Validada

Quan dic que no

I1 · 1-2 anys
I2 · 2-3 anys
Canvi de bolquer

Que la negativa d'un infant tingui on anar a parar: que la pugui dir amb el que té —el cos, la veu, la mirada—, que se li anomeni en comptes de fer veure que no hi és, que pugui mostrar què voldria en lloc d'allò, i que el que digui mogui alguna cosa de veritat del quan, de l'ordre, del ritme o de quina part en fa ell. Res del que es mou no és si el canvi es fa; tot el que es mou és de com es fa. I que l'equip escrigui d'una vegada què no es negocia mai en un canvi i què sí que es pot moure, i ho tingui decidit abans i igual per a tothom, en comptes de resoldre-ho cada matí segons la pressa que hi hagi.

Síntesi visual

La làmina d'aquesta situació Un full per mirar trenta segons i saber com començar: l'entorn, el recorregut, el paper de l'educadora, què farà l'infant i què observem. Pensat per imprimir i tenir-lo a l'aula. Obre la làmina

En 30 segons

Què volem afavorir

Expressar que no vol una part de la cura, amb el cos i amb els recursos comunicatius que té
Mostrar què voldria en lloc d'allò que no vol
Contribuir a la sortida que es busca quan el que vol i el que la cura demana no coincideixen

Què farà l'infant

Apartar la mà, girar el cos o arquejar-se
Tornar a expressar-ho o fer-ho més clar, repetint el gest, afegint-hi la veu o buscant la mirada de qui el canvia
Assenyalar, agafar o portar cap a ell allò que voldria durant el canvi
Afegir a la negativa alguna indicació del que voldria, amb un gest, un so, una paraula o una mirada cap a alguna cosa
Fer una part del com dins d'un canvi que ja ha començat: agafar ell el bolquer net, apartar-se ell la roba, portar la mà on toca
Escollir entre dues maneres de continuar

De les accions observables dels criteris d'avaluació.

Què farà l'adulta

Anomenar la negativa en veu alta la primera vegada que apareix, sense discutir-la.
Dir què es farà igualment i què es pot canviar, en la mateixa frase.
Aturar les mans dos segons després de dir-ho, i no omplir aquests dos segons amb cap objecte.
Oferir la part que sí que pot triar, quan n'hi hagi, i ensenyar-li de veritat les dues maneres, totes dues sobre el com i totes dues bones per a nosaltres.
Deixar-li fer la part del com que aquell dia sigui possible, encara que es faci més lent.
Fer el canvi sencer i no deixar-lo a mitges per haver-se negat.
No donar-li cap joguina ni cap objecte per aconseguir que deixi d'oposar-se i el canvi pugui continuar.
No accelerar per acabar abans, i no celebrar que s'hagi calmat.
Sostenir la sortida quan el que l'infant vol i el que la cura demana no coincideixen: qui l'ofereix, qui la manté i qui en respon és la persona adulta. L'infant hi contribueix; no la negocia i no en respon, i cap de les coses que es poden moure no és si el canvi es fa.

Què cal tenir a punt

No s'hi afegeix cap material i no s'hi compra res: això es fa amb el bolquer, la tovallola i les mans que ja hi són.
Si hi ha una joguina que ell portava a la mà quan l'han agafat, val més que pugi al canviador amb ell que no pas que es quedi al terra: és seva, ell la reclama i sovint és allò que voldria. El que no es fa mai és donar-li aquesta joguina, ni cap altre objecte, perquè s'estigui quiet i el canvi pugui continuar. La diferència no és de matèria, és de qui l'ha demanat: un objecte que ell reclama és una preferència seva i és el que el segon objectiu observa; un objecte que li posem a la mà quan es queixa és una eina nostra per acabar abans, i mentre hi sigui no es podrà saber què volia.
Dos bolquers a la vista en comptes d'un, els dies que se'n pugui triar. No és cap material nou: és tenir-ne dos a fora en comptes d'un.

En què ens fixarem

Amb quin gest apareix la negativa i en quina part del canvi.
Si hi torna quan la primera vegada l'acció ha continuat igual, o si es queda a la primera.
Si el que hi afegeix la segona vegada és el mateix o alguna cosa més.
Si assenyala, agafa o porta cap a ell alguna cosa quan les mans s'aturen.
Què és el que assenyala, i si és sempre el mateix.
Si allò que agafa ho ha reclamat ell o li ho havíem posat a la mà.
Si, quan se li pregunta, hi afegeix alguna indicació sense deixar de negar-se.
Quina part del com fa quan se li deixa fer.
Si escull entre dues maneres quan totes dues se li han ensenyat, i si torna a escollir la mateixa.
En quines parts del canvi es concentren les negatives d'un mateix infant.
Quant es triga a respondre-li i qui li respon.
Quantes vegades, en un matí, se li ha ofert alguna cosa per triar.
Si hi ha infants que no es neguen mai, i si n'hi ha que abans ho feien i han deixat de fer-ho.

