Salta al contingut principal
Guia SA 0-3 Escola bressol

Totes les situacions

Validada

Quan cuiden un altre

Que no tot el que passa a l'escola li hagi de passar a ell perquè hi pugui aprendre alguna cosa: que un infant pugui ser a prop mentre cuiden un altre sense que se l'hagi de fer fora, que llegeixi el que l'altre li mostra i s'hi ajusti, i que quan s'aparti tingui on quedar-se. I que l'equip decideixi d'una vegada on es fa el canvi i què hi passa quan algú s'hi acosta, en comptes de resoldre-ho cada matí com es pugui.

Síntesi visual

La làmina d'aquesta situació Un full per mirar trenta segons i saber com començar: l'entorn, el recorregut, el paper de l'educadora, què farà l'infant i què observem. Pensat per imprimir i tenir-lo a l'aula. Obre la làmina

En 30 segons

Què volem afavorir

  • Interessar-se pel que li passa a un altre infant mentre el canvien
  • Ajustar el que fa al que l'altre infant i qui l'acompanya li mostren

Què farà l'infant

  • Acostar-se o girar-se cap on es fa el canvi
  • Anomenar o assenyalar l'infant que hi ha al canviador, o buscar-lo amb la mirada quan torna
  • Canviar el que estava fent quan li fan un senyal
  • Mantenir-se a prop o tornar a situar-se en un altre lloc després d'haver-se apartat

De les accions observables dels criteris d'avaluació.

Què farà l'adulta

  • Anomenar què s'està fent i a qui, sense aturar les mans.
  • Mirar què fa qui és al canviador i dir en veu alta si es tapa o es gira.
  • Avisar una sola vegada, amb la mà i amb la veu alhora.
  • Assenyalar on pot quedar-se en comptes de dir-li on no pot ser.
  • No demanar-li cap ajuda ni encarregar-li res.
  • Deixar-lo marxar sense comentar-ho.

Què cal tenir a punt

  • Res de nou. La situació no demana cap material propi.
  • Una tovallola o un drap a mà per tapar qui és al canviador mentre algú passa o mira.
  • Si es marca un lloc des d'on mirar, que sigui un element que ja hi hagi a la sala i que es pugui quedar allà: una catifa petita, un coixí, una línia del terra.

En què ens fixarem

  • Qui s'hi acosta, si sempre són els mateixos, i si van a qualsevol company o a un de concret.
  • Des d'on ho fan: si es queden al lloc marcat, si el travessen, o si miren sense moure's del joc.
  • Què fan quan se'ls fa el senyal, i si havia calgut repetir-lo.
  • Si després d'apartar-se es queden a prop d'alguna manera o desapareixen del tot.
  • Si anomenen o busquen l'altre infant quan torna a la sala.
  • Quantes vegades hi tornen el mateix matí.
  • Si el que els atreu és el company o el que hi ha a la lleixa del canviador.
  • Del moment: quina resposta han rebut, i si ha estat la mateixa que ahir.
  • Del moment: si des del lloc de joc es veia el canvi aquell dia.
  • Del moment: si el senyal es va fer amb gest i paraula o només amb la veu.
  • Del moment: si algú els va donar una feina per justificar que hi fossin.

Com ho portem a la pràctica

  1. 01

    Compartim

    • Decidir on es fa el canvi i qui hi cap
    • Un lloc des d'on ser-hi sense ser-hi a sobre
    • Acordar què es diu i què no
    • Revisar què fem quan hi tornen

  2. 02

    Aprenem

    • Dir què passa en comptes de fer fora
    • Deixar que l'altre digui la seva
    • Dir-ho una vegada, amb gest i paraula
    • Oferir-li on quedar-se
    • No fer-ne una feina
    • Quan el que hi ha és por
    • Deixar que se'n vagi

  3. 03

    Continuem

    • Les altres cures que es fan davant de tothom
    • Quan és ell qui hi és a sobre
    • Quan surt d'ells

Tot el detall

Objectius i criteris d'avaluació2 objectius · 4 criteris

OBJ1 · Interessar-se pel que li passa a un altre infant mentre el canvien, per anar reconeixent els altres com algú de qui li importa el que li passa. El que s'aprèn aquí no és a fer-se càrrec de ningú: és que un altre infant deixi de ser part del decorat de la sala.

