Validada

Dret o estirat

I1 · 1-2 anys
I2 · 2-3 anys
Canvi de bolquer

Que les dues maneres de fer el canvi existeixin totes dues de veritat, i que cada infant pugui anar sabent en quina és avui i posar-hi el cos amb el suport que necessiti. I que l'equip decideixi dues coses que ara sovint es resolen sobre la marxa: quan i com es fa servir cada manera, de forma que totes dues formin part de la pràctica real i que ni l'edat de qui es canvia ni la pressa del matí en siguin el criteri; i on es fa el canvi dret perquè hi hagi on repenjar-se i es pugui fer amb seguretat.

Síntesi visual

La làmina d'aquesta situació Un full per mirar trenta segons i saber com començar: l'entorn, el recorregut, el paper de l'educadora, què farà l'infant i què observem. Pensat per imprimir i tenir-lo a l'aula. Obre la làmina

En 30 segons

Què volem afavorir

Orientar-se en la manera com es farà el canvi d'avui, pel lloc on va i pel que hi ha preparat
Fer amb el cos el que cadascuna de les dues maneres li demana, amb el suport que necessiti

Què farà l'infant

Anar cap al lloc del canvi i començar a col·locar-s'hi segons el que s'hi prepara
Començar el gest de la manera que esperava quan el canvi es fa de l'altra
Sostenir part del propi pes i moure un peu o una cama quan li treuen o li posen alguna cosa
Aixecar el maluc, doblegar una cama o girar-se cap on fa falta

De les accions observables dels criteris d'avaluació.

Què farà l'adulta

Dir quina de les dues serà, sempre amb les mateixes paraules.
Deixar-lo arribar pel seu peu i col·locar-s'hi, encara que trigui.
Esperar uns segons abans d'aixecar-li el maluc, doblegar-li una cama o girar-lo.
Oferir on repenjar-se quan el canvi es fa dret, i deixar que triï si s'hi repenja o s'agafa a una mà.
Anomenar sense corregir el gest que ell havia començat quan avui és de l'altra manera.
No aixecar-lo en pes quan pot arribar-hi i sostenir-se ell, amb el suport que li calgui.
Sostenir la seguretat del canvi sencera: damunt del canviador la mà de l'adult no marxa mai, i això no és negociable ni depèn del que l'infant sàpiga fer. Aquesta situació no demana a cap infant que es cuidi de no caure, i cap dels seus dos objectius no ho observa: el que s'observa és què fa amb el cos dins d'una cura que algú altre està sostenint.

Què cal tenir a punt

No s'hi compra res i no s'hi afegeix cap material. Les dues maneres es fan amb el que hi ha.
L'única cosa que convé mirar és si el bolquer net i la tovallola es poden agafar des de les dues posicions, perquè el que és a mà amb l'infant estirat sovint queda darrere seu quan és dret.

En què ens fixarem

De quina manera s'ha fet el canvi i per què.
Cap a on va quan arriba, i si s'hi col·loca abans que ningú li ho digui.
Quin gest fa quan la manera d'avui no és la que havia començat a preparar.
Què fa amb el cos a la manera estirada: si aixeca el maluc, si doblega una cama, si es gira.
Què fa amb el cos a la manera dreta: on es repenja, si sosté part del pes, si mou un peu.
Quin suport li cal i si aquest suport canvia al llarg de les setmanes.
Quants segons se li han deixat abans de moure-li el cos.
Si les dues maneres se li han fet totes dues, i en quina proporció.
Si hi ha infants que no s'orienten mai, i quantes vegades se'ls ha fet cada manera.
Quantes vegades s'ha anunciat la manera abans de començar, i amb quines paraules.

