Quan em desperto

Abans

• Saber qui es queda a la sala durant aquella estona i on s'estarà, i que ho sàpiguen també els qui són fora. El so que arribarà d'un bressol necessita una destinació coneguda; quan cadascú dona per fet que ja hi ha algú escoltant, el so arriba a un lloc buit.
• Comprovar el mateix dia que allò que es va acordar apagar o tancar està apagat i tancat. Un ventilador que ningú no ha aturat o una porta que ha quedat oberta fan desaparèixer la situació sencera, i no es nota: simplement no se sent res i sembla que no hagi passat res.
• Tenir present quin infant hi ha a cada bressol abans que comenci l'estona. Quan arriba un so, el que ha de ser immediat és saber d'on ve. Si s'ha de buscar bressol per bressol, els segons que aquesta situació mira es gasten a orientar-se.
• Entrar-hi sense cap previsió de qui es despertarà ni de quina manera. Començar l'estona pensant que un infant concret sempre es desperta d'una manera determinada fa que el que es faci després respongui a la previsió i no al que ha passat aquell dia.

Durant

• El que l'adulta garanteix aquí és una cosa sola: que cap so no es quedi sense contestar. No depèn de com sigui el so, de quant duri ni de si es repeteix, i no és res que l'infant s'hagi de guanyar. És una condició de la situació: sense això, el que es mirés després no voldria dir res.
• Contestar igual sigui com sigui el so. Fluix o fort, curt o llarg, una vegada o unes quantes. En el moment que una manera de fer-se sentir obté més resposta que una altra, deixa de mirar-se què fa cada infant i passa a mirar-se si ho fa com s'esperava, i això ja és una altra cosa.
• Quan el so arriba mentre té les mans en un altre infant, i el gest que està fent no es pot interrompre de qualsevol manera, contestar amb la veu des d'on és i acostar-s'hi tan aviat com pot. No és cap tècnica ni cap manera d'ensenyar res: és el que passa perquè una persona no pot ser a dos llocs alhora. I tampoc no vol dir deixar l'altre infant a mitges: el que s'està fent amb ell es tanca amb la mateixa cura de sempre.
• Dir el que està passant i no el que l'infant sent. «Ja et sento, ja vinc» diu una cosa certa i comprovable. «Què et passa, estàs trist?» o «ja t'has enfadat» posen dins d'aquell so una cosa que no hi sabem, i a partir d'aquí el que s'observa ja no és el so sinó la interpretació.
• No convertir la mirada de l'infant en una explicació. Cap a on té els ulls és el que aquesta situació mira. Per què ho mira, què significa que miri cap a la porta o què representa per a ell la persona que travessa la sala no és observació i no s'apunta enlloc.

Després

• Quan entra qui la rellevarà, dir-li quins infants ja s'han despertat i quins no. És l'única manera que el so següent tingui resposta igual de ràpida, i és el moment del dia en què més fàcilment es perd.
• Deixar constància del que ha passat sense que es converteixi en una descripció de com és l'infant. «Va fer un so i el va continuar fent mentre m'hi acostava» és una nota d'aquell dia. «Es desperta reclamant» ja no diu què va passar: diu com és ell, i no es pot desdir.
• Quan durant uns quants dies un so no ha arribat o s'ha contestat tard, portar-ho a l'equip com una qüestió de l'organització d'aquella estona i no de qui hi era.