Com ho portem a la pràctica

01
Compartim
- Fer la llista de les dues columnes
- Comptar les negatives d'un matí
- Mirar quant dura un canvi de veritat
- Decidir la frase
- Mirar també els que no diuen mai que no
02
Aprenem
- Anomenar-ho la primera vegada
- Dir les dues meitats seguides
- Aturar-se dos segons amb les mans quietes
- Preguntar una vegada, i no dues
- Oferir dues maneres, totes dues bones
- Deixar-li la part que pugui fer
- No accelerar per acabar abans
03
Continuem
- Tornar a la llista al cap d'un mes
- Portar-ho on ja hi ha negatives
- Mirar què ha aparegut i on
- Mirar també qui ha deixat de dir-ho

Tot el detall

Objectius i criteris d'avaluació3 objectius · 6 criteris

OBJ1 · Expressar que no vol una part de la cura, amb el cos i amb els recursos comunicatius que té, per anar disposant d'una manera pròpia de dir-ho que no li exigeixi tenir paraules.

Expressarque no vol una part de la cura, amb el cos i amb els recursos comunicatius que téper anar disposant d'una manera pròpia de dir-ho que no li exigeixi tenir paraules

E2.CE1.CAT1.S2

Criteris d'avaluació

Apartar la mà, girar el cos o arquejar-se quan comença una part del canvi que no vol, sense que ningú li hagi preguntat res.
Acció: Apartar la mà, girar el cos o arquejar-seCondicions: en una estona en què ningú no li ha preguntat res abans i el canvi ha començat com sempre
Tornar a expressar-ho o fer-ho més clar —repetint el gest, afegint-hi la veu, buscant la mirada de qui el canvia— quan la primera vegada l'acció ha continuat igual.
Acció: Tornar a expressar-ho o fer-ho més clar, repetint el gest, afegint-hi la veu o buscant la mirada de qui el canviaCondicions: en una estona en què la primera vegada l'acció ha continuat igual i no se li ha demanat que es calmi

OBJ2 · Mostrar què voldria en lloc d'allò que no vol —esperar una mica, fer-ne una part, un altre ordre—, per anar concretant què necessita i què prefereix dins de la cura.

Mostrarquè voldria en lloc d'allò que no volper anar concretant què necessita i què prefereix dins de la cura

E1.CE2.CAT1.S3

Criteris d'avaluació

Assenyalar, agafar o portar cap a ell allò que voldria durant el canvi —el bolquer net, la tovallola, una joguina que tenia— en un moment en què qui el canvia s'ha aturat prou perquè es pugui veure.
Acció: Assenyalar, agafar o portar cap a ell allò que voldria durant el canviCondicions: en un moment en què qui el canvia s'ha aturat prou perquè es pugui veure, i en què cap d'aquestes coses no se li ha posat a la mà per fer-lo estar quiet
Afegir a la negativa alguna indicació del que voldria —un gest, un so, una paraula, una mirada cap a alguna cosa—, quan se li ha preguntat una vegada i se li ha deixat temps.
Acció: Afegir a la negativa alguna indicació del que voldria, amb un gest, un so, una paraula o una mirada cap a alguna cosaCondicions: en una estona en què se li ha preguntat una sola vegada i se li ha deixat temps de contestar

OBJ3 · Contribuir a la sortida que es busca quan el que vol i el que la cura demana no coincideixen, per anar descobrint que la manera de fer les coses es pot ajustar.

Contribuira la sortida que es busca quan el que vol i el que la cura demana no coincideixenper anar descobrint que la manera de fer les coses es pot ajustar

E4.CE1.CAT1.S6

Criteris d'avaluació

Fer una part del com dins d'un canvi que ja ha començat —agafant ell el bolquer net, apartant-se ell la roba, portant la mà on toca— en una estona en què se li ha deixat fer-ho sense pressa.
Acció: Fer una part del com dins d'un canvi que ja ha començat: agafar ell el bolquer net, apartar-se ell la roba, portar la mà on tocaCondicions: en una estona en què se li ha deixat fer-ho sense pressa i ningú no l'ha rellevat a mitges
Escollir entre dues maneres de continuar quan totes dues se li han mostrat i cap de les dues no treu el canvi.
Acció: Escollir entre dues maneres de continuarCondicions: en un moment en què totes dues maneres se li han mostrat de veritat, totes dues canvien alguna cosa del com, i cap de les dues no treu el canvi

Com es desenvolupa, pas a pas

Compartim

Aquesta fase no s'obre amb els infants i no és cap proposta d'aula: és una feina de l'equip que s'ha de fer abans, perquè és l'única manera que la resposta a una negativa no depengui de qui hi hagi aquell matí. El que hi ha per decidir és una sola cosa, escrita: què no es mou mai en un canvi de bolquer i què sí que es pot moure. Mentre això no estigui decidit, cada persona ho resol com pot i els infants reben respostes diferents al mateix gest, que és el que fa que no en puguin aprendre res.