Com ho portem a la pràctica

01
Compartim
- Comptar una setmana
- Decidir amb què es tria cada manera
- Decidir el lloc del canvi dret i preparar-lo
- Dir en veu alta qui ho fa de quina manera
- Mirar també els infants que sempre es canvien igual
02
Aprenem
- Dir-ho sempre igual
- Deixar-lo arribar pel seu peu i col·locar-s'hi
- Comptar fins a tres abans de moure-li el cos
- Tenir a punt on repenjar-se
- Anomenar el que ell ja ha començat
- No decidir la manera per la pressa ni per l'edat
03
Continuem
- Tornar a comptar al cap d'un mes
- Mirar qui s'anticipa i a què
- Portar la frase fixa a altres estones de dues maneres

Tot el detall

Objectius i criteris d'avaluació2 objectius · 4 criteris

OBJ1 · Orientar-se en la manera com es farà el canvi d'avui, pel lloc on va i pel que hi ha preparat, per anar sabent cada vegada quina de les dues serà.

Orientar-seen la manera com es farà el canvi d'avui, pel lloc on va i pel que hi ha preparatper anar sabent cada vegada quina de les dues serà

E1.CE3.CAT1.S2

Criteris d'avaluació

Anar cap al lloc del canvi i començar a col·locar-s'hi segons el que s'hi prepara —acostant-se al canviador, aixecant els braços, quedant-se dret al costat—, abans que ningú li hagi dit com es farà.
Acció: Anar cap al lloc del canvi i començar a col·locar-s'hi segons el que s'hi preparaCondicions: en una estona en què el que fa falta per a cada manera és a la vista i ningú no li ha dit encara com es farà
Començar el gest de la manera que esperava quan el canvi es fa de l'altra —aixecant els braços per pujar al canviador quan avui es farà dret—, en una estona en què no se li ha anunciat que es faria d'una altra manera.
Acció: Començar el gest de la manera que esperava quan el canvi es fa de l'altraCondicions: en una estona en què no se li ha anunciat que es faria d'una altra manera

OBJ2 · Fer amb el cos el que cadascuna de les dues maneres li demana —sostenir-se i moure els peus en una, aixecar el maluc i girar-se en l'altra—, amb el suport que necessiti, per anar guanyant autonomia en una cura que es fa de dues formes.

Fer amb el cosel que cadascuna de les dues maneres li demana, amb el suport que necessitiper anar guanyant autonomia en una cura que es fa de dues formes

E1.CE1.CAT1.S4

Criteris d'avaluació

Sostenir part del propi pes i moure un peu o una cama quan li treuen o li posen alguna cosa, amb el suport que li calgui —repenjat al moble, agafat a una mà, sostingut per sota dels braços—, en una estona en què el canvi es fa dret, hi ha on repenjar-se i no se l'ha aixecat en pes.
Acció: Sostenir part del propi pes i moure un peu o una cama quan li treuen o li posen alguna cosaCondicions: en una estona en què el canvi es fa dret, hi ha on repenjar-se i no se l'ha aixecat en pes
Aixecar el maluc, doblegar una cama o girar-se cap on fa falta quan el canvi es fa estirat, en una estona en què se li ha deixat temps de fer-ho abans que unes mans el moguin.
Acció: Aixecar el maluc, doblegar una cama o girar-se cap on fa faltaCondicions: en una estona en què el canvi es fa estirat i se li ha deixat temps de fer-ho abans que unes mans el moguin

Com es desenvolupa, pas a pas

Compartim

Abans que hi hagi res a observar en cap infant, l'equip ha de decidir dues coses i escriure-les. La primera és quan i com es fa servir cada manera: no una fórmula que ho resolgui sola, sinó els criteris amb què es tria cada vegada —què demana aquell canvi, com està aquell infant, si el lloc ho permet— i el compromís que totes dues formin part de la pràctica real i no només del paper. La segona és on es fa el canvi dret, que no és una pregunta menor: si no hi ha un lloc pensat, amb alguna cosa a l'alçada de la seva mà per repenjar-s'hi, el format dret no es farà mai per molt que estigui decidit. Mentre aquestes dues coses no estiguin resoltes, la situació no existeix: hi ha una sola manera i una llista d'intencions.