L'espai

L'espai d'aquesta situació no és l'interior del bressol: és la relació entre un bressol i la resta de la sala. Dues coses la defineixen, i totes dues són invisibles fins que algú les mira. La primera: si un so fluix que surt d'aquell bressol arriba fins on hi ha algú. La segona: si des d'aquell bressol es veu res. La col·locació dels bressols sol venir donada i no sempre es pot tocar. La manen les normes de seguretat del centre, els radiadors, per on s'obren les portes, quants infants hi ha aquell curs i quin espai hi ha. Dins d'això, normalment sí que es poden decidir dues coses petites: cap a on queda el capçal de cada bressol i quins són els que acaben al fons. I quan no es pot moure res, continua servint saber quins són els bressols més llunyans, perquè són els que marquen si l'acord funciona per a tothom o només per a la meitat de la sala. Des d'un bressol, el que queda dins del camp de visió de l'infant depèn de com està orientat i del que hi ha al seu voltant. El que hi ha de lateral és el que compta: una franja de llum a la persiana, la porta, un altre bressol, o una paret. No cal que sigui gran ni que sigui bonic; cal que hi hagi alguna cosa i que sigui la de sempre. Això no demana penjar mòbils ni làmines ni posar res perquè hi hagi alguna cosa per mirar: el que es mira en aquesta situació ja hi és. La llum és la del migdia amb la persiana abaixada, i no s'ha de canviar. L'única condició és que la sala no quedi completament igual de fosca a tot arreu: una franja a la persiana, la ratlla de sota la porta o la llum que entra quan algú passa ja són prou diferència. Res d'això demana modificar com es fa dormir al centre. Acústicament, una sala de bressols al migdia no és silenciosa i no ho ha de ser. Hi ha respiracions, hi ha passos al passadís i hi ha la cuina. El que compta no és el soroll que va i ve, sinó el que és constant, perquè és el que tapa un so petit sense que ningú se n'adoni: música de fons contínua, un ventilador al màxim, la porta del passadís oberta tota l'estona. Aquí no es demana silenci absolut; es demana que un so fluix no hagi de competir amb una cosa engegada. L'estona té sempre una persona a la sala, i el seu lloc no és improvisat: és un lloc des del qual se sent el bressol més llunyà. Que aquest lloc sigui sempre el mateix importa més que quin sigui. I que les adultes travessin la sala forma part de la normalitat d'aquella estona: no se'ls demana passar-hi més ni menys que sempre, ni fer-ho d'una manera determinada. Quan hi ha més d'una persona, el que s'ha d'organitzar no és qui escolta sinó qui contesta, perquè el problema real no és que no se senti: és que dues persones pensin cadascuna que ja hi va l'altra. Ha de quedar sabut qui té la sala en cada tram i què passa quan aquesta persona en surt un moment.

Els materials

• Aquesta situació no demana comprar res i no afegeix res dins del bressol. Tampoc no demana penjar mòbils, làmines ni objectes perquè l'infant tingui alguna cosa a mirar: el que es mira és la sala, i la sala ja hi és.
• Aquesta situació no necessita materials específics. El que es regula són alguns elements que ja formen part de la sala: la persiana, les portes i els interruptors d'allò que sona. Es regulen una vegada i queda decidit.
• Si a la sala hi ha un aparell que fa soroll continu o música per ajudar a dormir, val la pena saber que és el que més competeix amb un so petit. Mantenir-lo o no és una decisió de l'equip, que pot tenir raons que aquesta situació no discuteix; el que no es pot fer és no saber-ho.

El temps

Aquesta situació no comença quan ho decideix ningú: comença quan un infant es desperta, i això no es programa ni s'anuncia. Per això no té lloc a cap horari i no en necessita cap. Dura el que hi ha entre el so i l'arribada, que són segons. Aquests segons no s'han d'allargar, i tampoc no s'han de comptar: són els que siguin cada dia, segons on era qui ho ha sentit i què estava fent. La situació no demana que n'hi hagi més ni menys. A I0 els infants no es desperten tots alhora ni a la mateixa hora cada dia, i això no és una dificultat de l'estona: és com és. Vol dir que l'estona no té un final únic i que el que aquí es mira pot passar quatre vegades en un migdia i cap en un altre. I no canvia res de l'horari de la sala. No allarga el migdia, no endarrereix el berenar i no demana que ningú es quedi més estona. Tot el que passa aquí passa dins del temps que ja hi ha.

Implicació

Aquí no es presenta res. No hi ha proposta, no hi ha material i ningú no li demana que respongui a res. Per tant, el que sosté la situació no pot ser l'interès per una cosa que se li ensenya: ha de ser una altra cosa. És això: que el que surt d'aquell bressol arribi a algú. Un so que no arriba enlloc no obre res, i no perquè l'infant hagi fet res malament, sinó perquè li falta l'altra banda. La part que la situació pot garantir és justament aquesta, i és de fora de l'infant: que hi hagi algú en un lloc des del qual se senti, i que contesti. I cal deixar dit que aquí no hi ha cap conducta que tots hagin de fer. N'hi ha que es desperten sense fer cap soroll, i aquells dies la situació no els falla: continua havent-hi la sala per tornar a mirar, que és l'altra meitat. La seguretat d'aquesta estona no la dona el que fa cada infant; la dona que la sala sigui la de sempre i que la resposta sigui la de sempre.