Interessar-sepel que li passa a un altre infant mentre el canvienper anar reconeixent els altres com algú de qui li importa el que li passa

  • E4.CE1.CAT1.S1

Criteris d'avaluació

  1. Acostar-se o girar-se cap on es fa el canvi sense que ningú l'hi hagi cridat ni li ho hagi proposat, en una estona en què el canvi es fa en un lloc que ell pot veure des d'on juga.

    Acció: Acostar-se o girar-se cap on es fa el canviCondicions: sense que ningú l'hi hagi cridat ni li ho hagi proposat, en una estona en què el canvi es fa en un lloc que ell pot veure des d'on juga

  2. Anomenar o assenyalar l'infant que hi ha al canviador, o buscar-lo amb la mirada quan torna a la sala, quan ningú no li ha preguntat per ell.

    Acció: Anomenar o assenyalar l'infant que hi ha al canviador, o buscar-lo amb la mirada quan tornaCondicions: quan ningú no li ha preguntat per ell

OBJ2 · Ajustar el que fa al que l'altre infant i qui l'acompanya li mostren, per anar aprenent a tenir en compte també un altre infant, i no només una persona adulta, quan decideix què fa. A la resta de situacions del projecte el senyal que un infant llegeix ve sempre d'un adult. Aquí, per primera vegada, ve d'algú de la seva edat.

Ajustar el que faal que l'altre infant i qui l'acompanya li mostrenper anar aprenent a tenir en compte també un altre infant, i no només una persona adulta, quan decideix què fa

  • E4.CE1.CAT1.S3

Criteris d'avaluació

  1. Canviar el que estava fent —aturar-se, abaixar la mà, seure, fer un pas enrere— quan l'altre infant o qui l'acompanya li fan un senyal, en una estona en què el senyal s'ha fet amb gest i paraula alhora i no s'ha hagut de repetir.

    Acció: Canviar el que estava fent quan li fan un senyalCondicions: en una estona en què el senyal s'ha fet amb gest i paraula alhora i no s'ha hagut de repetir

  2. Mantenir-se a prop o tornar a situar-se en un altre lloc després d'haver-se apartat —mirant des del marc de la porta, fent una altra cosa i tornant-hi al cap d'una estona—, en una estona en què ningú no l'ha fet sortir de la sala i el canvi es fa en un lloc on ell hi pot ser.

    Acció: Mantenir-se a prop o tornar a situar-se en un altre lloc després d'haver-se apartatCondicions: en una estona en què ningú no l'ha fet sortir de la sala i el canvi es fa en un lloc on ell hi pot ser

Com es desenvolupa, pas a pas

Compartim

No hi ha res per explicar al grup ni cap proposta per obrir. El que aquesta fase prepara és una decisió que fins ara no s'ha pres i que sense ella la resta no passa: si al canviador s'hi pot ser o no, i qui hi pot ser. Mentre això es resolgui cada matí segons qui hi hagi de torn i com vagi el dia, un infant que s'acosta rebrà una resposta diferent cada vegada i el que aprendrà és a provar sort.

  • Decidir on es fa el canvi i qui hi cap
    Mirar on està posat el canviador i què permet. Si és en una sala tancada, aquesta situació no es pot treballar i val més dir-ho que fer veure que sí. Si és a la vora de la sala, acordar quantes persones hi caben a la vegada i des d'on es pot mirar, i que sigui el mateix cada dia i amb tothom.
  • Un lloc des d'on ser-hi sense ser-hi a sobre
    Deixar clar quin és el lloc: el marc de la porta, una catifa a un metre, l'altre costat del moble. Que existeixi físicament estalvia haver de dir que no vint vegades, perquè el que se li ofereix a un infant deixa de ser marxar.
  • Acordar què es diu i què no
    Que qui canvia digui què està fent quan algú s'acosta, en comptes de fer-lo fora. Una frase n'hi ha prou. I acordar que no es comenta el bolquer de ningú davant d'un altre infant, ni per fer gràcia.
  • Revisar què fem quan hi tornen
    Posar-hi nom abans que passi: un infant que s'hi acosta tres vegades el mateix matí no està molestant, està demanant alguna cosa que encara no sabem. L'acord és preguntar-s'ho, no treure'l més de pressa.

