
Situació d'aprenentatge · 1-3 anys · internivell I1 i I2 · canvi_bolquer
Que no tot el que passa a l'escola li hagi de passar a ell perquè hi pugui aprendre alguna cosa: que un infant pugui ser a prop mentre cuiden un altre sense que se l'hagi de fer fora, que llegeixi el que l'altre li mostra i s'hi ajusti, i que quan s'aparti tingui on quedar-se. I que l'equip decideixi d'una vegada on es fa el canvi i què hi passa quan algú s'hi acosta, en comptes de resoldre-ho cada matí com es pugui.
Espai
És la condició que decideix si aquesta situació existeix o no, i no depèn de cap infant. Un canviador en una sala a part amb la porta tancada la fa impossible; un canviador a la vora de l'espai de joc la fa quotidiana. Entre els dos extrems hi ha el cas real de moltes escoles: una porta que es podria deixar oberta i no s'obre, o un moble que tapa la vista i es podria girar. El que fa falta és poc i és concret: que des d'on juguen es vegi on es fa el canvi, i que hi hagi un lloc definit des d'on ser-hi sense ser-hi a sobre —el marc de la porta, una catifa, l'altre costat d'un moble baix—. Aquest lloc ha d'existir físicament i no de paraula, perquè si no existeix l'única cosa que se li pot oferir a un infant és marxar. Al mateix temps, la intimitat de qui és al canviador no és negociable i és responsabilitat de l'adult, no un aprenentatge que esperem de ningú: el cos de qui és estirat es tapa, no es comenta i no es fa mirar. Les dues coses caben juntes, i la que costa de muntar és la segona quan el canviador està en un passadís de pas.
Materials
Res de nou. La situació no demana cap material propi. Una tovallola o un drap a mà per tapar qui és al canviador mentre algú passa o mira. Si es marca un lloc des d'on mirar, que sigui un element que ja hi hagi a la sala i que es pugui quedar allà: una catifa petita, un coixí, una línia del terra.
Temps
El temps d'aquesta situació és el d'un canvi qualsevol i no s'allarga ni un minut: no es tracta de fer durar el canvi perquè algú pugui mirar. El que sí que demana temps és el que hi ha al voltant, i són segons: la frase que es diu quan algú s'acosta, el senyal fet una vegada, l'estona que es deixa perquè l'infant s'hi ajusti abans que ningú el toqui. Aquests segons no existeixen quan el matí està muntat perquè els canvis es facin tots seguits i com més ràpid millor. Per això la condició organitzativa no és afegir temps al canvi sinó no encadenar-los tots: un canvi darrere l'altre, sense aturador, deixa l'adult sense veu per a res més. I hi ha una part que no es pot programar: els primers dies, quan es deixa de fer fora ningú, s'hi acosten més. Passa i s'acaba, però l'equip ha de saber-ho abans o ho llegirà com que la cosa no funciona.
01
Compartim

Decidir on es fa el canvi i qui hi cap
Un lloc des d'on ser-hi sense ser-hi a sobre
Acordar què es diu i què no
Revisar què fem quan hi tornen
02
Aprenem

Dir què passa en comptes de fer fora
Deixar que l'altre digui la seva
Dir-ho una vegada, amb gest i paraula
Oferir-li on quedar-se
No fer-ne una feina
Quan el que hi ha és por
Deixar que se'n vagi
03
Continuem

Les altres cures que es fan davant de tothom
Quan és ell qui hi és a sobre
Quan surt d'ells
ANOMENAR
Anomenar què s'està fent i a qui, sense aturar les mans.
MIRAR
Mirar què fa qui és al canviador i dir en veu alta si es tapa o es gira.
AVISAR
Avisar una sola vegada, amb la mà i amb la veu alhora.
ASSENYALAR
Assenyalar on pot quedar-se en comptes de dir-li on no pot ser.




Diferents maneres de participar
El que hi ha per triar aquí és real i és de qui mira: si s'hi acosta o no, si s'hi queda o se'n va, i des d'on. Cap de les tres coses es demana, es proposa ni s'agraeix. Un infant que no s'hi acosta mai no està fora de la situació ni li falta res: la situació també passa per a ell, que és a la mateixa sala i sent el que es diu. Es compta com a participació quedar-se a mig metre, mirar de reüll des del joc i venir només quan és un company concret qui hi és.
Diferents maneres de comunicar-se
L'interès es manifesta de maneres que no s'assemblen entre elles i totes valen: acostar-s'hi, girar el cos sense moure's, anomenar l'altre, assenyalar-lo, portar-hi un objecte, mirar des del joc, o preguntar per ell més tard quan ja ha tornat. L'ajust també: aturar-se, seure, fer un pas enrere, abaixar la mà, o quedar-se igual però deixant de tocar. No es demana cap paraula, ni per acostar-se ni per marxar. Un infant que es comunica amb pictogrames pot tenir el del canvi de bolquer a l'abast per preguntar per un company, i això és tan vàlid com dir-ne el nom.
Diferents maneres d'entendre-ho
El que passa al canviador arriba per més d'una via alhora i cap no és imprescindible: es veu, se sent el que diu l'adult, i s'hi afegeix el nom de qui hi és i el que se li està fent. Per als infants que encara no entenen la frase, el que queda és el to i el gest de la mà; per als que sí, el nom de l'altre. El senyal per apartar-se es dona sempre amb gest i paraula alhora, i mai només amb la veu quan l'infant és d'esquena o queda lluny: fins que no s'ha girat, el senyal encara no li ha arribat.