Comptar una setmana
Apuntar, sense noms, quants canvis s'han fet drets i quants estirats. Sol sortir que gairebé tots són estirats, i el número és el que fa la conversa possible: fins que no hi és, tothom creu que ja ho fa.
Decidir amb què es tria cada manera
Posar per escrit els criteris que fa servir l'equip per triar una manera o l'altra, i que siguin els mateixos per a tothom: el que aquell canvi demana, com està l'infant en aquell moment i si el lloc permet fer-ho amb seguretat. I dir també què no hi entra: ni l'edat de qui es canvia, ni la pressa que hi hagi aquell matí.
Decidir el lloc del canvi dret i preparar-lo
Mirar on es farà, què hi ha a l'alçada de la seva mà i si s'hi arriba sense travessar mitja sala. Si fa falta moure un moble o buidar un prestatge, és ara.
Dir en veu alta qui ho fa de quina manera
A moltes escoles la postura acaba depenent de qui canvia i no de la situació. Posar-ho sobre la taula sense que sembli un retret: és una manera de fer heretada, no un error de ningú.
Mirar també els infants que sempre es canvien igual
Fer la llista dels qui no han fet mai el canvi dret i preguntar-se per què. De vegades hi ha un motiu del seu cos, i llavors es respecta i s'anota. De vegades no n'hi ha cap.

El paper de l'adulta

Sostenir la reunió sense que derivi en qui ho fa bé i qui no. I dir la frase incòmoda, que és que la manera dreta costa de posar en marxa i per això no es posa: demana un lloc preparat, demana uns segons més els primers dies i demana confiar que un infant que s'aguanta poc també hi pot ser. No fer de la manera dreta un premi per als grans ni una prova que s'ha de superar, que és en el que acaba quan es decideix per edat.

Variacions possibles

Als espais on el canviador és l'únic lloc possible, el canvi dret es pot fer al seu costat, amb l'infant a terra i repenjat al moble; no cal cap mobiliari nou.
Als grups on quasi tots els infants són de I1, el format dret serà poc freqüent, i això no és cap endarreriment del grup: és el que demanen els canvis d'aquell grup.

Aprenem

Aquesta fase no afegeix res al canvi: els passos, el lloc i el temps són els de sempre. El que es mou són quatre gestos de qui acompanya, i tots quatre caben al minut que ja hi ha. La primera és dir quina de les dues serà, amb les mateixes paraules cada vegada. La segona és deixar-lo arribar i col·locar-s'hi en comptes d'anar-lo posant. La tercera és esperar-se uns segons abans de moure-li el cos. I la quarta és tenir a punt on repenjar-se quan el canvi es fa dret.

Dir-ho sempre igual
Dues frases fixes, una per manera, i les mateixes a tot l'equip. No és per ensenyar-li cap paraula: és perquè el que sent sigui reconeixible des de lluny i des de qualsevol persona.
Deixar-lo arribar pel seu peu i col·locar-s'hi
Encara que trigui i encara que s'hi posi de l'altra manera. El que fa en aquests segons és l'única cosa que diu si s'hi està orientant, i si l'hi posem nosaltres no ho sabrem mai.
Comptar fins a tres abans de moure-li el cos
Aixecar el maluc, doblegar una cama o girar-se costa més a ell que a nosaltres, i sempre arriba abans la nostra mà. Els tres segons són tota la diferència entre fer-ho ell i que se li faci.
Tenir a punt on repenjar-se
Que la seva mà trobi alguna cosa sense haver-la de buscar. Si l'única cosa on repenjar-se som nosaltres, també val, però que sigui una elecció i no l'única opció.
Anomenar el que ell ja ha començat
Quan aixeca els braços i avui es fa dret, dir-li que avui es fa de l'altra manera, sense corregir-lo i sense fer-ne cap gràcia. El que ha fet no és un error: és que s'havia preparat.
No decidir la manera per la pressa ni per l'edat
No fer-ho tot estirat perquè es va més de pressa, ni tot dret perquè ja és gran. Les dues coses passen, les dues es fan de bona fe i les dues treuen a l'infant el que aquesta situació li podria donar.

