reclamat ell o li ho havíem posat a la mà.
  • Si, quan se li pregunta, hi afegeix alguna indicació sense deixar de negar-se.
  • Quina part del com fa quan se li deixa fer.
  • Si escull entre dues maneres quan totes dues se li han ensenyat, i si torna a escollir la mateixa.
  • En quines parts del canvi es concentren les negatives d'un mateix infant.
  • Quant es triga a respondre-li i qui li respon.
  • Quantes vegades, en un matí, se li ha ofert alguna cosa per triar.
  • Si hi ha infants que no es neguen mai, i si n'hi ha que abans ho feien i han deixat de fer-ho.
  • Si ho fa saber abans que ningú l'hi hagi comprovat, i de quina manera.
  • Quines vies fa servir: paraula, gest, objecte, postura, plor, acostar-se.
  • A qui s'adreça, i si passa per davant d'altres persones adultes per arribar-hi.
  • Què fa quan aquella persona no li respon a la primera.
  • Què fa mentre espera, si ha d'esperar.
  • Si va cap al lloc del canvi o cap a la seva bossa després de la resposta.
  • Del moment: quant ha trigat la resposta, i quant el canvi.
  • Del moment: si el canvi ha arribat per l'avís o per la ronda.
  • Del moment: si hi ha anat la persona que ell havia buscat.
  • Del moment: si algú ha comprovat el bolquer abans de respondre-li.
  • Del moment: si s'ha comentat l'olor o el contingut davant seu.
  • Del moment: si hi havia algú que pogués deixar el grup en aquell moment.
Font: 6 situacionsVeure procedència

Pràctiques que afavoreixen

El que sí que ajuda, dit en present i sense solemnitat. Són gestos petits i repetibles, no principis: dir-ho abans de fer-ho, aturar-se un moment enmig i deixar la mà on ha arribat.