El paper de l'adulta

Portar la decisió a la reunió d'equip i no deixar-la en mans de qui té el torn. Dir en veu alta la part incòmoda: que fins ara els hem fet fora i que ho hem fet per bons motius. Mirar l'espai de debò, amb un metre si cal, abans de decidir res.

Variacions possibles

  • Si el canviador és en un lavabo estret, l'única cosa possible és el marc de la porta, i llavors el límit el posa la paret i no una norma.
  • En grups amb molts infants d'I1 que encara no caminen, els que s'acosten són pocs i sempre els mateixos; convé mirar si són els que van després.

Aprenem

Aquí no es prepara res: la situació passa cada dia, diverses vegades, i dura el que dura un canvi. El que es mou són els segons en què un infant apareix per allà i el que se'n fa. La feina és de l'adult i el que s'hi aprèn és de qui mira.

  • Dir què passa en comptes de fer fora
    Quan s'hi acosta un infant, anomenar el que s'està fent: qui és, què li canviem, quant falta. No cal aturar-se ni girar-se. Deu paraules dites mentre les mans continuen.
  • Deixar que l'altre digui la seva
    Preguntar a qui és al canviador si vol que l'altre hi sigui, encara que no contesti amb paraules. Si es tapa, es gira o es queixa, dir-ho en veu alta: «no vol». El que s'ensenya així no és una norma, és que un gest seu ha canviat el que passa.
  • Dir-ho una vegada, amb gest i paraula
    Quan cal que s'aparti, fer-ho amb la mà i amb la veu alhora i no repetir-ho. Repetir-ho tres vegades converteix el senyal en soroll i llavors ja no es pot saber si l'ha llegit.
  • Oferir-li on quedar-se
    En comptes de «ves a jugar», assenyalar el lloc: «des d'aquí sí». Un infant que sap on pot ser no ha de negociar cada vegada.
  • No fer-ne una feina
    No demanar-li que porti el bolquer ni que doni tovalloletes. Sembla que l'inclou i el que fa és canviar-li el paper: passa de ser algú a qui interessa el que li passa a un altre a ser una ajuda de l'adult.
  • Quan el que hi ha és por
    Hi ha infants que s'acosten perquè els inquieta el que hi veuen, sobretot si l'altre plora. Allà no toca cap límit: toca dir què passa i que ja s'acaba.
  • Deixar que se'n vagi
    Quan mira una estona i marxa, no cridar-lo ni celebrar-ho. Ha fet exactament el que la situació demana.

El paper de l'adulta

Continuar el canvi mentre parla. La feina de l'adult aquí és quasi tota de veu: anomenar, avisar una vegada, assenyalar un lloc. I aguantar la incomoditat dels primers dies, perquè quan es deixa de fer fora els infants s'hi acosten més abans d'acostar-s'hi menys.

Variacions possibles

  • A I1 el que es veu és que giren el cos o s'aturen; a I2 apareixen les paraules i el nom de l'altre.
  • Amb un infant que va sempre al mateix company, val la pena mirar si el segueix per tot arreu o només allà.
  • Els dies amb menys personal el canvi és més ràpid i el que es pot fer és només la frase; és millor una frase que un dia sense res.

Continuem

Ni tancament ni producte final. El que segueix no és cap activitat: és que la mateixa resposta torni a sortir en totes les altres estones en què aquesta escola cuida algú davant dels altres. No s'organitza i no es reparteix. Passa cada cop que un infant s'hi acosta i algú li contesta.

  • Les altres cures que es fan davant de tothom
    Netejar un nas, posar una bata, curar un genoll, consolar algú que plora. La mateixa frase i el mateix lloc per mirar.
  • Quan és ell qui hi és a sobre
    Cada infant fa els dos papers al llarg del dia. Els dies que li toca ser al canviador, val la pena veure si reconeix el que ha vist des de fora.
  • Quan surt d'ells
    Al joc apareixen nines que es canvien i companys que fan de mestra. No s'organitza ni es dirigeix; només es deixa que hi hagi robeta i draps a l'abast.

El paper de l'adulta

Fer-ho igual el dia que no ve de gust i el dia que hi ha visita. Si la manera canvia segons qui mira, el que aprenen no és la manera sinó a llegir l'ambient.