Fer la llista de les dues columnes
En un full i en una reunió, no al passadís. A l'esquerra, el que no es mou: que el canvi es faci, que quedi net i sencer, que no es deixi a mitges, la seguretat damunt del canviador, i que la negativa es respongui sempre. A la dreta, el que sí: quan es comença, l'ordre dels passos, dir-li què ve abans de fer-ho, el ritme, quina part en fa ell, les opcions petites —quin bolquer, subjectar la tovallola, on posa les mans— i qui l'acompanya els dies que hi ha marge. Tot el que hi ha a la dreta és del com; a la dreta no hi va mai res que faci dubtar de si el canvi es farà. La llista és un document de treball de l'equip i prou: no es converteix en un cartell per als infants ni en una norma que es reciti.
Comptar les negatives d'un matí
Un matí qualsevol, apuntar quantes vegades un infant s'ha negat a alguna part del canvi i què ha passat després. Sense noms i sense valorar-ho. Sol sortir un número més alt del que ningú diria, i sol sortir que la resposta ha estat la mateixa gairebé sempre.
Mirar quant dura un canvi de veritat
Cronometrar-ne tres, sense avisar. La conversa sobre si hi caben trenta segons canvia molt quan es fa amb el número al davant, i és l'única manera d'evitar que la resposta sigui «no tenim temps» abans d'haver-ho mirat.
Decidir la frase
Quina és la frase que es diu la primera vegada que un infant es nega. No per recitar-la igual, sinó perquè totes les persones de l'equip diguin el mateix tipus de cosa: que s'ha vist, què es farà igualment i què es pot canviar.
Mirar també els que no diuen mai que no
A la mateixa reunió, fer la llista dels infants a qui no se'ls ha vist mai una negativa al canviador. No per anar-la a buscar, sinó perquè aquesta llista sol dir més de com estan repartits els canvis i de quantes ocasions se'ls ha donat que no pas d'ells.

El paper de l'adulta

Sostenir la reunió sense que acabi en una discussió sobre si els infants poden dir que no. La pregunta d'aquesta fase no és aquesta i convé dir-ho el primer minut: la pregunta és què fem nosaltres quan ho diuen. I portar-hi la part incòmoda, que és que avui la mateixa negativa rep respostes diferents segons qui tingui les mans al canviador i segons com hagi començat el dia, i que això no és culpa de cap persona de l'equip.

Variacions possibles

Als equips que ja tenen la llista feta per a altres moments, aquesta és curta i surt en mitja hora; el que costa no és fer-la sinó decidir que la de l'esquerra no s'amplia cada vegada que hi ha pressa.
Quan hi ha molta rotació de persones, la llista val més que sigui breu i escrita en un lloc visible per a l'equip, perquè el que ha de sobreviure als canvis de personal són cinc o sis línies, no un document.

Aprenem

Aquí no hi ha res per muntar i el canvi es fa igual que sempre: els mateixos passos, el mateix lloc i el mateix temps. El que canvia és el que passa quan apareix una negativa, i són quatre moviments molt petits que caben dins d'un canvi normal. El primer és anomenar-la. El segon és dir què es farà igualment i què es pot canviar. El tercer és aturar-se prou perquè, si l'infant vol afegir-hi alguna cosa, es pugui veure. I el quart és deixar-li la part del com que aquell dia sigui possible. Cap dels quatre allarga el canvi més enllà d'uns segons, i els quatre es poden fer amb les mans ocupades.

Anomenar-ho la primera vegada
Dir en veu alta el que s'acaba de veure —«no vols que t'ho tregui ara»— sense discutir-ho, sense corregir-ho i sense preguntar per què. Anomenar no és consentir: és que allò que ha fet consti.
Dir les dues meitats seguides
Què es farà igualment i què es pot canviar, en la mateixa frase i amb les paraules d'aquell moment. Les dues meitats van juntes: la primera sola és una ordre i la segona sola és una promesa que no es podrà mantenir.
Aturar-se dos segons amb les mans quietes
Després de dir-ho, deixar les mans on siguin i no continuar. És l'estona en què un infant pot assenyalar, agafar o portar cap a ell allò que voldria, i sense aquesta pausa aquell criteri no es pot observar mai, no perquè l'infant no ho faci sinó perquè no hi cap. La pausa no s'omple posant-li res a la mà: si en aquests dos segons li donem una joguina per calmar-lo, el que ell hauria mostrat ja no arribarà, i el que hi haurà après és que quan es queixa apareix un objecte.
Preguntar una vegada, i no dues
Si es pregunta què voldria, es pregunta una sola vegada i es deixa temps. Preguntar tres vegades seguides no és donar-li més oportunitats: és tornar a començar el canvi cada vegada.
Oferir dues maneres, totes dues bones
Quan hi hagi ocasió, ensenyar-li dues maneres de continuar que existeixin de debò —primer aquesta cama o primer l'altra, ell subjecta el bolquer o el subjecto jo, ho comencem ara o quan hagi deixat el que té a la mà— i esperar. Les dues han de ser sobre el com, les dues han de canviar alguna cosa de veritat, i les dues han de ser igual de bones per a qui acompanya: si una de les dues ens va millor, no és una tria, és una pregunta amb resposta correcta. I cap de les dues no pot ser no fer el canvi; això no és triar, és una amenaça amb bones maneres, i es nota a la segona vegada.
Deixar-li la part que pugui fer
Agafar ell el bolquer net, apartar-se ell la roba, portar la mà on toca. Es fa més lent i es fa pitjor que si ho fa un adult, i és exactament el punt.
No accelerar per acabar abans
Quan hi ha negativa, la temptació és anar més de pressa, i anar més de pressa és el que converteix el canvi en una cosa que li passa a sobre. No distreure'l perquè deixi d'oposar-se: funciona, i el que s'hi aprèn és que oposar-se no serveix de res.