  • Parlar des d'on ell pugui veure la cara, abans de tocar-lo.
  • Deixar la mà un moment sobre la panxa o la cuixa abans de començar.
  • Començar el moviment i aturar-se un segon abans de continuar-lo.
  • Deixar-li la mà on hagi arribat, si arriba.
  • Que el que es parla durant el canvi sigui amb ell.
  • No aixecar-lo ni girar-lo de cop.
  • Mantenir sempre una mà sobre el cos de l'infant mentre és al canviador. Aquesta seguretat no depèn de res que l'infant faci: a I0 res del que se li demana no té a veure amb no caure, i cap dels dos objectius no ho mira.
  • Dir el que s'ha de dir del canvi i després callar uns segons.
  • Mirar-lo a la cara mentre les mans continuen.
  • Contestar amb un so el so que fa ell, i afegir-hi alguna cosa.
  • Repetir sense anunciar-lo el joc que ahir va funcionar.
  • Recollir el fil quan s'ha hagut d'atendre una altra cosa.
  • No corregir cap so ni esperar cap paraula.
  • Acabar sense tallar el que hi hagués.
  • Dir quina de les dues serà, sempre amb les mateixes paraules.
  • Deixar-lo arribar pel seu peu i col·locar-s'hi, encara que trigui.
  • Esperar uns segons abans d'aixecar-li el maluc, doblegar-li una cama o girar-lo.
  • Oferir on repenjar-se quan el canvi es fa dret, i deixar que triï si s'hi repenja o s'agafa a una mà.
  • Anomenar sense corregir el gest que ell havia començat quan avui és de l'altra manera.
  • No aixecar-lo en pes quan pot arribar-hi i sostenir-se ell, amb el suport que li calgui.
  • Sostenir la seguretat del canvi sencera: damunt del canviador la mà de l'adult no marxa mai, i això no és negociable ni depèn del que l'infant sàpiga fer. Aquesta situació no demana a cap infant que es cuidi de no caure, i cap dels seus dos objectius no ho observa: el que s'observa és què fa amb el cos dins d'una cura que algú altre està sostenint.
  • Anomenar què s'està fent i a qui, sense aturar les mans.
  • Mirar què fa qui és al canviador i dir en veu alta si es tapa o es gira.
  • Avisar una sola vegada, amb la mà i amb la veu alhora.
  • Assenyalar on pot quedar-se en comptes de dir-li on no pot ser.
  • No demanar-li cap ajuda ni encarregar-li res.
  • Deixar-lo marxar sense comentar-ho.
  • Anomenar la negativa en veu alta la primera vegada que apareix, sense discutir-la.
  • Dir què es farà igualment i què es pot canviar, en la mateixa frase.
  • Aturar les mans dos segons després de dir-ho, i no omplir aquests dos segons amb cap objecte.
  • Oferir la part que sí que pot triar, quan n'hi hagi, i ensenyar-li de veritat les dues maneres, totes dues sobre el com i totes dues bones per a nosaltres.
  • Deixar-li fer la part del com que aquell dia sigui possible, encara que es faci més lent.
  • Fer el canvi sencer i no deixar-lo a mitges per haver-se negat.
  • No donar-li cap joguina ni cap objecte per aconseguir que deixi d'oposar-se i el canvi pugui continuar.
  • No accelerar per acabar abans, i no celebrar que s'hagi calmat.
  • Sostenir la sortida quan el que l'infant vol i el que la cura demana no coincideixen: qui l'ofereix, qui la manté i qui en respon és la persona adulta. L'infant hi contribueix; no la negocia i no en respon, i cap de les coses que es poden moure no és si el canvi es fa.
  • Deixar el que s'està fent i acostar-s'hi.
  • Ajupir-se, mirar-lo i dir-li amb paraules que s'ha entès el que ha dit.
  • Dir quan hi aniran, i complir-ho.
  • Anar-hi amb ell si camina, en lloc de portar-l'hi.
  • No preguntar-li si de debò en té ni comprovar-ho abans de creure'l.
  • No comentar l'olor ni fer-hi cap gest.
  • No celebrar que ho hagi dit.
Font: 6 situacionsVeure procedència
  • Parlar des d'on ell pugui veure la cara, abans de tocar-lo.Abans que les mans
  • Deixar la mà un moment sobre la panxa o la cuixa abans de començar.Abans que les mans
  • Començar el moviment i aturar-se un segon abans de continuar-lo.Abans que les mans
  • Deixar-li la mà on hagi arribat, si arriba.Abans que les mans