El paper de l'adulta

Fer la feina de sempre amb dos canvis d'hàbit: dir quina manera serà abans de començar, i esperar-se abans de moure-li el cos. I sostenir el que això té d'incòmode, que és anar una mica més lent quan la sala va de pressa. La part que no es negocia i que no és seva: damunt del canviador la mà no marxa mai, i això no depèn del que l'infant sàpiga fer.

Variacions possibles

A I1 el que es veurà sobretot és el cos a la manera estirada, i el format dret apareixerà poc; no s'hi ha d'insistir ni se n'ha de fer cap objectiu particular.
Amb un infant que es cansa de seguida dempeus, el canvi dret es pot fer més curt: la part de sota dreta i la resta estirat. Val igual i continua sent dues maneres.
Amb un infant que encara no s'aguanta, totes dues frases se li diuen igual encara que una de les dues maneres no se li faci mai: sentir-les és el que fa que un dia la pugui reconèixer.

Continuem

Aquí no es tanca res, perquè no s'havia obert cap activitat. El que hi ha és una manera de fer que torna a cada canvi del dia, i dues preguntes per mirar-la: si el que es va decidir aguanta els dies de pressa, i si passat un mes les dues maneres segueixen existint totes dues.

Tornar a comptar al cap d'un mes
Els mateixos dos números: drets i estirats. Si la proporció ha tornat a on era, el problema no és de voluntat sinó del lloc, i es mira el lloc.
Mirar qui s'anticipa i a què
Si passades unes setmanes algun infant arriba i es posa al lloc sense esperar que l'hi diguin, apuntar amb quina persona passa i a quina hora del dia. Parla més de la constància que hem tingut nosaltres que de cap infant.
Portar la frase fixa a altres estones de dues maneres
N'hi ha més de les que sembla: menjar a taula o a la falda, sortir amb abric o sense, dormir a la hamaca o al llit. Res d'això no es converteix en cap proposta nova fora del canviador: l'únic que hi viatja és la frase.

El paper de l'adulta

Fer-ho igual la setmana que tot va de mal borràs: si només aguanta els dies bons, encara no és una manera de fer. I quan un infant no s'orienta mai, no llegir-ho com una cosa seva sense haver mirat abans si a ell les dues maneres se li han fet totes dues.

Variacions possibles

Quan un infant passa a un altre grup, o quan comencen a canviar-lo persones noves, el reconeixement de les dues maneres triga a refer-se. És previsible, i no vol dir que hagi perdut res.

L'adult acompanya

Abans

Saber amb quins criteris es tria cada manera i saber-los dir, perquè siguin els mateixos els dies tranquils i els dies de pressa.
Tenir preparat el lloc del canvi dret, amb alguna cosa a l'alçada de la seva mà.
Decidir la manera mirant el que aquell canvi demana i com està aquell infant, i no l'edat que té ni el temps que queda.
Saber si aquell infant té alguna raó del seu cos per fer-ho sempre d'una manera, sense convertir-ho en cap etiqueta.

Durant

Dir quina de les dues serà, sempre amb les mateixes paraules.
Deixar-lo arribar pel seu peu i col·locar-s'hi, encara que trigui.
Esperar uns segons abans d'aixecar-li el maluc, doblegar-li una cama o girar-lo.
Oferir on repenjar-se quan el canvi es fa dret, i deixar que triï si s'hi repenja o s'agafa a una mà.
Anomenar sense corregir el gest que ell havia començat quan avui és de l'altra manera.
No aixecar-lo en pes quan pot arribar-hi i sostenir-se ell, amb el suport que li calgui.
Sostenir la seguretat del canvi sencera: damunt del canviador la mà de l'adult no marxa mai, i això no és negociable ni depèn del que l'infant sàpiga fer. Aquesta situació no demana a cap infant que es cuidi de no caure, i cap dels seus dos objectius no ho observa: el que s'observa és què fa amb el cos dins d'una cura que algú altre està sostenint.