Variacions possibles

  • Si el grup és molt gran, la frase pot ser sempre la mateixa i curta: el que compta és que hi sigui, no que sigui bonica.
L'adult acompanya

Abans

  • Decidir en equip si al canviador s'hi pot ser i quantes persones hi caben.
  • Marcar el lloc des d'on es pot mirar, i que sigui el mateix per a tothom.
  • Acordar la frase que es dirà quan algú s'acosti, perquè no depengui del dia.
  • Comprovar que des del lloc de joc es veu on es fa el canvi; si no es veu, aquesta situació no comença.
  • Acordar que no es parla del bolquer de cap infant davant d'un altre.

Durant

  • Anomenar què s'està fent i a qui, sense aturar les mans.
  • Mirar què fa qui és al canviador i dir en veu alta si es tapa o es gira.
  • Avisar una sola vegada, amb la mà i amb la veu alhora.
  • Assenyalar on pot quedar-se en comptes de dir-li on no pot ser.
  • No demanar-li cap ajuda ni encarregar-li res.
  • Deixar-lo marxar sense comentar-ho.

Després

  • Anotar qui s'hi ha acostat, si s'hi ha quedat i què ha fet quan se li ha dit alguna cosa.
  • Mirar si els que s'hi acosten són els que venen després al torn.
  • Comentar en equip els casos en què s'ha hagut de repetir el senyal, per veure com s'havia fet la primera vegada.
L'entorn i l'organització

L'espai

És la condició que decideix si aquesta situació existeix o no, i no depèn de cap infant. Un canviador en una sala a part amb la porta tancada la fa impossible; un canviador a la vora de l'espai de joc la fa quotidiana. Entre els dos extrems hi ha el cas real de moltes escoles: una porta que es podria deixar oberta i no s'obre, o un moble que tapa la vista i es podria girar. El que fa falta és poc i és concret: que des d'on juguen es vegi on es fa el canvi, i que hi hagi un lloc definit des d'on ser-hi sense ser-hi a sobre —el marc de la porta, una catifa, l'altre costat d'un moble baix—. Aquest lloc ha d'existir físicament i no de paraula, perquè si no existeix l'única cosa que se li pot oferir a un infant és marxar. Al mateix temps, la intimitat de qui és al canviador no és negociable i és responsabilitat de l'adult, no un aprenentatge que esperem de ningú: el cos de qui és estirat es tapa, no es comenta i no es fa mirar. Les dues coses caben juntes, i la que costa de muntar és la segona quan el canviador està en un passadís de pas.

Els materials

  • Res de nou. La situació no demana cap material propi.
  • Una tovallola o un drap a mà per tapar qui és al canviador mentre algú passa o mira.
  • Si es marca un lloc des d'on mirar, que sigui un element que ja hi hagi a la sala i que es pugui quedar allà: una catifa petita, un coixí, una línia del terra.

El temps

El temps d'aquesta situació és el d'un canvi qualsevol i no s'allarga ni un minut: no es tracta de fer durar el canvi perquè algú pugui mirar. El que sí que demana temps és el que hi ha al voltant, i són segons: la frase que es diu quan algú s'acosta, el senyal fet una vegada, l'estona que es deixa perquè l'infant s'hi ajusti abans que ningú el toqui. Aquests segons no existeixen quan el matí està muntat perquè els canvis es facin tots seguits i com més ràpid millor. Per això la condició organitzativa no és afegir temps al canvi sinó no encadenar-los tots: un canvi darrere l'altre, sense aturador, deixa l'adult sense veu per a res més. I hi ha una part que no es pot programar: els primers dies, quan es deixa de fer fora ningú, s'hi acosten més. Passa i s'acaba, però l'equip ha de saber-ho abans o ho llegirà com que la cosa no funciona.

Que ningú no en quedi fora (DUA)

Implicació

El que hi ha per triar aquí és real i és de qui mira: si s'hi acosta o no, si s'hi queda o se'n va, i des d'on. Cap de les tres coses es demana, es proposa ni s'agraeix. Un infant que no s'hi acosta mai no està fora de la situació ni li falta res: la situació també passa per a ell, que és a la mateixa sala i sent el que es diu. Es compta com a participació quedar-se a mig metre, mirar de reüll des del joc i venir només quan és un company concret qui hi és.