  • Que el que es parla durant el canvi sigui amb ell.Abans que les mans
  • No aixecar-lo ni girar-lo de cop.Abans que les mans
  • Mantenir sempre una mà sobre el cos de l'infant mentre és al canviador. Aquesta seguretat no depèn de res que l'infant faci: a I0 res del que se li demana no té a veure amb no caure, i cap dels dos objectius no ho mira.Abans que les mans
  • Dir el que s'ha de dir del canvi i després callar uns segons.Ara estem tu i jo
  • Mirar-lo a la cara mentre les mans continuen.Ara estem tu i jo
  • Contestar amb un so el so que fa ell, i afegir-hi alguna cosa.Ara estem tu i jo
  • Repetir sense anunciar-lo el joc que ahir va funcionar.Ara estem tu i jo
  • Recollir el fil quan s'ha hagut d'atendre una altra cosa.Ara estem tu i jo
  • No corregir cap so ni esperar cap paraula.Ara estem tu i jo
  • Acabar sense tallar el que hi hagués.Ara estem tu i jo
  • Dir quina de les dues serà, sempre amb les mateixes paraules.Dret o estirat
  • Deixar-lo arribar pel seu peu i col·locar-s'hi, encara que trigui.Dret o estirat
  • Esperar uns segons abans d'aixecar-li el maluc, doblegar-li una cama o girar-lo.Dret o estirat
  • Oferir on repenjar-se quan el canvi es fa dret, i deixar que triï si s'hi repenja o s'agafa a una mà.Dret o estirat
  • Anomenar sense corregir el gest que ell havia començat quan avui és de l'altra manera.Dret o estirat
  • No aixecar-lo en pes quan pot arribar-hi i sostenir-se ell, amb el suport que li calgui.Dret o estirat
  • Sostenir la seguretat del canvi sencera: damunt del canviador la mà de l'adult no marxa mai, i això no és negociable ni depèn del que l'infant sàpiga fer. Aquesta situació no demana a cap infant que es cuidi de no caure, i cap dels seus dos objectius no ho observa: el que s'observa és què fa amb el cos dins d'una cura que algú altre està sostenint.Dret o estirat
  • Anomenar què s'està fent i a qui, sense aturar les mans.Quan cuiden un altre
  • Mirar què fa qui és al canviador i dir en veu alta si es tapa o es gira.Quan cuiden un altre
  • Avisar una sola vegada, amb la mà i amb la veu alhora.Quan cuiden un altre
  • Assenyalar on pot quedar-se en comptes de dir-li on no pot ser.Quan cuiden un altre
  • No demanar-li cap ajuda ni encarregar-li res.Quan cuiden un altre
  • Deixar-lo marxar sense comentar-ho.Quan cuiden un altre
  • Anomenar la negativa en veu alta la primera vegada que apareix, sense discutir-la.Quan dic que no
  • Dir què es farà igualment i què es pot canviar, en la mateixa frase.Quan dic que no
  • Aturar les mans dos segons després de dir-ho, i no omplir aquests dos segons amb cap objecte.Quan dic que no
  • Oferir la part que sí que pot triar, quan n'hi hagi, i ensenyar-li de veritat les dues maneres, totes dues sobre el com i totes dues bones per a nosaltres.Quan dic que no
  • Deixar-li fer la part del com que aquell dia sigui possible, encara que es faci més lent.Quan dic que no
  • Fer el canvi sencer i no deixar-lo a mitges per haver-se negat.Quan dic que no
  • No donar-li cap joguina ni cap objecte per aconseguir que deixi d'oposar-se i el canvi pugui continuar.Quan dic que no
  • No accelerar per acabar abans, i no celebrar que s'hagi calmat.Quan dic que no
  • Sostenir la sortida quan el que l'infant vol i el que la cura demana no coincideixen: qui l'ofereix, qui la manté i qui en respon és la persona adulta. L'infant hi contribueix; no la negocia i no en respon, i cap de les coses que es poden moure no és si el canvi es fa.Quan dic que no
  • Deixar el que s'està fent i acostar-s'hi.Quan sóc jo qui ho diu
  • Ajupir-se, mirar-lo i dir-li amb paraules que s'ha entès el que ha dit.Quan sóc jo qui ho diu
  • Dir quan hi aniran, i complir-ho.Quan sóc jo qui ho diu
  • Anar-hi amb ell si camina, en lloc de portar-l'hi.Quan sóc jo qui ho diu
  • No preguntar-li si de debò en té ni comprovar-ho abans de creure'l.Quan sóc jo qui ho diu
  • No comentar l'olor ni fer-hi cap gest.Quan sóc jo qui ho diu
  • No celebrar que ho hagi dit.Quan sóc jo qui ho diu