Després

Anotar de quina manera s'ha fet i per què, que és el que després permet llegir la resta.
Al cap d'unes setmanes, mirar si aquell infant ha fet les dues maneres o sempre la mateixa.
Dir a qui el canviarà després si hi ha alguna cosa que avui ha anat bé d'una manera concreta.

L'entorn i l'organització

L'espai

El que fa possible o impossible aquesta situació no és el canviador sinó una altra cosa: que hi hagi un lloc pensat per al canvi dret. Fa falta poc i és concret: un pam de superfície estable a l'alçada de la seva mà —la vora d'un moble baix, una barra, el mateix canviador si hi arriba de peu— i terra on posar els peus sense haver de travessar la sala. Sense això, el format dret es decideix a les reunions i no es fa mai a la pràctica, i la situació es queda amb una sola manera. El canviador, per la seva banda, no s'ha de tocar: el que ja hi ha serveix per a la manera estirada, que és la que ja es fa.

Els materials

No s'hi compra res i no s'hi afegeix cap material. Les dues maneres es fan amb el que hi ha.
L'única cosa que convé mirar és si el bolquer net i la tovallola es poden agafar des de les dues posicions, perquè el que és a mà amb l'infant estirat sovint queda darrere seu quan és dret.

El temps

Un canvi dret no és més lent que un d'estirat un cop està decidit i el lloc està preparat. El que costa temps és decidir-ho cada vegada sense cap criteri compartit, i els segons que es guanyen fent-ho tot estirat es perden a la tercera setmana, quan cap infant no s'anticipa a res perquè no hi ha res a anticipar. El que aquesta situació demana de debò són uns segons abans de moure-li el cos, i van dins del canvi, no afegits al final.

Que ningú no en quedi fora (DUA)

Implicació

Aquí no hi ha res atractiu per oferir, i la implicació no ve d'aquí: ve que les dues maneres existeixin totes dues i siguin reconeixibles. Si una no es fa mai, no hi ha res a llegir; si es fan totes dues però cada persona les anuncia d'una manera diferent, tampoc. La regularitat no és una qüestió d'ordre: és la condició perquè hi hagi aprenentatge. I hi ha una segona peça: que el temps que se li deixi no depengui de com va el matí, perquè un infant que uns dies pot fer la seva part i uns altres no, deixa d'intentar-ho.

Representació

El que ha d'arribar a l'infant és una sola cosa —quina de les dues serà— i li arriba per vies que funcionen alhora i que no depenen de la paraula: el lloc on el porten, la postura que pren qui el canvia, què li preparen a la vista, i la frase fixa. Si un infant no hi sent bé, el pes el porten el lloc i els objectes que veu a punt. Si encara no desxifra les frases, el que li permet reconèixer-les és la repetició exacta: les mateixes paraules, dites al mateix moment. Per això les frases es fixen a la fase de compartim i no les improvisa cadascú.

Acció i expressió

Cada manera demana moviments diferents, i cada infant els fa a la seva escala: aixecar el maluc, doblegar una cama, girar-se, sostenir part del pes, moure un peu, buscar on repenjar-se. El suport forma part de l'acció i no la substitueix: repenjat al moble, agafat a una mà o sostingut per sota dels braços compten igual, i el criteri porta la llista oberta a posta. Un infant amb poca mobilitat farà la manera estirada gairebé sempre, i això no és una participació menor: aixecar el maluc o girar-se és tanta feina com sostenir-se dret. Orientar-se, a més, es pot mostrar amb un gest molt petit —la mirada cap al lloc, una mà que s'aixeca a mitges— i compta igual que anar-hi caminant.