Representació

El que passa al canviador arriba per més d'una via alhora i cap no és imprescindible: es veu, se sent el que diu l'adult, i s'hi afegeix el nom de qui hi és i el que se li està fent. Per als infants que encara no entenen la frase, el que queda és el to i el gest de la mà; per als que sí, el nom de l'altre. El senyal per apartar-se es dona sempre amb gest i paraula alhora, i mai només amb la veu quan l'infant és d'esquena o queda lluny: fins que no s'ha girat, el senyal encara no li ha arribat.

Acció i expressió

L'interès es manifesta de maneres que no s'assemblen entre elles i totes valen: acostar-s'hi, girar el cos sense moure's, anomenar l'altre, assenyalar-lo, portar-hi un objecte, mirar des del joc, o preguntar per ell més tard quan ja ha tornat. L'ajust també: aturar-se, seure, fer un pas enrere, abaixar la mà, o quedar-se igual però deixant de tocar. No es demana cap paraula, ni per acostar-se ni per marxar. Un infant que es comunica amb pictogrames pot tenir el del canvi de bolquer a l'abast per preguntar per un company, i això és tan vàlid com dir-ne el nom.

Barreres que hi pot haver

  • Un canviador en una sala tancada, que fa impossible la situació sencera.
  • La resposta improvisada, diferent cada dia segons qui té el torn.
  • Fer fora l'infant sense oferir-li cap lloc alternatiu, que li deixa una sola sortida.
  • Repetir el senyal tres o quatre vegades, que el converteix en soroll de fons.
  • Donar-li una feina per justificar que hi sigui, que li canvia el paper.
  • Comentar el bolquer d'un infant davant d'un altre, encara que sigui en broma.
  • Un espai de joc des d'on no es veu res, que deixa l'interès sense on aparèixer.
  • Confondre l'infant que hi torna moltes vegades amb un infant que molesta.
  • Els matins amb els canvis encadenats, que deixen l'adult sense un segon per parlar.

Mesures universals

  • Dir en veu alta què s'està fent i a qui, cada vegada que algú s'acosta.

    representaciobarrera comunicativa

  • Un lloc marcat físicament des d'on es pot ser-hi, igual per a tothom i tots els dies.

    accio i expressiobarrera organitzativa

  • El senyal per apartar-se, sempre amb gest i paraula alhora i una sola vegada.

    representaciobarrera sensorial i comunicativa

  • Assenyalar on pot quedar-se en comptes de dir-li d'on ha de marxar.

    compromisbarrera relacional

  • Tapar el cos de qui és al canviador sense fer-ne cap comentari.

    compromisbarrera relacional

  • Deixar marxar qui ha mirat una estona, sense cridar-lo ni celebrar-ho.

    compromisbarrera relacional

Mesures addicionals

  • Amb un infant que no s'acosta mai i que a la sala tampoc no busca ningú, la mesura no és portar-lo al canviador: és mirar si el que li falta és un company concret i posar-lo a prop d'ell en altres estones.

    compromisbarrera relacional

  • Amb un infant que no llegeix el gest de la mà, afegir-hi el nom i el contacte visual abans de fer-lo, i comprovar que s'ha girat abans de donar el senyal per bo.

    representaciobarrera sensorial

  • Amb un infant que s'inquieta quan un company plora al canviador, dir-li què passa i quan s'acaba, i deixar-li ser-hi tan a prop com necessiti aquell dia sense convertir-ho en una excepció permanent.

    compromisbarrera emocional

Observació i documentació

Mirada descriptiva, no diagnòstica. S'hi anota el que es veu, no el que se'n dedueix. L'escola no valora ni diagnostica.

Què observem

  • Qui s'hi acosta, si sempre són els mateixos, i si van a qualsevol company o a un de concret.
  • Des d'on ho fan: si es queden al lloc marcat, si el travessen, o si miren sense moure's del joc.
  • Què fan quan se'ls fa el senyal, i si havia calgut repetir-lo.
  • Si després d'apartar-se es queden a prop d'alguna manera o desapareixen del tot.
  • Si anomenen o busquen l'altre infant quan torna a la sala.
  • Quantes vegades hi tornen el mateix matí.
  • Si el que els atreu és el company o el que hi ha a la lleixa del canviador.
  • Del moment: quina resposta han rebut, i si ha estat la mateixa que ahir.
  • Del moment: si des del lloc de joc es veia el canvi aquell dia.
  • Del moment: si el senyal es va fer amb gest i paraula o només amb la veu.
  • Del moment: si algú els va donar una feina per justificar que hi fossin.