Representació

No hi ha cap contingut verbal que l'infant hagi de desxifrar. Ningú no li explica res i no hi ha res anticipat. La informació que circula en aquests segons és de dues menes i arriba per dues vies diferents. Per l'oïda: una veu que contesta des d'un altre punt de la sala i que continua mentre s'hi acosta. Per la vista: el que queda dins del seu camp de visió, que a aquella hora és poca cosa i per això compta tant —una franja de llum a la persiana, la ratlla de sota la porta, un altre bressol, algú que travessa la sala i es fa més gran a mesura que s'acosta. Que siguin dues vies separades no és un detall: és el que fa que la situació no depengui d'una sola. Això no es diu pensant en cap infant concret ni suposant res de ningú; es diu perquè un disseny que només funcioni per una via deixa de funcionar el dia que aquella via no hi és. Per això la resposta convé que sigui alhora audible i visible: es contesta amb la veu i, en acostar-s'hi, es fa per un costat des del qual es pugui veure.

Acció i expressió

Fer-se sentir pot tenir moltes formes i totes són la situació: un plor, un so curt, un rondineig que es repeteix, una síl·laba, un crit. Totes aquestes maneres de fer-se sentir són igualment vàlides i cap no és la que s'espera que faci l'infant. La situació no demana una manera concreta de fer-ho ni una intensitat determinada. L'altra via d'expressió és la mirada, i funciona igual: girar el cap cap a la finestra, quedar-se mirant la porta, seguir amb els ulls algú que passa. Són coses de mida molt diferent i cap no és més que les altres. I hi ha dies que un infant no fa ni una cosa ni l'altra. Aquell dia no ha deixat de fer res que li tocava: simplement aquella estona no es va veure, i no es dedueix res del que no s'ha vist.

Barreres que hi pot haver

• Un soroll constant a la sala que tapi un so fluix: música de fons contínua, un aparell engegat tota l'estona o la porta del passadís oberta.
• Que qui és a la sala s'estigui en un punt des del qual no arriba el que sona als bressols del fons.
• Que hi hagi dues persones i totes dues donin per fet que ja hi va l'altra, i el so es quedi sense contestar.
• Arribar al bressol en silenci, de manera que entre el so i l'arribada no hi hagi hagut res.
• Fer callar l'infant com a primera resposta.
• Que des d'un bressol no es vegi res que canviï: ni una franja de llum, ni la porta, ni cap altre bressol.
• Contestar més de pressa o més sovint segons com sigui el so.
• Que qui substitueix o ve d'un altre grup no sàpiga que en aquella estona es contesta amb la veu.
• Llegir que un infant es desperti en silenci com que participa menys, o que un altre faci molt soroll com que ho fa millor.

Mesures universals

• Que durant tota l'estona hi hagi una persona a la sala en un lloc des del qual se senti el bressol més llunyà.

• Que qualsevol so d'un infant que s'ha despertat tingui resposta, sigui com sigui el so i duri el que duri.

• Contestar amb la veu des d'on s'és i acostar-s'hi tan aviat com es pot.

• Que des de cada bressol hi hagi alguna cosa visible que canviï al llarg de l'estona.

• Que el soroll constant de la sala estigui decidit i no sigui casual.

• Que estigui sabut qui té la sala en cada tram, també els dies de relleu o de substitució.

Mesures addicionals

• Quan el bressol d'un infant queda al punt on més costa que arribi el so, mirar si es pot canviar de lloc aquell bressol o el lloc des del qual s'està a la sala. El que es mou és la sala.

• Quan d'un infant s'ha observat que el que li arriba és sobretot el que passa dins del seu camp de visió, fer que la resposta també hi sigui: acostar-s'hi per un costat des del qual la pugui veure, i no només parlar-li des de fora.

• Els dies o les temporades en què la sala té més soroll del previst per una obra o una altra raó de fora, mirar si aquella becaina es pot fer on el so tingui menys competència, sempre que l'organització del centre ho permeti.

Mirada descriptiva, no diagnòstica. S'hi anota el que es veu, no el que se'n dedueix. L'escola no valora ni diagnostica.