Barreres que hi pot haver

Fer-ho tot d'una sola manera, que deixa la situació sense res a reconèixer.
No tenir cap lloc preparat per al canvi dret, que és el que fa que no es faci.
Decidir la postura per l'edat de l'infant o per la pressa del matí en comptes de pel que aquell canvi demana.
Anunciar-ho cadascú amb paraules diferents, o no anunciar-ho.
Posar-lo nosaltres a la posició abans que ell hi arribi.
Anar per davant de la seva mà: aixecar-li el maluc abans que hagi tingut temps.
Llegir com a endarreriment que un infant es canviï sempre estirat.
Que el bolquer net i la tovallola quedin fora del seu abast en una de les dues posicions.
Les hores en què s'acumulen els canvis, que són reals i que no s'arreglen demanant a ningú que vagi més tranquil.

Mesures universals

Dir quina de les dues maneres serà, amb les mateixes paraules a tot l'equip.
representaciobarrera comunicativa
Deixar-lo arribar i col·locar-s'hi abans de posar-li el cos nosaltres.
accio i expressiobarrera organitzativa
Esperar uns segons abans d'aixecar-li el maluc o girar-lo.
accio i expressiobarrera organitzativa
Tenir un lloc preparat per al canvi dret, amb on repenjar-se a l'alçada de la seva mà.
accio i expressiobarrera fisica
Triar la manera amb els criteris que l'equip ha acordat, i no per l'edat ni per la pressa.
compromisbarrera organitzativa
Col·locar el que es necessita de manera que hi arribi tant dret com estirat.
accio i expressiobarrera fisica

Mesures addicionals

Amb un infant que es cansa de seguida dempeus, partir el canvi dret: la part de sota dreta i la resta estirat, sense presentar-ho com una versió reduïda.
accio i expressiobarrera fisica
Amb un infant que encara no s'aguanta, dir-li igualment les dues frases encara que una de les maneres no se li faci mai, perquè un dia la pugui reconèixer.
representaciobarrera comunicativa
Amb un infant que no arriba a col·locar-se sol, comptar com a orientació el gest començat —la mirada cap al lloc, la mà a mitges— i no esperar el desplaçament sencer.
accio i expressiobarrera fisica
Amb un infant que sempre es canvia d'una sola manera, comprovar durant una setmana si és pel seu cos o perquè no se li ha ofert mai l'altra.
compromisbarrera organitzativa

Observació i documentació

Mirada descriptiva, no diagnòstica. S'hi anota el que es veu, no el que se'n dedueix. L'escola no valora ni diagnostica.

Què observem

De quina manera s'ha fet el canvi i per què.
Cap a on va quan arriba, i si s'hi col·loca abans que ningú li ho digui.
Quin gest fa quan la manera d'avui no és la que havia començat a preparar.
Què fa amb el cos a la manera estirada: si aixeca el maluc, si doblega una cama, si es gira.
Què fa amb el cos a la manera dreta: on es repenja, si sosté part del pes, si mou un peu.
Quin suport li cal i si aquest suport canvia al llarg de les setmanes.
Quants segons se li han deixat abans de moure-li el cos.
Si les dues maneres se li han fet totes dues, i en quina proporció.
Si hi ha infants que no s'orienten mai, i quantes vegades se'ls ha fet cada manera.
Quantes vegades s'ha anunciat la manera abans de començar, i amb quines paraules.

Com ho documentem

Dues ratlles al moment: de quina manera s'ha fet i què hi ha fet ell.
Un cop al mes, el recompte d'una setmana: quants drets i quants estirats, sense cap nom.
Quan un infant fa per primer cop alguna cosa que abans no feia —posar-se al lloc sol, necessitar menys suport—, una línia amb la data i prou.
Una revisió del lloc del canvi dret al cap d'un mes: si s'ha fet servir i, si no, què ho ha impedit.