Com ho documentem

  • Dues ratlles al moment: qui s'hi ha acostat, a qui canviàvem i què ha passat.
  • Una llista curta del matí amb els noms dels qui hi han anat, per veure si es repeteixen al llarg de la setmana.
  • Anotar els dies en què el canvi es va fer amb la porta tancada, per poder llegir després els buits.
  • Recollir les frases dels infants sobre un company quan torna, tal com les diuen.

Com s'interpreta

Hi ha dues lectures fàcils i totes dues fan trampa. La primera és llegir l'infant que s'hi acosta molt com un infant tafaner o que busca atenció. Pot ser que sigui això, i també pot ser que sigui el següent del torn i estigui mirant si li toca, o que aquell company sigui el seu, o que li inquieti el que hi sent. Res d'això es distingeix mirant l'infant: es distingeix mirant quantes vegades hi torna, a qui hi va, i què li havíem contestat la vegada anterior. La segona lectura fàcil és pitjor perquè sembla bona: llegir com a respectuós l'infant que no s'hi acosta o que se'n va de seguida. Un infant que ha après que allà el fan fora se'n va abans que li ho diguin, i des de fora això s'assembla molt a haver entès el límit. Per distingir-ho fa falta saber què li hem dit els dies anteriors, i això no és una dada de l'infant: és una dada nostra. Per això aquestes anotacions han de portar sempre al costat què va fer l'adult, i sense aquesta meitat no es poden llegir. La tercera cosa que convé recordar és que aquí gairebé tot el que s'observa depèn d'una decisió que no és de ningú d'ells: si aquell dia es veia o no es veia el canvi. Un mes sencer sense que ningú s'hi acosti no diu res dels infants si el moble estava girat. Res del que s'escrigui aquí serveix per dir si un infant és més o menys sociable, ni per comparar-lo amb cap altre, ni per fer-ne cap perfil; serveix per saber si el que hem muntat deixa que passi alguna cosa.

Per on pot continuar

  • Si sempre s'hi acosten els mateixos tres, mirar què fan els altres en aquella estona i si tenen d'on venir.
  • Si un infant hi va sempre al mateix company, mirar-ho també fora del canviador abans de treure'n cap conclusió.
  • Si es repeteix que cal donar el senyal dues vegades, revisar com es fa la primera abans de mirar l'infant.
  • Si en apartar-se marxen tots de la sala, revisar si el lloc per quedar-se existeix de debò o només de paraula.
Amb les famílies

Abans

  • Explicar que el canvi no és un secret i que a la sala hi ha altres infants que hi són a prop, i per què.
  • Dir també què es protegeix: que el cos del seu fill es tapa, que no es comenta, i que si es queixa es fa cas.
  • Aclarir que no es tracta de fer-los mirar ni d'ensenyar res a ningú.
  • Preguntar si a casa hi ha germans i com hi passa allà, que sovint ja hi tenen resposta.

Durant

  • Explicar què ha fet el seu fill quan tocava, sense convertir-ho en una gràcia ni en una queixa.
  • Si un dia s'ha hagut de dir alguna cosa, dir-la tal com va anar.

Després

  • Ensenyar-los alguna anotació quan vingui a tomb, sobretot les que parlen del que fem nosaltres.
  • Recollir el que expliquin de casa quan el germà petit apareix a la conversa.

La veu de les famílies

Aquí la inquietud de les famílies no és la mateixa que en altres situacions del bolquer i convé no confondre-la. Rarament pregunten pel seu fill mirant: pregunten pel seu fill mirat. «Qui el veu quan el canvien» és una pregunta que es fa poc en veu alta i que hi és, i darrere no hi ha desconfiança sinó una cosa molt senzilla, que és que el cos d'un fill petit encara el senten seu. Contestar-la bé val més que qualsevol explicació pedagògica: dir on es fa el canvi, qui hi pot ser, què es tapa i què no es comenta. Hi ha també la inquietud contrària, que apareix sobretot amb germans grans a casa: por que el seu fill sigui el que molesta, el que s'hi fica, el pesat. Val la pena dir-los aviat que acostar-s'hi no és cap problema i que no hi ha cap infant a qui haguem d'ensenyar a no interessar-se pels altres. I una tercera, que arriba de vegades a l'inrevés: famílies que a casa no deixen que ningú vegi el canvi i que troben estrany que aquí sigui d'una altra manera. Amb elles el que funciona és dir per què ho fem, no demanar-los que ho facin igual.