El paper de l'adulta

Fer el canvi sencer i no deixar-lo a mitges per haver-se negat, i alhora no fer veure en cap moment que la negativa no hi és. Són les dues coses alhora i no se n'ha de triar cap; és el principi que travessa tota la situació: la cura continua; la comunicació de l'infant també compta. D'aquí en surten dues renúncies concretes. La primera és no fer servir cap objecte per aconseguir que el canvi pugui continuar sense sentir-lo, ni la joguina que ell portava ni cap altra. I la segona és no celebrar que s'hagi calmat, que és la manera més fàcil de convertir tot això en un entrenament per estar-se quiet.

Variacions possibles

A I1 la negativa és sobretot cos —girar-se, arquejar-se, apartar la mà— i el que hi ha per fer és mirar-la; a I2 hi ha paraules, i el que costa llavors és no entrar-hi a discutir.
Amb els infants que es neguen a gairebé tot durant unes setmanes, no s'hi fa res diferent: es fa el mateix i es deixa passar el període. Convertir-ho en un tema seu el fa durar més.
Amb els infants que no es neguen mai, no s'hi va a buscar cap negativa i tampoc no se'n treu cap conclusió tranquil·litzadora. El que sí que es fa és oferir-los igualment les dues maneres i la part del com, i comptar quantes vegades se'ls ha ofert: el que no ha aparegut potser és que no hi ha hagut on aparèixer.

Continuem

No hi ha res per tancar, perquè no s'ha obert cap activitat. El que segueix és la mateixa manera de fer, repetida vuit o deu vegades cada matí, i les dues coses que aquesta fase mira són si es manté els dies dolents i si el que s'ha decidit a la llista aguanta quan hi ha pressa, que és quan es veu si estava decidit de veritat.

Tornar a la llista al cap d'un mes
No per ampliar-la, sinó per mirar quantes vegades s'ha saltat i per què. Si el que s'ha saltat sempre és la mateixa línia, el problema no és de voluntat: és que aquella línia estava mal posada.
Portar-ho on ja hi ha negatives
El canvi de roba, rentar-se les mans i asseure's a taula tenen la mateixa estructura: una cosa que es farà igualment i un infant que no vol. El que s'hi porta no és cap activitat, és la manera de respondre. Fora del canvi de bolquer no s'organitza res de nou ni es fa cap racó: només es respon igual.
Mirar què ha aparegut i on
Si al cap d'unes setmanes hi ha infants que afegeixen coses a la negativa, o que fan una part del com, mirar amb qui i en quins moments del matí. Sol dir més de com està muntat el matí que de cap infant.
Mirar també qui ha deixat de dir-ho
Si un infant que abans es negava ja no ho fa, no comptar-ho com una cosa resolta. Mirar quantes vegades, quan ho feia, va passar alguna cosa; sovint la resposta és cap.

El paper de l'adulta

Mantenir-ho la setmana que va malament, que és l'única prova que val: si la manera de respondre només aguanta els dies bons, no és cap manera de fer, és una bona intenció. I quan un infant torna a negar-se a la mateixa cosa cada dia durant setmanes, no llegir-ho com un problema de conducta: mirar primer si aquella part del canvi es fa sempre de la mateixa manera i si mai se n'hi ha ofert cap altra.

Variacions possibles

Si l'infant passa a un altre grup o el comença a canviar una altra persona, el que s'havia anat construint pot necessitar temps per tornar a aparèixer; no s'ha de comptar com un pas enrere d'ell.

L'adult acompanya

Abans

Tenir la llista de les dues columnes feta i saber-se-la, perquè al canviador no hi ha temps de consultar res.
Saber quines parts del canvi d'aquell infant són les que sol rebutjar, sense fer-ne cap registre ni cap etiqueta.
Deixar el bolquer net, la tovallola i el que faci falta a l'abast de la seva mà, no només de la nostra.
Mirar si aquell canvi és un de tres o més que van seguits sense res enmig: quan hi són, els segons que aquesta situació necessita no hi caben.

Durant

Anomenar la negativa en veu alta la primera vegada que apareix, sense discutir-la.
Dir què es farà igualment i què es pot canviar, en la mateixa frase.
Aturar les mans dos segons després de dir-ho, i no omplir aquests dos segons amb cap objecte.
Oferir la part que sí que pot triar, quan n'hi hagi, i ensenyar-li de veritat les dues maneres, totes dues sobre el com i totes dues bones per a nosaltres.
Deixar-li fer la part del com que aquell dia sigui possible, encara que es faci més lent.
Fer el canvi sencer i no deixar-lo a mitges per haver-se negat.
No donar-li cap joguina ni cap objecte per aconseguir que deixi d'oposar-se i el canvi pugui continuar.
No accelerar per acabar abans, i no celebrar que s'hagi calmat.
Sostenir la sortida quan el que l'infant vol i el que la cura demana no coincideixen: qui l'ofereix, qui la manté i qui en respon és la persona adulta. L'infant hi contribueix; no la negocia i no en respon, i cap de les coses que es poden moure no és si el canvi es fa.

Després

Anotar què s'ha ofert i què ha fet ell, en aquest ordre, perquè el primer és el que explica el segon.
Al cap d'unes setmanes, mirar si les negatives d'un mateix infant es concentren en una part concreta del canvi.
Mirar també si algun infant ha deixat de negar-se, i no donar-ho per resolt sense haver mirat què rebia quan ho feia.
Dir-ho a qui el canviarà després, si aquell dia hi ha hagut alguna cosa que s'ha resolt d'una manera que ha funcionat.