Què observem

• Com era la sala aquell dia: què hi sonava de manera continuada, on era la persona que havia de sentir-ho i si la porta del passadís era oberta o tancada.
• Si en despertar-se ha fet algun so, i de quina mena: un plor, un so curt, un rondineig que torna, una síl·laba, un crit. La mena, no el nombre.
• Si algú l'ha sentit i des d'on, i si li ha contestat abans d'arribar-hi.
• Què ha passat amb el so mentre algú s'hi acostava: si s'ha mantingut igual, si ha canviat o si ha parat. Les tres coses són el que hi ha per anotar i cap no val més que les altres.
• Cap a on tenia el cap o els ulls quan s'hi ha arribat: la finestra, la porta o un altre bressol.
• Si ha seguit amb la mirada algú que travessava la sala, i si aquella persona es veia des d'aquell bressol.
• Si aquell dia hi havia alguna cosa diferent a la sala: més soroll del normal, la persiana en un altre punt, una persona que no hi sol ser.
• Quan ningú no ha pogut mirar-ho, escriure-ho així mateix. Que no hi hagués qui ho mirés i que no hi hagués res per mirar són dues coses diferents, i si la nota no les separa, al cap d'una setmana ja no es pot saber quina era.

Com ho documentem

• S'escriu després i no durant. Això dura segons i aquests segons es fan atenent l'infant: agafar un paper mentre passa vol dir no ser-hi. La nota es fa quan l'estona s'ha acabat, i és curta.
• Escriure el so pel que es va sentir i no pel que sembla que volia dir. «Va fer un so curt i el va continuar fent mentre m'hi acostava» és una nota que d'aquí a dos mesos encara diu alguna cosa. «Reclamava» no ho és, perquè ja no descriu: conclou.
• Que la nota digui també on era qui va contestar. El mateix so anotat des del costat del bressol i des de l'altra punta de la sala no expliquen la mateixa situació, i sense aquesta dada el que s'ha escrit de l'infant no es pot llegir bé.
• Sense enregistraments de so i sense fotografies. Gravar el que fa un infant en despertar-se converteix uns segons en un document que després es pot escoltar fora de context i tantes vegades com es vulgui. El que hi ha per documentar aquí cap en una línia escrita.

Com s'interpreta

Una nota d'aquesta situació no es pot llegir tota sola. Al seu costat hi ha d'haver com era la sala aquell dia, perquè és la sala la que decideix què hi havia per veure. D'un infant de qui no s'ha anotat cap so, pot ser que el so no arribés, pot ser que qui hi era ja fos al seu costat i llavors no hi va haver cap segon entremig, o pot ser que ningú no estigués en condicions de sentir-lo. Cap d'aquestes tres coses no és seva. Els dos objectius no van en ordre i cap no és més avançat que l'altre. Hi ha infants de qui s'anotarà molt sovint cap a on miraven i gairebé mai cap so, i n'hi haurà que faran el contrari. No són dos moments d'un mateix camí: són dues coses que poden passar o no passar el mateix dia. I això s'ha de dir sense matisos: si un dia un infant es desperta sense fer cap so, o si no hi ha cap mirada que s'hagi pogut observar, no se'n dedueix cap mancança. No és una dada sobre ell. Aquí només es registra el que apareix; el que no apareix no s'interpreta, no s'anota com a absència i no es va acumulant en cap lloc. Tampoc no es comparen dos infants. El que es compararia no serien ells: serien dos bressols en dos punts de la sala, dos moments diferents de l'estona i dues persones diferents escoltant. I no es tradueix mai el so. La nota diu què es va sentir, no per a què era. Amb la mirada, igual: diu cap a on eren els ulls, no per què hi eren. Al capdavall, aquestes notes no serveixen per saber com és cap infant. Serveixen per saber si aquella estona la sala feia la seva feina.

Per on pot continuar

• Si durant unes setmanes gairebé no hi ha cap so anotat de ningú, el primer que es mira és què sonava a la sala i des d'on s'escoltava, i no els infants.
• Quan les notes parlen sobretot de com era el so —fort, fluix, insistent— i no del que va passar tot seguit, el que s'ha de revisar és la manera d'anotar.
• Quan d'un infant es repeteix que el so no va arribar, el que es revisa és on queda el seu bressol i des d'on s'està a la sala durant aquella estona.

