Situació d'aprenentatge · 1-3 anys · internivell I1 i I2 · canvi_bolquer
Quan dic que no
Que la negativa d'un infant tingui on anar a parar: que la pugui dir amb el que té —el cos, la veu, la mirada—, que se li anomeni en comptes de fer veure que no hi és, que pugui mostrar què voldria en lloc d'allò, i que el que digui mogui alguna cosa de veritat del quan, de l'ordre, del ritme o de quina part en fa ell. Res del que es mou no és si el canvi es fa; tot el que es mou és de com es fa. I que l'equip escrigui d'una vegada què no es negocia mai en un canvi i què sí que es pot moure, i ho tingui decidit abans i igual per a tothom, en comptes de resoldre-ho cada matí segons la pressa que hi hagi.
L'entorn que preparem
Espai
Aquí no hi ha cap moble per canviar de lloc ni cap racó per obrir, però sí una condició que decideix si la situació es pot fer o no: que el bolquer net, la tovallola i el que es faci servir siguin a l'abast de la mà de l'infant i no només de la nostra. Un criteri sencer d'aquesta situació —que assenyali, agafi o porti cap a ell allò que voldria— és impossible en un canviador on tot està en un calaix darrere l'esquena de qui canvia. També hi ha una segona condició que no és d'espai sinó de com està muntat el matí: si tres o més canvis van seguits sense res enmig, els segons d'aturada no existeixen i la situació no es pot fer, per molt que tothom hi estigui d'acord.
Materials
No s'hi afegeix cap material i no s'hi compra res: això es fa amb el bolquer, la tovallola i les mans que ja hi són. Si hi ha una joguina que ell portava a la mà quan l'han agafat, val més que pugi al canviador amb ell que no pas que es quedi al terra: és seva, ell la reclama i sovint és allò que voldria. El que no es fa mai és donar-li aquesta joguina, ni cap altre objecte, perquè s'estigui quiet i el canvi pugui continuar. La diferència no és de matèria, és de qui l'ha demanat: un objecte que ell reclama és una preferència seva i és el que el segon objectiu observa; un objecte que li posem a la mà quan es queixa és una eina nostra per acabar abans, i mentre hi sigui no es podrà saber què volia. Dos bolquers a la vista en comptes d'un, els dies que se'n pugui triar. No és cap material nou: és tenir-ne dos a fora en comptes d'un.
Temps
El que es demana són uns segons, no minuts, i estan dins del canvi i no afegits al final: dos segons amb les mans quietes després de dir-ho, i el temps que trigui ell a fer la part del com que aquell dia li toqui. El que sí que costa temps de veritat no és això sinó el forcejament, i el forcejament apareix més quan la negativa no s'ha anomenat. La comparació honesta no és entre un canvi ràpid i un de lent: és entre un canvi de trenta segons amb un infant que es gira tota l'estona i un de quaranta amb un infant a qui se li ha dit que se l'ha vist.
El recorregut
01
Compartim
Fer la llista de les dues columnes
Comptar les negatives d'un matí
Mirar quant dura un canvi de veritat
Decidir la frase
Mirar també els que no diuen mai que no
02
Aprenem
Anomenar-ho la primera vegada
Dir les dues meitats seguides
Aturar-se dos segons amb les mans quietes
Preguntar una vegada, i no dues
Oferir dues maneres, totes dues bones
Deixar-li la part que pugui fer
No accelerar per acabar abans
03
Continuem
Tornar a la llista al cap d'un mes
Portar-ho on ja hi ha negatives
Mirar què ha aparegut i on
Mirar també qui ha deixat de dir-ho
El paper de l'educadora
ANOMENAR
Anomenar la negativa en veu alta la primera vegada que apareix, sense discutir-la.
DIR
Dir què es farà igualment i què es pot canviar, en la mateixa frase.
ATURAR
Aturar les mans dos segons després de dir-ho, i no omplir aquests dos segons amb cap objecte.
OFERIR
Oferir la part que sí que pot triar, quan n'hi hagi, i ensenyar-li de veritat les dues maneres, totes dues sobre el com i totes dues bones per a nosaltres.
Què farà l'infant
DUA · que ningú no en quedi fora
Diferents maneres de participar
El que fa que un infant s'impliqui aquí no és cap proposta atractiva, perquè no n'hi ha cap: és que allò que fa tingui algun efecte visible. El principi que ho sosté és el mateix de tota la situació —la cura continua; la comunicació de l'infant també compta— i té una conseqüència que s'ha de dir sencera: un infant que s'ha negat vuit vegades i vuit vegades no ha passat res deixa de negar-se, i el que ha après no és a col·laborar sinó que no val la pena. Per això, en aquesta situació, la manca d'oposició visible no es llegeix mai automàticament com a col·laboració: pot ser que estigui bé, i pot ser que hagi deixat d'intentar-ho. Distingir-ho no és cosa d'observar-lo més a ell, sinó de saber quantes vegades se li ha respost i quantes se li ha ofert alguna cosa; si aquest número és baix, el silenci d'aquell infant és una barrera nostra i no un tret seu. La segona peça de la implicació és que hi hagi alguna cosa real per triar prou sovint: una tria oferta un dia de cada quinze no genera cap implicació, i una tria falsa —de les que no canvien res, o de les que en realitat pregunten si es fa el canvi— la desfà del tot.