L'entorn i l'organització

L'espai

Aquí no hi ha cap moble per canviar de lloc ni cap racó per obrir, però sí una condició que decideix si la situació es pot fer o no: que el bolquer net, la tovallola i el que es faci servir siguin a l'abast de la mà de l'infant i no només de la nostra. Un criteri sencer d'aquesta situació —que assenyali, agafi o porti cap a ell allò que voldria— és impossible en un canviador on tot està en un calaix darrere l'esquena de qui canvia. També hi ha una segona condició que no és d'espai sinó de com està muntat el matí: si tres o més canvis van seguits sense res enmig, els segons d'aturada no existeixen i la situació no es pot fer, per molt que tothom hi estigui d'acord.

Els materials

No s'hi afegeix cap material i no s'hi compra res: això es fa amb el bolquer, la tovallola i les mans que ja hi són.
Si hi ha una joguina que ell portava a la mà quan l'han agafat, val més que pugi al canviador amb ell que no pas que es quedi al terra: és seva, ell la reclama i sovint és allò que voldria. El que no es fa mai és donar-li aquesta joguina, ni cap altre objecte, perquè s'estigui quiet i el canvi pugui continuar. La diferència no és de matèria, és de qui l'ha demanat: un objecte que ell reclama és una preferència seva i és el que el segon objectiu observa; un objecte que li posem a la mà quan es queixa és una eina nostra per acabar abans, i mentre hi sigui no es podrà saber què volia.
Dos bolquers a la vista en comptes d'un, els dies que se'n pugui triar. No és cap material nou: és tenir-ne dos a fora en comptes d'un.

El temps

El que es demana són uns segons, no minuts, i estan dins del canvi i no afegits al final: dos segons amb les mans quietes després de dir-ho, i el temps que trigui ell a fer la part del com que aquell dia li toqui. El que sí que costa temps de veritat no és això sinó el forcejament, i el forcejament apareix més quan la negativa no s'ha anomenat. La comparació honesta no és entre un canvi ràpid i un de lent: és entre un canvi de trenta segons amb un infant que es gira tota l'estona i un de quaranta amb un infant a qui se li ha dit que se l'ha vist.

Que ningú no en quedi fora (DUA)

Implicació

El que fa que un infant s'impliqui aquí no és cap proposta atractiva, perquè no n'hi ha cap: és que allò que fa tingui algun efecte visible. El principi que ho sosté és el mateix de tota la situació —la cura continua; la comunicació de l'infant també compta— i té una conseqüència que s'ha de dir sencera: un infant que s'ha negat vuit vegades i vuit vegades no ha passat res deixa de negar-se, i el que ha après no és a col·laborar sinó que no val la pena. Per això, en aquesta situació, la manca d'oposició visible no es llegeix mai automàticament com a col·laboració: pot ser que estigui bé, i pot ser que hagi deixat d'intentar-ho. Distingir-ho no és cosa d'observar-lo més a ell, sinó de saber quantes vegades se li ha respost i quantes se li ha ofert alguna cosa; si aquest número és baix, el silenci d'aquell infant és una barrera nostra i no un tret seu. La segona peça de la implicació és que hi hagi alguna cosa real per triar prou sovint: una tria oferta un dia de cada quinze no genera cap implicació, i una tria falsa —de les que no canvien res, o de les que en realitat pregunten si es fa el canvi— la desfà del tot.

Representació

El que ha d'arribar a l'infant són tres coses i cap no necessita paraules per si sola: que se l'ha vist, què passarà igualment i què pot canviar del com. Arriben alhora per vies diferents —la veu que ho diu, les mans que s'aturen, els dos bolquers que apareixen a la vista, el gest que ensenya les dues maneres— i cap d'aquestes vies no és imprescindible tota sola. Amb un infant que no hi sent bé, el que fa la feina és que les mans s'aturin i que les coses es vegin; amb un infant que encara no entén l'estructura de la frase, el que la fa entenedora és que sempre sigui la mateixa i sempre en el mateix ordre.

Acció i expressió

Dir que no es pot fer de moltes maneres que no s'assemblen: girar el cos, arquejar-se, apartar la mà, tancar les cames, tombar el cap, queixar-se, dir-ho. I mostrar què voldria també: assenyalar, agafar, portar cap a ell, mirar una cosa amb insistència, fer un so mentre mira. Cap d'aquestes vies no val més que una altra i cap criteri no en privilegia una: als quatre criteris on hi ha una via, hi ha una llista i la llista és oberta. Un infant que no vocalitza compleix els sis criteris exactament igual, i un infant amb poca mobilitat els compleix amb la mirada i amb la cara. I hi ha una via que no compta encara que ho sembli: agafar l'objecte que li acabem de posar a la mà per calmar-lo no és mostrar cap preferència.