Com s'interpreta

El primer que s'ha de poder llegir d'aquestes anotacions és de quina manera s'ha fet el canvi, i tot seguit què hi ha fet l'infant. L'ordre no és casual: la segona dada no significa res si no se sap la primera. Un infant que no s'orienta mai pot ser un infant a qui el canvi sempre se li fa igual, i llavors el que falta no és seu. El suport no és una nota baixa. Que un infant es sostingui agafat per sota dels braços i un altre repenjat al moble no ordena ningú: són dues maneres d'estar dret i totes dues compten igual. I canviar-se estirat no és estar endarrerit: la manera la tria qui acompanya segons el que aquell canvi demana, o sigui que un infant que fa sempre la manera estirada no està un pas enrere de ningú. Res d'això no diu com és un infant ni a quin punt del seu desenvolupament és. La pregunta que respon és una altra i és sobre nosaltres: si les dues maneres existeixen totes dues i si li hem deixat els segons per fer la seva part.

Per on pot continuar

Si al cap de dos mesos ningú no s'anticipa, mirar primer el recompte de drets i estirats.
Si un infant no ha fet mai la manera dreta, mirar si hi ha un motiu del seu cos abans de treure'n cap altra conclusió.
Si el lloc del canvi dret no s'ha fet servir, mirar-lo abans de parlar de ningú.
Si el suport que necessita va canviant, anotar-ho sense convertir-ho en cap progressió que s'esperi.

Amb les famílies

Abans

Explicar que el canvi es fa de dues maneres i que qui tria quina és qui l'acompanya, mirant el que aquell canvi demana. És el primer que evita el malentès.
Dir clarament que canviar-se dret no és cap senyal de fer-se gran i que aquí no s'usa com a tal.
Explicar que el suport forma part de la manera dreta i que ningú no ha de sostenir-se sol per fer-la.

Durant

Explicar de quina manera s'ha fet el canvi i què hi ha fet ell, i no si ja s'aguanta.
Si una família pregunta quan es canviarà dret, respondre pel que demana cada canvi i no per l'edat.

Després

Dir-los les coses noves que apareixen —que s'hi col·loca sol, que sosté amb menys suport— explicant-les pel que són: coses seves, i no caselles d'un calendari que algú vagi marcant.
Si a casa ho fan d'una sola manera, escoltar-ho sense demanar que ho canviïn. A casa hi ha un infant i aquí n'hi ha vuit; no és la mateixa feina.

La veu de les famílies

Amb aquesta situació la pregunta que arriba gairebé sempre és la mateixa, i arriba aviat: «el meu ja es canvia dret?». Val més anticipar-la que contestar-la, perquè la pregunta porta a dins una idea que aquí no fem servir: que dret és el pas següent d'estirat. La resposta és senzilla i convé dir-la abans que ho pregunti ningú: aquí la manera la tria qui acompanya segons el que aquell canvi demana, i un infant que un dia es canvia dret i l'endemà estirat no ha avançat ni ha reculat. N'hi ha que expliquen que a casa sempre ho fan estirat perquè va millor, i això no s'ha de corregir: s'escolta, i com a molt es diu què fem aquí i per què, sense que soni a recepta per a casa.

Com continua

Al joc espontani

Aquí no s'obre cap racó ni s'hi prepara res. Sí que val la pena fixar-s'hi de lluny: els infants juguen a posar i treure el cos dels llocs molt abans de saber-ho dir —s'estiren, s'aixequen, es repengen, s'enfilen i baixen—. Quan surt al joc es deixa estar, i el que no es fa és convertir-ho en un exercici de postures.

A la vida quotidiana

El que passa a altres estones del dia no és cap activitat: són una frase i uns segons. La frase és dir què serà avui quan una mateixa cosa es pot fer de dues maneres —menjar a taula o a la falda, sortir amb abric o sense, dormir a la hamaca o al llit—, i els segons són esperar-se abans de moure-li el cos. No costa ni temps ni material, i amb això n'hi ha prou perquè el mateix gest li resulti conegut en llocs diferents.