Abans

• Explicar en una frase què acompanya l'escola: quan un infant es desperta i fa algun so, se li contesta amb la veu des d'on s'és i s'hi va tan aviat com es pot. Això és el que canvia, i és una manera de fer de l'escola.
• Dir de seguida que no és res que l'infant hagi de fer ni d'aprendre. No hi ha cap manera de despertar-se que sigui la bona, i despertar-se sense fer cap soroll no és ni millor ni pitjor que despertar-se cridant.
• Dir què no es toca: l'hora de la becaina i com es fa dormir al centre. Aquesta situació no modifica res de tot això.
• Dir que a casa no s'ha de fer res. El que fa possible això és com està muntada la sala i qui hi és en aquella estona; no es reprodueix enlloc més i no se'ls demana que hi provin res.

Durant

• Quan es digui alguna cosa del que ha passat, dir-la plana. «Avui s'ha despertat i li he contestat des de la porta mentre m'hi acostava» explica el que va passar. «Ja crida per avisar!» ho converteix en una gràcia que s'espera, i a partir d'aquell dia caldrà anar-ne donant notícies.
• Si una família pregunta si el deixen plorar, contestar-ho de front i sense donar-hi voltes: no. Se li contesta amb la veu de seguida i s'hi va tan aviat com es pot. Aquí no s'espera mai a propòsit i no hi ha cap estona en què s'hagi decidit no respondre.
• Quan una família explica com es desperta el seu fill a casa, agrair-ho i dir per a què serveix: per conèixer-lo, no per esperar el mateix aquí. Que a casa es desperti sempre d'una manera no és cap previsió del que passarà a la sala, i el dia que no coincideixi no haurà passat res.

Després

• El que la família explica de casa i el que l'escola ha vist a la sala no es barregen en una mateixa frase. Es diu d'on ve cada cosa: això ho expliqueu vosaltres, això ho vam veure aquí. Són dues informacions i totes dues valen, però no diuen el mateix.
• Si una família es preocupa perquè fa molt soroll en despertar-se, o perquè no en fa gens, no s'hi afegeix cap interpretació. Es pot dir el que es va anotar aquell dia i que aquí no es valora cap manera de despertar-se ni se n'espera cap.
• Si una família demana que el despertin a una hora, o que el deixin dormir fins que ho digui ella, s'escolta el motiu i es mira. Pot tenir raons i pot tenir raó. Es parla del motiu i es mira què es pot fer dins de l'organització i les condicions de descans del centre. Una demanda d'una família no es tanca explicant-li com funciona la casa.

La veu de les famílies

D'aquesta situació, una família no en veu absolutament res. Passa mentre no hi són, dura segons i no deixa cap rastre visible quan vénen a recollir. Per això tot el que se'n pugui compartir són paraules, i val la pena triar-les. La pregunta que arriba gairebé sempre és si ha plorat. És una pregunta que mereix una resposta sencera, perquè mitja resposta fa mal: dir «sí, ha plorat una estona» i no dir res més deixa la família amb un plor i amb ningú al costat. La resposta completa inclou què va passar tot seguit, qui el va sentir i des d'on se li va contestar. L'altra pregunta habitual és si ha dormit bé. Convé no barrejar-la amb això. El que passa en despertar-se i com ha anat el son són dues coses separades, i aquí només es mira la primera; si es responen totes dues coses juntes, la família es quedarà pensant que despertar-se d'una manera o d'una altra diu alguna cosa sobre com dorm, i això aquí no ho ha dit ningú. El que una família pot aportar és valuós i és concret: com sol ser el despertar a casa. Si es desperta de mica en mica o de cop, si sol fer algun so o no en fa, si acostuma a ser a una hora semblant. Això ajuda a conèixer l'infant i s'escolta com el que és, informació de casa seva. El que no pot passar és que es converteixi en una previsió: si es guarda com «aquest es desperta així», el dia que ho faci d'una altra manera semblarà que passa alguna cosa, i no passarà res. Finalment, hi ha el que no es demana a ningú perquè és feina de l'escola: que el so arribi, que algú contesti i que des del bressol es vegi alguna cosa. No depèn de les famílies, no és cap cosa que hagin de preparar ni de continuar a casa, i no és tampoc cap mèrit de l'infant. És cura, i la posa qui té la sala.