Com continua

Al joc espontani

No es prepara ni es proposa. Si al joc apareixen nines que es canvien, companys que fan de mestra o cues per al canviador de joguina, es deixa passar i no s'hi entra a corregir res. Tenir robeta, draps i un parell de nines a l'abast n'hi ha prou; no cal cap racó nou ni cap material comprat per a això.

A la vida quotidiana

El que travessa la resta del dia és una manera de fer molt curta: dir què està passant quan algú s'acosta, avisar una vegada amb gest i paraula, i oferir un lloc en comptes d'una prohibició. Serveix igual quan es neteja un nas, quan es consola algú que plora, quan es cura un genoll o quan una família entra a la sala. No es programa ni es reparteix; es fa cada vegada que passa, que són moltes.

Noves oportunitats

  • Que qui és al canviador pugui triar si vol que un company hi sigui, que és el terreny d'una altra situació d'aquest moment.
  • Que el mateix lloc per mirar serveixi també per a altres cures que ara es fan d'esquena al grup.
  • Que els infants d'I2 tinguin a l'abast el seu bolquer i la seva bossa i puguin anar a buscar-los, sense que això sigui una feina encarregada.

Noves observacions

  • Com canvia al llarg del curs qui s'hi acosta i si s'amplia més enllà dels tres de sempre.
  • Si els que miren són els que després arriben al canviador més tranquils.
  • Quants dies del mes el canvi es va poder veure des de la sala.
  • Si la frase que es diu quan algú s'acosta s'ha mantingut igual entre totes les persones de l'equip.
Connexió amb el currículum2 sabers

Eix 4 · Un infant que forma part de la diversitat del món que l'envolta

E4.CE1 Avançar en la relació amb els altres en condicions d'igualtat, creant lligams, per construir la pròpia identitat basada en els valors democràtics i de respecte als drets humans.

  • E4.CE1.CAT1.S1 Identificació dels primers vincles afectius i interès cap als altres infants i adults de referència.

    Cap situació del projecte no l'havia fet servir fins ara. El text té dues meitats i aquí compta la primera: «interès cap als altres infants». La segona, els adults de referència, ja la sostenen altres situacions del moment. Aquest saber demana un altre infant al davant, i per això no encaixava en cap de les cinc situacions d'Higiene, on l'infant sempre és el subjecte de la pròpia cura.

    normativa · triat per ia

  • E4.CE1.CAT1.S3 Disposició per establir relacions afectuoses i respectuoses.

    També primer ús al projecte. De les dues paraules del saber, aquí pesa «respectuoses», i el matís és que la relació no és amb un adult sinó amb un igual que està en una situació de desavantatge: mig despullat, estirat i sense poder marxar. La disposició que s'hi aprèn no és una norma de la casa; és llegir el que l'altre mostra quan encara no ho sap dir amb paraules.

    normativa · triat per ia

Fitxa tècnica
Identificador
sa-bolquer-cuiden-un-altre-i1-i2
Versió del document
1
Model de dades
1.1.0
Origen
IA revisada
Revisada per una persona
Sí
Creada
2026-09-08
Actualitzada
2026-09-08

Notes de revisió

Segona situació del moment. La hipòtesi de partida tornava a posar al centre l'infant a qui canvien, que ja és el subjecte de «Quan sóc jo qui ho diu»; el territori lliure era el dels altres. Aprovada per Fèlix el 8 de setembre de 2026 com a contingut pedagògic, després de dues rondes de revisió sobre l'OBJ2 i l'eliminació de l'OBJ3. Única situació del projecte amb dos objectius: es va buscar un tercer aprenentatge entre els 62 sabers del dataset i cap no superava alhora la literalitat del text oficial, l'observabilitat sense diagnòstic i el test d'identitat. Frontera amb «Quan dic que no», prevista com a SA4: allà el subjecte serà l'infant a qui canvien i el seu rebuig; aquí cap criteri avalua res de l'infant canviat.