Diferents maneres de comunicar-se
Dir que no es pot fer de moltes maneres que no s'assemblen: girar el cos, arquejar-se, apartar la mà, tancar les cames, tombar el cap, queixar-se, dir-ho. I mostrar què voldria també: assenyalar, agafar, portar cap a ell, mirar una cosa amb insistència, fer un so mentre mira. Cap d'aquestes vies no val més que una altra i cap criteri no en privilegia una: als quatre criteris on hi ha una via, hi ha una llista i la llista és oberta. Un infant que no vocalitza compleix els sis criteris exactament igual, i un infant amb poca mobilitat els compleix amb la mirada i amb la cara. I hi ha una via que no compta encara que ho sembli: agafar l'objecte que li acabem de posar a la mà per calmar-lo no és mostrar cap preferència.
Diferents maneres d'entendre-ho
El que ha d'arribar a l'infant són tres coses i cap no necessita paraules per si sola: que se l'ha vist, què passarà igualment i què pot canviar del com. Arriben alhora per vies diferents —la veu que ho diu, les mans que s'aturen, els dos bolquers que apareixen a la vista, el gest que ensenya les dues maneres— i cap d'aquestes vies no és imprescindible tota sola. Amb un infant que no hi sent bé, el que fa la feina és que les mans s'aturin i que les coses es vegin; amb un infant que encara no entén l'estructura de la frase, el que la fa entenedora és que sempre sigui la mateixa i sempre en el mateix ordre.
Què observem
- Amb quin gest apareix la negativa i en quina part del canvi.
- Si hi torna quan la primera vegada l'acció ha continuat igual, o si es queda a la primera.
- Si el que hi afegeix la segona vegada és el mateix o alguna cosa més.
- Si assenyala, agafa o porta cap a ell alguna cosa quan les mans s'aturen.
- Què és el que assenyala, i si és sempre el mateix.
- Si allò que agafa ho ha reclamat ell o li ho havíem posat a la mà.
- Si, quan se li pregunta, hi afegeix alguna indicació sense deixar de negar-se.
- Quina part del com fa quan se li deixa fer.
- Si escull entre dues maneres quan totes dues se li han ensenyat, i si torna a escollir la mateixa.
- En quines parts del canvi es concentren les negatives d'un mateix infant.
- Quant es triga a respondre-li i qui li respon.
- Quantes vegades, en un matí, se li ha ofert alguna cosa per triar.
- Si hi ha infants que no es neguen mai, i si n'hi ha que abans ho feien i han deixat de fer-ho.
Pràctiques que afavoreixen
- Anomenar la negativa en veu alta la primera vegada que apareix, sense discutir-la.adult_acompanya · durant
- Dir què es farà igualment i què es pot canviar, en la mateixa frase.adult_acompanya · durant
- Aturar les mans dos segons després de dir-ho, i no omplir aquests dos segons amb cap objecte.adult_acompanya · durant
- Oferir la part que sí que pot triar, quan n'hi hagi, i ensenyar-li de veritat les dues maneres, totes dues sobre el com i totes dues bones per a nosaltres.adult_acompanya · durant
- Deixar-li fer la part del com que aquell dia sigui possible, encara que es faci més lent.adult_acompanya · durant
- Fer el canvi sencer i no deixar-lo a mitges per haver-se negat.adult_acompanya · durant
- No donar-li cap joguina ni cap objecte per aconseguir que deixi d'oposar-se i el canvi pugui continuar.adult_acompanya · durant
- No accelerar per acabar abans, i no celebrar que s'hagi calmat.adult_acompanya · durant
- Sostenir la sortida quan el que l'infant vol i el que la cura demana no coincideixen: qui l'ofereix, qui la manté i qui en respon és la persona adulta. L'infant hi contribueix; no la negocia i no en respon, i cap de les coses que es poden moure no és si el canvi es fa.adult_acompanya · durant
Pràctiques que cal evitar
- no es converteix en un cartell per als infants ni en una norma que es reciti.desenvolupament · compartim
- No distreure'l perquè deixi d'oposar-se: funciona, i el que s'hi aprèn és que oposar-se no serveix de res.desenvolupament · aprenem
- El que no es fa mai és donar-li aquesta joguina, ni cap altre objecte, perquè s'estigui quiet i el canvi pugui continuar.organització · materials
- Res d'això no descriu el caràcter de ningú.observació · com s'interpreta