Pràctiques que cal evitar

No hi són per assenyalar ningú. Són situacions quotidianes que apareixen quan hi ha pressa —començar per un objecte fred, parlar per damunt de l'infant amb qui té al costat, apartar-li la mà per acabar abans— i per això val la pena tenir-les escrites.

  • Sense aquesta pausa no hi ha manera de saber si el moviment el continua ell.
  • No aixecar-lo ni girar-lo de cop.
  • un canvi en què l'adult ha de deixar l'infant per anar a buscar alguna cosa interromp la continuïtat del canvi.
  • Res d'això no diu a quin punt del seu desenvolupament és ningú
  • Ni una llista de cançons per al canviador, ni un repertori comú, ni repartir-lo entre l'equip.
  • Ni repetir-los ben dits, ni esperar la paraula.
  • Es deixa córrer: no s'hi entra, no s'anomena i no s'aprofita per a res.
  • Aquestes pàgines no diuen com parla un infant i no es poden fer servir per dir-ho.
  • Decidir la manera mirant el que aquell canvi demana i com està aquell infant, i no l'edat que té ni el temps que queda.
  • No fer-ho tot estirat perquè es va més de pressa, ni tot dret perquè ja és gran.
  • Res d'això no es converteix en cap proposta nova fora del canviador: l'únic que hi viatja és la frase.
  • El suport no és una nota baixa.
  • I acordar que no es comenta el bolquer de ningú davant d'un altre infant, ni per fer gràcia.
  • No demanar-li que porti el bolquer ni que doni tovalloletes.
  • No s'organitza ni es dirigeix; només es deixa que hi hagi robeta i draps a l'abast.
  • Res del que s'escrigui aquí serveix per dir si un infant és més o menys sociable, ni per comparar-lo amb cap altre, ni per fer-ne cap perfil; serveix per saber si el que hem muntat deixa que passi alguna cosa.
  • no es converteix en un cartell per als infants ni en una norma que es reciti.
  • No distreure'l perquè deixi d'oposar-se: funciona, i el que s'hi aprèn és que oposar-se no serveix de res.
  • El que no es fa mai és donar-li aquesta joguina, ni cap altre objecte, perquè s'estigui quiet i el canvi pugui continuar.
  • Res d'això no descriu el caràcter de ningú.
  • No anunciar res al grup ni preguntar a ningú si necessita canvi.
  • Ni aplaudir-ho, ni repetir-ho al grup, ni explicar-ho a l'entrada.
  • Res de material nou: cap pictograma de «necessito canvi», cap targeta per demanar-ho, cap semàfor, cap gomet i cap graella de qui avisa i qui no.
  • Res del que s'anota aquí és un indicador de control d'esfínters, no s'ha de fer servir per decidir quan es treu el bolquer i no s'ha de comparar amb el que fan els altres infants ni amb cap edat.
Font: 6 situacionsVeure procedència
  • Sense aquesta pausa no hi ha manera de saber si el moviment el continua ell.Abans que les mans
  • No aixecar-lo ni girar-lo de cop.Abans que les mans
  • un canvi en què l'adult ha de deixar l'infant per anar a buscar alguna cosa interromp la continuïtat del canvi.Abans que les mans
  • Res d'això no diu a quin punt del seu desenvolupament és ningúAbans que les mans
  • Ni una llista de cançons per al canviador, ni un repertori comú, ni repartir-lo entre l'equip.Ara estem tu i jo
  • Ni repetir-los ben dits, ni esperar la paraula.Ara estem tu i jo
  • Es deixa córrer: no s'hi entra, no s'anomena i no s'aprofita per a res.Ara estem tu i jo
  • Aquestes pàgines no diuen com parla un infant i no es poden fer servir per dir-ho.Ara estem tu i jo
  • Decidir la manera mirant el que aquell canvi demana i com està aquell infant, i no l'edat que té ni el temps que queda.Dret o estirat
  • No fer-ho tot estirat perquè es va més de pressa, ni tot dret perquè ja és gran.Dret o estirat
  • Res d'això no es converteix en cap proposta nova fora del canviador: l'únic que hi viatja és la frase.Dret o estirat
  • El suport no és una nota baixa.Dret o estirat
  • I acordar que no es comenta el bolquer de ningú davant d'un altre infant, ni per fer gràcia.Quan cuiden un altre
  • No demanar-li que porti el bolquer ni que doni tovalloletes.Quan cuiden un altre
  • No s'organitza ni es dirigeix; només es deixa que hi hagi robeta i draps a l'abast.Quan cuiden un altre
  • Res del que s'escrigui aquí serveix per dir si un infant és més o menys sociable, ni per comparar-lo amb cap altre, ni per fer-ne cap perfil; serveix per saber si el que hem muntat deixa que passi alguna cosa.Quan cuiden un altre
  • no es converteix en un cartell per als infants ni en una norma que es reciti.Quan dic que no
  • No distreure'l perquè deixi d'oposar-se: funciona, i el que s'hi aprèn és que oposar-se no serveix de res.Quan dic que no
  • El que no es fa mai és donar-li aquesta joguina, ni cap altre objecte, perquè s'estigui quiet i el canvi pugui continuar.Quan dic que no
  • Res d'això no descriu el caràcter de ningú.Quan dic que no
  • No anunciar res al grup ni preguntar a ningú si necessita canvi.Quan sóc jo qui ho diu
  • Ni aplaudir-ho, ni repetir-ho al grup, ni explicar-ho a l'entrada.Quan sóc jo qui ho diu
  • Res de material nou: cap pictograma de «necessito canvi», cap targeta per demanar-ho, cap semàfor, cap gomet i cap graella de qui avisa i qui no.Quan sóc jo qui ho diu
  • Res del que s'anota aquí és un indicador de control d'esfínters, no s'ha de fer servir per decidir quan es treu el bolquer i no s'ha de comparar amb el que fan els altres infants ni amb cap edat.Quan sóc jo qui ho diu

També hi ha, a les situacions

Contingut de les situacions d'aquest moment que no forma part de la mirada compartida, però que val la pena tenir a mà.