Barreres que hi pot haver

Fer tres o més canvis seguits sense res enmig, que és el que menja els segons on aquesta situació passa.
Que el bolquer net i la resta de coses estiguin fora de l'abast de l'infant.
Respondre igual a una negativa un dia i d'una altra manera l'endemà, segons qui hi hagi.
Oferir tries que no canvien res del com, que ensenyen que triar no serveix.
Oferir com a tria alguna cosa que en realitat pregunta si el canvi es fa, que no és una tria sinó una amenaça amb bones maneres.
Fer servir una joguina o qualsevol objecte per distreure'l i que el canvi pugui continuar; és eficaç, per això costa de deixar de fer, i mentre es fa no hi ha manera de saber què volia.
Interpretar com a oposició el que és incomoditat, i com a incomoditat el que és oposició.
Esperar la paraula, que deixa fora tots els infants de I1 i alguns de I2.
El costum de fer les coses més de pressa quan un infant es queixa.
La pressa de les hores punta, que és real i que no es resol demanant més calma a les persones.
Barrera d'observació: que un infant hagi deixat d'intentar dir que no perquè mai no ha passat res quan ho deia. No es veu, s'assembla molt a estar tranquil i es compta com a col·laboració; és la barrera més difícil d'aquesta situació perquè, quan hi és, tot sembla que va bé.

Mesures universals

Anomenar la negativa en veu alta la primera vegada que apareix.
compromisbarrera comunicativa
Aturar les mans dos segons després de dir el que es dirà, sense posar-li res a la mà durant aquests segons.
accio i expressiobarrera organitzativa
Deixar el bolquer net i la tovallola a l'abast de la mà de l'infant.
accio i expressiobarrera fisica
Dir sempre les dues meitats i sempre en el mateix ordre: què es farà igualment i què es pot canviar.
representaciobarrera comunicativa
Oferir dues maneres de continuar que existeixin totes dues de debò, totes dues sobre el com.
compromisbarrera organitzativa
Separar del calendari del matí els grups de tres o més canvis que van seguits sense res enmig.
compromisbarrera organitzativa

Mesures addicionals

Quan un infant encara no fa servir la veu, mirar per on li surt el no —una mà que es tanca, un cap que gira, la respiració que canvia— i contestar-hi amb la mateixa serietat que si ho hagués dit amb paraules.
accio i expressiobarrera comunicativa
Amb un infant que es tensa abans de començar, ensenyar-li el bolquer net a la mà abans de tocar-lo i esperar que el miri, perquè el que li falta sovint no és voluntat sinó saber què ve.
representaciobarrera emocional
Amb un infant amb poca mobilitat, escurçar la distància perquè les dues opcions siguin al seu camp visual i a tocar, i comptar com a tria la mirada sostinguda cap a una de les dues.
accio i expressiobarrera fisica
Amb un infant a qui no se li ha vist mai cap negativa, o que n'hi havia i han desaparegut, comptar durant una setmana quantes vegades se li ha ofert alguna cosa per triar i quantes se li ha respost. Mentre aquest número no es conegui, la seva tranquil·litat no es pot llegir com a col·laboració.
compromisbarrera organitzativa

Observació i documentació

Mirada descriptiva, no diagnòstica. S'hi anota el que es veu, no el que se'n dedueix. L'escola no valora ni diagnostica.

Què observem

Amb quin gest apareix la negativa i en quina part del canvi.
Si hi torna quan la primera vegada l'acció ha continuat igual, o si es queda a la primera.
Si el que hi afegeix la segona vegada és el mateix o alguna cosa més.
Si assenyala, agafa o porta cap a ell alguna cosa quan les mans s'aturen.
Què és el que assenyala, i si és sempre el mateix.
Si allò que agafa ho ha reclamat ell o li ho havíem posat a la mà.
Si, quan se li pregunta, hi afegeix alguna indicació sense deixar de negar-se.
Quina part del com fa quan se li deixa fer.
Si escull entre dues maneres quan totes dues se li han ensenyat, i si torna a escollir la mateixa.
En quines parts del canvi es concentren les negatives d'un mateix infant.
Quant es triga a respondre-li i qui li respon.
Quantes vegades, en un matí, se li ha ofert alguna cosa per triar.
Si hi ha infants que no es neguen mai, i si n'hi ha que abans ho feien i han deixat de fer-ho.

Com ho documentem

Dues ratlles al moment: què s'ha ofert i què ha fet ell, en aquest ordre.
Un recompte d'un matí, un cop al mes: negatives, respostes i tries ofertes. Sense noms.
Una nota per infant quan apareix per primera vegada una cosa nova —afegir una indicació, fer una part del com—, amb la data i amb qui.
Una revisió de la llista de les dues columnes al cap d'un mes, amb les línies que no s'han pogut mantenir.

Com s'interpreta

El primer que s'ha de poder llegir en aquestes anotacions és què es va oferir, i el segon és què va fer l'infant; en aquest ordre, perquè el segon no es pot entendre sense el primer. Un infant que no contribueix mai a cap sortida no té cap mancança: vol dir que no se n'hi ha ofert cap. I hi ha una lectura que aquestes pàgines no permeten mai: que un infant no s'oposi no vol dir que col·labori. Pot voler dir que està bé, i pot voler dir que ha deixat d'intentar-ho perquè no servia de res. Les dues coses s'assemblen molt i des de fora no es distingeixen; l'única manera de saber-ho és mirar el nostre costat del full, que és quantes vegades se li ha respost i quantes se li ha ofert alguna cosa. Quan aquest número és baix, la tranquil·litat d'aquell infant és informació sobre nosaltres. Aquestes pàgines no diuen com és un infant. Res d'això no descriu el caràcter de ningú. No s'hi pot llegir que un infant sigui obedient ni que en sigui poc, no val per posar-lo al costat d'un altre i no dibuixa cap manera de ser: el que hi queda escrit respon una sola pregunta, i és si el matí que hem organitzat deixa que una negativa arribi a alguna banda. I una negativa que es repeteix cada dia a la mateixa part del canvi no és un problema seu: és informació sobre aquella part del canvi. El conflicte, per tant, no s'avalua en l'infant: el que es documenta primer és què va oferir l'escola, l'absència de contribució es llegeix com a absència d'oferta, i l'absència d'oposició no es llegeix com a conformitat.