Al joc espontani

No s'hi prepara res i no s'hi obre cap racó. El que passa és que la mateixa escena apareix sola: un infant a terra, sobre la catifa o al costat d'una finestra, fa un so cap enfora mentre qui hi és està amb un altre. És el mateix que al bressol, amb dues diferències que val la pena saber. Una: a aquella hora la sala sona molt més, i un so petit des de terra pot no arribar enlloc. L'altra: en aquell moment sol haver-hi coses a la vista i algú es pot acostar sense dir res, perquè ja el veu. I hi ha una manera de fer-ho malbé que és fàcil i sembla bonica: convertir-ho en joc. Fer tandes de sons per veure si contesta, jugar a cridar-se d'una punta a l'altra de la sala, provocar-li vocalitzacions per veure què fa. Un joc de veu pot ser una cosa molt bona per ell mateix, però ja no és això: quan el so es demana, el que es mira deixa de ser el que l'infant obre i passa a ser com respon al que li proposem. Així que aquí no hi ha cap proposta. Només la constatació que fora de l'estona de dormir això també passa, i que ningú no l'ha de provocar perquè passi.

A la vida quotidiana

El que es pot portar a la resta del dia no és cap proposta i no costa cap estona: és una pregunta, i és sobre la sala i no sobre els infants. A quines hores del dia sona tan fort aquí dins que un so petit d'un infant no arribaria enlloc? Aquesta pregunta no es respon mesurant res. Es respon parant-hi atenció una vegada, en una estona concreta i triada a posta —l'estona abans de dinar sol ser la més sorollosa—, i veient què hi ha engegat, quines portes estan obertes i on és cadascú. El que se'n tregui no obliga a canviar res. Pot ser que en aquella estona el soroll sigui exactament el que ha de ser-hi. Però llavors ja serà una cosa decidida, i no una cosa que hi era.

Noves oportunitats

• Que l'escolta feta per a l'estona de dormir porti a preguntar-se què se sent a la sala a les altres hores del dia.
• Que haver decidit què s'apaga i què es tanca en una estona faci mirar què hi ha engegat la resta del dia sense que ningú ho hagi decidit mai.
• Que contestar des d'on s'és deixi de ser una cosa de l'estona de dormir i ja hi sigui el dia que l'equip escrigui qualsevol altra situació d'aquest grup.
• Que mirar què es veu des de dins d'un bressol obri la mateixa pregunta per als altres llocs on un infant es passa estones: la catifa, el cotxet, la trona.

Noves observacions

• Quan un infant fa un so des d'on és i no hi podem anar de seguida, li contestem, o ens hi acostem en silenci?
• Hi ha alguna estona del dia en què tinguem alguna cosa engegada que ningú no ha decidit que hi fos?
• Quan expliquem a una família com ha anat el dia, diem què va passar o diem com és el seu fill?
• El que veu un infant des d'on el deixem, l'hem mirat mai des d'allà, o ho donem per fet?

Identificador

sa-descans-quan-em-desperto-i0

Versió del document

1

Model de dades

1.1.0

Origen

IA revisada

Revisada per una persona

Sí

Creada

2026-09-24

Actualitzada

2026-09-24

Notes de revisió

Quarta situació del moment de descans i segona de nivell I0. El territori es va fixar abans d'escriure res. L'escena són els segons entre que un infant es desperta al bressol i que algú hi arriba, que existeixen perquè una persona no pot ser a dos llocs alhora. No se'n fabrica cap ni se n'allarga cap: el plantejament inicial, que parlava de fer-se sentir abans que ningú hi arribi, es va descartar perquè premiava fer esperar un lactant. Dos eixos, E2 i E3, i cap saber d'E1. E3.CE2.CAT1.S1 es va substituir per E3.CE1.CAT1.S1; E1.CE4.CAT1.S1 no es va incorporar perquè els seus cinc usos ja diuen el mateix, i tampoc cap saber d'E1 sobre emocions. La revisió humana hi va deixar sis condicions: la resposta de l'adulta és una condició de cura i consta als criteris, mai com a objectiu de l'infant; no s'interpreta què significa cap so ni cap mirada; no es demana cap forma concreta de plor ni de vocalització; despertar-se sense fer cap so no és cap mancança; no s'observa el son ni la seva durada; i el moviment dins del bressol queda sencer a «Moure's al llit».