Amb les famílies44

  • Explicar què vol dir aquí «canviar el bolquer»: que abans de començar se li parla i se li deixa veure la cara, i que el primer que el toca és una mà. És concret i s'entén de seguida.

    Abans que les mans

  • Dir que això no allarga el canvi ni fa que se'n facin menys: els canvis són els mateixos i duren el mateix.

    Abans que les mans

  • Anticipar que a I0 la resposta de l'infant és molt petita i que no és el que busquem explicar: el que fem és mantenir l'ordre, hi respongui o no.

    Abans que les mans

  • A l'entrada o a la sortida, explicar com ha anat el canvi en termes del que hi ha passat —que ha girat el cap, que ha tingut la mà a la tovallola— i no com una fita.

    Abans que les mans

  • Si una família pregunta si el seu ja fa alguna d'aquestes coses, respondre pel que fem nosaltres i no per on és ell. No comparem infants i no els situem en cap punt.

    Abans que les mans

  • Si expliquen alguna cosa de com ho fan a casa, escoltar-ho. No se'ls demana que ho facin igual: a casa hi ha un infant i aquí n'hi ha vuit, i no és la mateixa feina.

    Abans que les mans

  • Si volen saber què poden fer, dir només la part que es pot dir sense entrar a casa seva: parlar-li abans de tocar-lo. No es dona cap pauta més.

    Abans que les mans

  • Explicar que al canvi també hi passen converses, i que això no treu temps a res.

    Ara estem tu i jo

  • Dir clarament que no ensenyem cançons, que no fem cap programa de llenguatge i que no esperem cap paraula a cap edat.

    Ara estem tu i jo

  • Preguntar si hi ha alguna cançó o algun joc que l'infant reconegui, per poder-lo reconèixer també nosaltres si apareix.

    Ara estem tu i jo

  • Explicar el que hi passa entre l'infant i qui l'acompanya, i no què diu ni quant.

    Ara estem tu i jo

  • Si apareix un joc que ve de casa, dir-ho: sol fer il·lusió i sol ser cert.

    Ara estem tu i jo

  • Llegir-los, quan hi hagi ocasió, algun so o alguna paraula tal com la va dir ell, i no la traducció que en faríem nosaltres.

    Ara estem tu i jo

  • Si porten alguna cosa de casa, escoltar-la i prou: no se'ls demana que anotin res ni que en facin cap seguiment.

    Ara estem tu i jo

  • Explicar que el canvi es fa de dues maneres i que qui tria quina és qui l'acompanya, mirant el que aquell canvi demana. És el primer que evita el malentès.

    Dret o estirat

  • Dir clarament que canviar-se dret no és cap senyal de fer-se gran i que aquí no s'usa com a tal.

    Dret o estirat

  • Explicar que el suport forma part de la manera dreta i que ningú no ha de sostenir-se sol per fer-la.

    Dret o estirat

  • Explicar de quina manera s'ha fet el canvi i què hi ha fet ell, i no si ja s'aguanta.

    Dret o estirat

  • Si una família pregunta quan es canviarà dret, respondre pel que demana cada canvi i no per l'edat.

    Dret o estirat

  • Dir-los les coses noves que apareixen —que s'hi col·loca sol, que sosté amb menys suport— explicant-les pel que són: coses seves, i no caselles d'un calendari que algú vagi marcant.

    Dret o estirat

  • Si a casa ho fan d'una sola manera, escoltar-ho sense demanar que ho canviïn. A casa hi ha un infant i aquí n'hi ha vuit; no és la mateixa feina.

    Dret o estirat

  • Explicar que el canvi no és un secret i que a la sala hi ha altres infants que hi són a prop, i per què.

    Quan cuiden un altre

  • Dir també què es protegeix: que el cos del seu fill es tapa, que no es comenta, i que si es queixa es fa cas.

    Quan cuiden un altre

  • Aclarir que no es tracta de fer-los mirar ni d'ensenyar res a ningú.

    Quan cuiden un altre

  • Preguntar si a casa hi ha germans i com hi passa allà, que sovint ja hi tenen resposta.