Per on pot continuar

Si al cap de dos mesos no hi ha aparegut cap tria amb ningú, mirar primer quantes se n'han ofert.
Si les negatives d'un infant es concentren en una sola part del canvi, provar de fer aquella part d'una altra manera abans de treure'n cap conclusió sobre ell.
Si un infant ha deixat de negar-se, tornar a oferir-li tries durant unes setmanes i mirar si torna; no donar-ho per resolt.
Si alguna cosa funciona amb qui la va trobar i enlloc més, explicar-la a l'equip sense fer-ne cap instrucció que tothom hagi de seguir.
Si el recompte d'un matí dona molt poques ofertes de tria, la conversa que toca no és sobre els infants sinó sobre com està muntat el matí.

Amb les famílies

Abans

Explicar que el bolquer es canvia sempre, i dir-ho amb aquestes paraules, perquè és el primer que una família es pregunta quan sent que a l'escola els infants poden dir que no.
Explicar què és el que sí que pot canviar: quan es comença, l'ordre, el ritme, què en fa ell. Tot això és de la manera de fer-ho; que el canvi es faci no hi entra mai.
Dir clarament que no ensenyem a negar-se, que no hi ha cap programa de res i que això no allarga el matí.

Durant

Explicar què se li ha ofert i què ha fet, i no si s'ha portat bé.
Si una família pregunta per què a l'escola es gira menys que a casa, respondre pel que es fa i no pel que fa l'infant.

Després

Dir-los les coses noves que van apareixent —que assenyala el bolquer, que agafa la tovallola— com el que són: coses que fa ell, no progressos d'un pla.
Si a casa fan alguna cosa que allà funciona, escoltar-la amb interès. Aquí no hi ha cap full per omplir a casa ni cap manera de fer que se'ls demani reproduir.

La veu de les famílies

Amb aquesta situació hi ha una cosa que convé anticipar, perquè apareix gairebé sempre i apareix aviat: la por que això sigui ensenyar-los a dir que no a tot. La resposta no és tranquil·litzar-los sinó ser exactes, i es pot dir amb la mateixa frase que sosté tota la situació: la cura continua; la comunicació de l'infant també compta. A casa passa el mateix que aquí i les famílies ho saben millor que ningú: el bolquer es canvia igual. L'única cosa que canvia és si el que l'infant fa quan no vol es respon o passa de llarg. També hi ha famílies que expliquen que a casa el canvi és una batalla diària, i això no és una demanda de consell: convé escoltar-ho i, si de cas, dir què fem aquí, sense convertir-ho en una instrucció per a casa seva. I n'hi ha que expliquen, tranquil·les, que el seu no protesta mai; això s'escolta igual i no es corregeix, però tampoc no es fa servir com a prova que tot va bé.

Com continua

Al joc espontani

No hi ha res a muntar i no s'hi fa cap racó. El que sí que passa i val la pena mirar és que els infants juguen a dir que no molt abans de saber-ho dir, i hi juguen amb el cos: es deixen caure, s'escapen mig segon, s'aparten rient. Quan això apareix al joc, es deixa córrer i no s'hi entra. El que no s'hi fa és aprofitar-ho per practicar res.

A la vida quotidiana

A la resta del dia no hi arriba cap activitat: hi arriba una manera de respondre i prou. Quan una cosa s'ha de fer igualment i un infant no vol, es diu que s'ha vist, es diu què no canviarà i es diu què sí, i es fa. Val per rentar-se les mans, per posar-se l'abric, per seure a taula i per anar-se'n del pati. No demana temps ni material, demana que es respongui igual, i és el que fa que un infant pugui reconèixer la mateixa cosa en llocs diferents del dia. Fora del canvi de bolquer no s'organitza res de nou.

Noves oportunitats

Que la llista de les dues columnes serveixi també per a altres moments del dia, que és on l'equip acostuma a improvisar més.
Que les persones noves de l'equip tinguin, des del primer dia, alguna cosa escrita a què agafar-se quan un infant es nega.
Que la conversa sobre el ritme del matí es pugui tenir amb dades i no com una queixa.

Noves observacions

Si de setembre a juny creix la quantitat d'infants que hi posen, a més del no, alguna pista del que voldrien.
Si les tries que s'ofereixen es concentren en poques persones de l'equip.
Si hi ha parts del canvi que gairebé tots els infants rebutgen, cosa que sol dir alguna cosa sobre com es fan.
Quant es triga, de mitjana, a respondre una negativa.
Quants infants han deixat de dir que no al llarg del curs, i què se'ls oferia quan ho deien.

Connexió amb el currículum3 sabers

Eix 1 · Un infant que creix amb autonomia i confiança

E1.CE2 Viure les emocions, expressant i reconeixent sentiments i necessitats, per anar creixent en benestar emocional i seguretat afectiva.