Noves oportunitats

Que el lloc preparat per al canvi dret serveixi també per a altres estones en què un infant ha d'estar dret una mica.
Que les persones noves de l'equip tinguin uns criteris escrits des del primer dia, en comptes d'haver-los de deduir.
Que parlar del ritme dels matins deixi de ser una queixa i passi a ser una conversa amb dades al davant.

Noves observacions

Com evoluciona al llarg del curs la proporció entre canvis drets i estirats.
Si hi ha persones de l'equip que fan servir sempre la mateixa manera, i per què.
Quants segons es deixen de mitjana abans de moure el cos d'un infant.
Si els infants que s'anticipen són els mateixos que tenen més continuïtat de persona.

Connexió amb el currículum2 sabers

Eix 1 · Un infant que creix amb autonomia i confiança

E1.CE1 Progressar en el coneixement i el domini del cos, en el moviment i la coordinació, adonant-se de les pròpies possibilitats, per anar desenvolupant autonomia personal i una autoimatge ajustada i positiva.

E1.CE1.CAT1.S4 Adquisició d'una progressiva autonomia en situacions quotidianes.
Cap situació de canvi de bolquer no l'havia fet servir encara, tot i ser el saber més freqüent de la guia. A «Participem en el canvi de roba» sosté el reconeixement de la pròpia necessitat; aquí sosté una altra cosa, que és el que el cos fa mentre el cuiden, i que canvia segons la manera. La paraula que ho decideix tot és progressiva, i té una lectura que la competència mateixa deixa escrita: «adonant-se de les pròpies possibilitats». L'autonomia hi està definida en relació amb el que cadascú pot, no contra una fita comuna. Per això el suport no és una excepció a l'objectiu sinó una part seva, i per això sostenir part del pes agafat per sota dels braços compta igual que fer-ho repenjat al moble. Fer-ho sol no és l'horitzó d'aquesta situació a cap dels dos nivells.
normativa · triat per ia

E1.CE3 Adonar-se de la influència de l'espai i el temps en les situacions de vida quotidiana a partir de les experiències viscudes, per créixer amb seguretat i entendre el món.

E1.CE3.CAT1.S2 Orientació en les seqüències temporals en què s'organitza la vida diària.
El projecte ja el feia servir en tres situacions, cap d'aquest moment. A «El berenar a fora», a «L'esmorzar» i a «Rentar-nos les mans» serveix per a l'ordre del dia: què ve abans i què ve després. Aquí no és això. El que s'hi orienta no és la successió de les estones sinó quina de dues seqüències és la d'avui dins d'una sola estona, i les dues es distingeixen pel lloc i per la posició del cos, que són exactament les dues coses que anomena la competència d'on penja el saber. Convé afegir-hi una precisió perquè no es llegeixi com una fita: aquesta orientació només és possible si les dues maneres s'usen totes dues de debò. En una escola on tot es fa estirat no hi ha res a orientar, i el que faltaria no seria de l'infant.
normativa · triat per ia

Fitxa tècnica

Identificador: sa-bolquer-dret-o-estirat-i1-i2
Versió del document: 1
Model de dades: 1.1.0
Origen: IA revisada
Revisada per una persona: Sí
Creada: 2026-09-18
Actualitzada: 2026-09-18

Notes de revisió

Última situació del moment de canvi de bolquer. És la primera del projecte que es tanca amb dos objectius per decisió de disseny i no per manca de material: es va arribar a proposar un tercer, sobre el risc de caure del canviador, i es va retirar perquè la seguretat damunt d'un moble alt és responsabilitat de l'adult i no un aprenentatge que es pugui esperar d'un infant d'aquestes edats. La redacció porta dues condicions escrites per una persona: que quina de les dues maneres es fa servir és una decisió de qui acompanya, presa cada vegada segons el que aquell canvi demana, i que estar dret no és cap fita que calgui assolir.