    Quan cuiden un altre

  • Explicar què ha fet el seu fill quan tocava, sense convertir-ho en una gràcia ni en una queixa.

    Quan cuiden un altre

  • Si un dia s'ha hagut de dir alguna cosa, dir-la tal com va anar.

    Quan cuiden un altre

  • Ensenyar-los alguna anotació quan vingui a tomb, sobretot les que parlen del que fem nosaltres.

    Quan cuiden un altre

  • Recollir el que expliquin de casa quan el germà petit apareix a la conversa.

    Quan cuiden un altre

  • Explicar que el bolquer es canvia sempre, i dir-ho amb aquestes paraules, perquè és el primer que una família es pregunta quan sent que a l'escola els infants poden dir que no.

    Quan dic que no

  • Explicar què és el que sí que pot canviar: quan es comença, l'ordre, el ritme, què en fa ell. Tot això és de la manera de fer-ho; que el canvi es faci no hi entra mai.

    Quan dic que no

  • Dir clarament que no ensenyem a negar-se, que no hi ha cap programa de res i que això no allarga el matí.

    Quan dic que no

  • Explicar què se li ha ofert i què ha fet, i no si s'ha portat bé.

    Quan dic que no

  • Si una família pregunta per què a l'escola es gira menys que a casa, respondre pel que es fa i no pel que fa l'infant.

    Quan dic que no

  • Dir-los les coses noves que van apareixent —que assenyala el bolquer, que agafa la tovallola— com el que són: coses que fa ell, no progressos d'un pla.

    Quan dic que no

  • Si a casa fan alguna cosa que allà funciona, escoltar-la amb interès. Aquí no hi ha cap full per omplir a casa ni cap manera de fer que se'ls demani reproduir.

    Quan dic que no

  • Explicar de què va: no de treure el bolquer ni de si ja avisa, sinó que quan digui alguna cosa del seu cos hi hagi resposta.

    Quan sóc jo qui ho diu

  • Dir-los expressament que això no és el començament de treure el bolquer, perquè és la lectura més freqüent quan una escola fa servir la paraula avisar.

    Quan sóc jo qui ho diu

  • Preguntar com ho diu a casa i a qui, que sovint no és igual.

    Quan sóc jo qui ho diu

  • Anotar si ens diuen res de la pell, d'un producte o d'alguna cosa que a la criatura li molesti del canvi.

    Quan sóc jo qui ho diu

  • Explicar com ha anat el dia; els avisos no es compten ni es reporten.

    Quan sóc jo qui ho diu

  • Dir-los si toquem res de les rondes o de qui acompanya la criatura.

    Quan sóc jo qui ho diu

  • Ensenyar-los alguna anotació nostra quan hi hagi ocasió.

    Quan sóc jo qui ho diu

  • A l'entrevista, escoltar la seva lectura abans de donar la nostra, i no receptar res.

    Quan sóc jo qui ho diu
Per on pot continuar23

  • Si un infant no fa mai cap de les quatre coses, el primer que es revisa és el nostre costat: si les mans li arriben abans que la veu, si la pausa hi és, si sempre el canvia gent diferent. El que no es fa és buscar-li una explicació a ell.

    Abans que les mans

  • Si la pausa ha desaparegut de tots els canvis, la conversa que toca és sobre com estan muntats els matins.

    Abans que les mans

  • Si al cap de dos mesos no ha tornat res amb ningú, mirar primer com estan repartits els seus canvis.

    Ara estem tu i jo

  • Si un joc apareix amb una persona i no amb cap altra, no fer-ne un problema ni intentar traspassar-lo.

    Ara estem tu i jo

  • Si un infant només porta coses els dies que el canvia una persona concreta, mirar què fa aquella persona i dir-ho en veu alta a l'equip.

    Ara estem tu i jo

  • Si un repertori desapareix de cop, mirar si ha canviat alguna cosa a l'organització abans de mirar l'infant.

    Ara estem tu i jo

  • Si al cap de dos mesos ningú no s'anticipa, mirar primer el recompte de drets i estirats.

    Dret o estirat

  • Si un infant no ha fet mai la manera dreta, mirar si hi ha un motiu del seu cos abans de treure'n cap altra conclusió.

    Dret o estirat

  • Si el lloc del canvi dret no s'ha fet servir, mirar-lo abans de parlar de ningú.