E1.CE2.CAT1.S3 Vivència i expressió de les pròpies necessitats, preferències i interessos.
De les tres paraules del saber, la que aquí compta és preferències. La situació no observa que l'infant expressi una necessitat: que el bolquer és brut ja ho veu qui el canvia, i d'això se n'ocupa una altra situació d'aquest mateix moment. El que s'observa és que digui què voldria dins d'una cura que es farà igualment —esperar una mica, fer-ne una part, un altre ordre—, i per això els dos criteris demanen que hi hagi alguna cosa concreta assenyalada, agafada o indicada, i no una actitud general. Una condició que el saber imposa i que és fàcil de perdre: allò que assenyala ha de ser una preferència seva, i per tant no compta res que se li hagi posat a la mà per calmar-lo. Un objecte que fem servir per distreure no expressa cap preferència de l'infant; expressa la nostra pressa. Aquest saber apareix també a «Rentar-nos les mans», a «Participem en el canvi de roba» i a «Quan el cos avisa enmig del joc», les tres d'Higiene; allà la preferència pot decidir si l'activitat es fa i quan, i aquí no decideix això: decideix el com. Aquesta és la distància, i és la que fa que cap dels dos criteris no es pugui complir acceptant res.
normativa · triat per ia

Eix 2 · Un infant que es comunica amb diferents llenguatges

E2.CE1 Interpretar, comprendre i expressar missatges, emprant recursos i coneixements basats en la pròpia experiència, per avançar en la comunicació i la construcció de nous aprenentatges.

E2.CE1.CAT1.S2 Utilització de les possibilitats motrius del cos amb intencionalitat comunicativa i expressiva.
Aquest saber ja és al projecte —el fan servir «Menjar en braços» i «T'aviso abans de tocar-te»— i entra per primera vegada en aquest moment. La paraula que el fa exacte aquí és intencionalitat: un cos que s'aparta per incomoditat i un cos que s'aparta per dir que no s'assemblen molt vistos des de fora, i el que els separa no és la força del moviment sinó si l'infant hi torna quan la primera vegada no ha canviat res. Per això el segon criteri de l'objectiu no és una repetició del primer: és el que permet llegir-hi una intenció sense haver-la de suposar. I per això l'objectiu no espera la paraula a cap dels dos nivells: el saber parla de possibilitats motrius del cos, no de llengua, i a I1 la negativa és exactament això. Un avís que val per a tot l'objectiu: que un infant no faci cap d'aquests moviments no vol dir que no tingui res a dir, i mai no s'ha de llegir com a conformitat.
normativa · triat per ia

Eix 4 · Un infant que forma part de la diversitat del món que l'envolta

E4.CE1 Avançar en la relació amb els altres en condicions d'igualtat, creant lligams, per construir la pròpia identitat basada en els valors democràtics i de respecte als drets humans.

E4.CE1.CAT1.S6 Desenvolupament i incorporació progressiva d'estratègies per a la gestió de conflictes.
El projecte estrena aquest saber aquí, i demana dues precisions. La primera és quin és el conflicte: no és si la cura es fa, és com es fa. El desacord és entre el que l'infant vol ara i el que la cura demana ara, i es resol al quan, a l'ordre, al ritme i a quina part en fa ell. Això decideix el segon criteri: les dues maneres que se li mostren han de ser dues maneres de continuar, totes dues reals i totes dues bones per a qui acompanya. Una parella on una de les dues és no fer el canvi no compleix el criteri i ensenya el contrari del que la situació vol ensenyar. La segona és de qui és la responsabilitat. La competència d'on penja el saber, E4.CE1, parla de relacionar-se «en condicions d'igualtat», i damunt d'un canviador això no es compleix. El que autoritza el saber no és cap simetria sinó el seu criteri de final d'etapa, E4.CE1.CR2: «Iniciar-se en la resolució de conflictes, proposant alternatives i gaudint dels beneficis d'arribar a acords, amb l'ajuda de l'acompanyament de l'adult.» L'asimetria hi és escrita a la norma: qui sosté la sortida és la persona adulta i qui hi contribueix és l'infant. Per això la capacitat és contribuir i cap criteri no demana conformitat.
normativa · triat per ia

Fitxa tècnica

Identificador: sa-bolquer-dic-que-no-i1-i2
Versió del document: 1
Model de dades: 1.1.0
Origen: IA revisada
Revisada per una persona: Sí
Creada: 2026-09-08
Actualitzada: 2026-09-08

Notes de revisió

Quarta situació del moment. És la primera del projecte amb tres eixos i la primera que fa servir E4.CE1.CAT1.S6. Els objectius i els criteris s'han tancat en tres rondes de revisió, i les dues coses que hi han canviat més són el verb del primer objectiu —de «fer saber» a «oposar-se» i finalment a «expressar»— i la finalitat del segon, que en la primera redacció acabava en acceptació de la cura. La redacció dels blocs porta set controls escrits per una persona. Un els travessa tots: la cura continua i la comunicació de l'infant també compta. Els altres sis són cap objecte com a distracció, dues opcions reals sobre com es desenvolupa la cura, l'absència d'oposició mai llegida com a col·laboració, el conflicte sempre situat en com es fa la cura i mai en si es fa, la frontera intacta amb la situació de la postura, i la conservació de l'estructura dels blocs tal com estava acordada.