    Dret o estirat

  • Si el suport que necessita va canviant, anotar-ho sense convertir-ho en cap progressió que s'esperi.

    Dret o estirat

  • Si sempre s'hi acosten els mateixos tres, mirar què fan els altres en aquella estona i si tenen d'on venir.

    Quan cuiden un altre

  • Si un infant hi va sempre al mateix company, mirar-ho també fora del canviador abans de treure'n cap conclusió.

    Quan cuiden un altre

  • Si es repeteix que cal donar el senyal dues vegades, revisar com es fa la primera abans de mirar l'infant.

    Quan cuiden un altre

  • Si en apartar-se marxen tots de la sala, revisar si el lloc per quedar-se existeix de debò o només de paraula.

    Quan cuiden un altre

  • Si al cap de dos mesos no hi ha aparegut cap tria amb ningú, mirar primer quantes se n'han ofert.

    Quan dic que no

  • Si les negatives d'un infant es concentren en una sola part del canvi, provar de fer aquella part d'una altra manera abans de treure'n cap conclusió sobre ell.

    Quan dic que no

  • Si un infant ha deixat de negar-se, tornar a oferir-li tries durant unes setmanes i mirar si torna; no donar-ho per resolt.

    Quan dic que no

  • Si alguna cosa funciona amb qui la va trobar i enlloc més, explicar-la a l'equip sense fer-ne cap instrucció que tothom hagi de seguir.

    Quan dic que no

  • Si el recompte d'un matí dona molt poques ofertes de tria, la conversa que toca no és sobre els infants sinó sobre com està muntat el matí.

    Quan dic que no

  • Si un infant comença a avisar i després deixa de fer-ho, mirar les respostes de les últimes vegades abans de mirar res més.

    Quan sóc jo qui ho diu

  • Si en un grup gairebé tots els canvis vénen de rondes, mirar quant es triga a respondre abans de mirar cap altra cosa.

    Quan sóc jo qui ho diu

  • Si un infant avisa sempre a la mateixa persona, comprovar que aquella persona pugui deixar el grup en algun moment del matí.

    Quan sóc jo qui ho diu

  • Si comença a avisar abans que passi res, no fer-ne res: anotar-ho.

    Quan sóc jo qui ho diu

Situacions d'aprenentatge relacionades

Cada situació és una manera concreta de fer tot això, en una edat i amb un grup. La mirada és compartida; el que canvia és com es concreta.

Abans que les mansQue en aquestes mil vegades l'infant hi pugui posar alguna cosa: que la veu i la cara arribin abans que les mans, sigui qui sigui qui el canviï, i que hi hagi els segons perquè el moviment el pugui acabar ell. I que l'equip es miri com estan muntats els canvis del dia, perquè un canvi que és baula d'una cadena no deixa lloc a res d'això per molta bona voluntat que hi posi qui el fa.0-1 anys · I0 · validadaAra estem tu i joQue en aquesta estona també hi pugui passar alguna cosa que comença entre els dos i que es pugui tornar a trobar l'endemà: que allò que un comença ho pugui continuar l'altre, que hi hagi jocs i cançons que tornin i que l'infant les pugui reconèixer i reclamar, i que el que ell hi porta trobi algú que ho reculli i hi respongui. I que l'equip es miri dues coses seves: si el matí està muntat de manera que hi càpiguen tres minuts sense pressa, i amb quina freqüència els canvis d'un mateix infant els fa la mateixa persona.1-3 anys · internivell I1 i I2 · validadaDret o estiratQue les dues maneres de fer el canvi existeixin totes dues de veritat, i que cada infant pugui anar sabent en quina és avui i posar-hi el cos amb el suport que necessiti. I que l'equip decideixi dues coses que ara sovint es resolen sobre la marxa: quan i com es fa servir cada manera, de forma que totes dues formin part de la pràctica real i que ni l'edat de qui es canvia ni la pressa del matí en siguin el criteri; i on es fa el canvi dret perquè hi hagi on repenjar-se i es pugui fer amb seguretat.1-3 anys · internivell I1 i I2 · validadaQuan cuiden un altreQue no tot el que passa a l'escola li hagi de passar a ell perquè hi pugui aprendre alguna cosa: que un infant pugui ser a prop mentre cuiden un altre sense que se l'hagi de fer fora, que llegeixi el que l'altre li mostra i s'hi ajusti, i que quan s'aparti tingui on quedar-se. I que l'equip decideixi d'una vegada on es fa el canvi i què hi passa quan algú s'hi acosta, en comptes de resoldre-ho cada matí com es pugui.1-3 anys · internivell I1 i I2 · validadaQuan dic que noQue la negativa d'un infant tingui on anar a parar: que la pugui dir amb el que té —el cos, la veu, la mirada—, que se li anomeni en comptes de fer veure que no hi és, que pugui mostrar què voldria en lloc d'allò, i que el que digui mogui alguna cosa de veritat del quan, de l'ordre, del ritme o de quina part en fa ell. Res del que es mou no és si el canvi es fa; tot el que es mou és de com es fa. I que l'equip escrigui d'una vegada què no es negocia mai en un canvi i què sí que es pot moure, i ho tingui decidit abans i igual per a tothom, en comptes de resoldre-ho cada matí segons la pressa que hi hagi.1-3 anys · internivell I1 i I2 · validadaQuan sóc jo qui ho diuQue dir-ho serveixi d'alguna cosa: que un infant pugui fer saber que necessita un canvi, que ho pugui fer saber a qui ell tria, i que la resposta que rebi tingui relació amb el que ha dit i arribi prou aviat perquè ell les pugui lligar. I que l'equip miri com està muntat el matí per veure si hi cap un canvi que no estigui previst a cap ronda.1-3 anys · internivell I1 i I2 · validada

Connexió amb el currículum

Els elements curriculars que les situacions d'aquest moment declaren de debò: ni un de més. Cadascun porta a la pantalla del currículum.

16 sabers · 6 situacions

Eix 2 · Un infant que es comunica amb diferents llenguatges6 sabers

Obre aquest eix al currículum

E2.CE1 Interpretar, comprendre i expressar missatges, emprant recursos i coneixements basats en la pròpia experiència, per avançar en la comunicació i la construcció de nous aprenentatges.

E2.CE2 Expressar-se de manera entenedora, personal i creativa mitjançant diferents llenguatges, explorant-ne les possibilitats i gaudint-ne, per respondre a diferents contextos comunicatius.

Eix 1 · Un infant que creix amb autonomia i confiança7 sabers

Obre aquest eix al currículum

E1.CE4 Progressar en l'adquisició de normes i hàbits saludables i ecosocialment responsables, guanyant confiança en les pròpies possibilitats i capacitats per construir la pròpia identitat.

E1.CE1 Progressar en el coneixement i el domini del cos, en el moviment i la coordinació, adonant-se de les pròpies possibilitats, per anar desenvolupant autonomia personal i una autoimatge ajustada i positiva.

E1.CE3 Adonar-se de la influència de l'espai i el temps en les situacions de vida quotidiana a partir de les experiències viscudes, per créixer amb seguretat i entendre el món.

E1.CE2 Viure les emocions, expressant i reconeixent sentiments i necessitats, per anar creixent en benestar emocional i seguretat afectiva.

Eix 4 · Un infant que forma part de la diversitat del món que l'envolta3 sabers

Obre aquest eix al currículum

E4.CE1 Avançar en la relació amb els altres en condicions d'igualtat, creant lligams, per construir la pròpia identitat basada en els valors democràtics i de respecte als drets humans.

D'on surt aquesta mirada

Els textos del projecte que emmarquen els moments de cura. Són literals: la guia no hi afegeix res.

2 citacions del projecteVeure

Els moments de cures són escenaris privilegiats d'aprenentatge: No es poden desvincular de la programació d'una SA. L'higiene, els àpats i el descans són moments per a la intimitat individual i la creació de vincles segurs a través de la paraula, la mirada i l'anticipació de les accions de l'adult.

Orientaciórequisits-sa-03.md · 8 · Orientacions específiques per al primer cicle (0-3 anys)

Estabilitat en les relacions: Cal limitar el nombre de persones educadores que atenen un mateix infant per tal de potenciar el seu benestar emocional i evitar esforços d'adaptació constants.

Orientaciórequisits-sa-03.md · 8 · Orientacions específiques per al primer cicle (0-3 anys)

Tots els moments