Situació d'aprenentatge · 0-1 anys · I0 · descans
Quan em desperto
Que aquells segons es puguin veure i que el que hi fa l'infant no es perdi. Són tres coses concretes i cap no demana temps de més: que a aquella hora la sala sigui prou silenciosa perquè un so petit arribi des d'un bressol fins on és l'adulta; que qui hi és respongui amb la veu mentre s'hi acosta, en comptes d'arribar-hi en silenci; i que des del bressol es vegi alguna cosa, la finestra, la porta o el pas de qui travessa la sala. I que l'equip tingui dit abans què s'hi mira i què no. Aquí no es mira quant triga cadascú a despertar-se, ni com es desperta, ni què volia dir aquell so. Es mira què fa l'infant des del bressol i què passa al seu voltant mentre l'adulta s'hi acosta.
L'entorn que preparem
Espai
L'espai d'aquesta situació no és l'interior del bressol: és la relació entre un bressol i la resta de la sala. Dues coses la defineixen, i totes dues són invisibles fins que algú les mira. La primera: si un so fluix que surt d'aquell bressol arriba fins on hi ha algú. La segona: si des d'aquell bressol es veu res. La col·locació dels bressols sol venir donada i no sempre es pot tocar. La manen les normes de seguretat del centre, els radiadors, per on s'obren les portes, quants infants hi ha aquell curs i quin espai hi ha. Dins d'això, normalment sí que es poden decidir dues coses petites: cap a on queda el capçal de cada bressol i quins són els que acaben al fons. I quan no es pot moure res, continua servint saber quins són els bressols més llunyans, perquè són els que marquen si l'acord funciona per a tothom o només per a la meitat de la sala. Des d'un bressol, el que queda dins del camp de visió de l'infant depèn de com està orientat i del que hi ha al seu voltant. El que hi ha de lateral és el que compta: una franja de llum a la persiana, la porta, un altre bressol, o una paret. No cal que sigui gran ni que sigui bonic; cal que hi hagi alguna cosa i que sigui la de sempre. Això no demana penjar mòbils ni làmines ni posar res perquè hi hagi alguna cosa per mirar: el que es mira en aquesta situació ja hi és. La llum és la del migdia amb la persiana abaixada, i no s'ha de canviar. L'única condició és que la sala no quedi completament igual de fosca a tot arreu: una franja a la persiana, la ratlla de sota la porta o la llum que entra quan algú passa ja són prou diferència. Res d'això demana modificar com es fa dormir al centre. Acústicament, una sala de bressols al migdia no és silenciosa i no ho ha de ser. Hi ha respiracions, hi ha passos al passadís i hi ha la cuina. El que compta no és el soroll que va i ve, sinó el que és constant, perquè és el que tapa un so petit sense que ningú se n'adoni: música de fons contínua, un ventilador al màxim, la porta del passadís oberta tota l'estona. Aquí no es demana silenci absolut; es demana que un so fluix no hagi de competir amb una cosa engegada. L'estona té sempre una persona a la sala, i el seu lloc no és improvisat: és un lloc des del qual se sent el bressol més llunyà. Que aquest lloc sigui sempre el mateix importa més que quin sigui. I que les adultes travessin la sala forma part de la normalitat d'aquella estona: no se'ls demana passar-hi més ni menys que sempre, ni fer-ho d'una manera determinada. Quan hi ha més d'una persona, el que s'ha d'organitzar no és qui escolta sinó qui contesta, perquè el problema real no és que no se senti: és que dues persones pensin cadascuna que ja hi va l'altra. Ha de quedar sabut qui té la sala en cada tram i què passa quan aquesta persona en surt un moment.
Materials
Aquesta situació no demana comprar res i no afegeix res dins del bressol. Tampoc no demana penjar mòbils, làmines ni objectes perquè l'infant tingui alguna cosa a mirar: el que es mira és la sala, i la sala ja hi és. Aquesta situació no necessita materials específics. El que es regula són alguns elements que ja formen part de la sala: la persiana, les portes i els interruptors d'allò que sona. Es regulen una vegada i queda decidit. Si a la sala hi ha un aparell que fa soroll continu o música per ajudar a dormir, val la pena saber que és el que més competeix amb un so petit. Mantenir-lo o no és una decisió de l'equip, que pot tenir raons que aquesta situació no discuteix; el que no es pot fer és no saber-ho.
Temps
Aquesta situació no comença quan ho decideix ningú: comença quan un infant es desperta, i això no es programa ni s'anuncia. Per això no té lloc a cap horari i no en necessita cap. Dura el que hi ha entre el so i l'arribada, que són segons. Aquests segons no s'han d'allargar, i tampoc no s'han de comptar: són els que siguin cada dia, segons on era qui ho ha sentit i què estava fent. La situació no demana que n'hi hagi més ni menys. A I0 els infants no es desperten tots alhora ni a la mateixa hora cada dia, i això no és una dificultat de l'estona: és com és. Vol dir que l'estona no té un final únic i que el que aquí es mira pot passar quatre vegades en un migdia i cap en un altre. I no canvia res de l'horari de la sala. No allarga el migdia, no endarrereix el berenar i no demana que ningú es quedi més estona. Tot el que passa aquí passa dins del temps que ja hi ha.
El recorregut
01
Compartim
Escoltar la sala buida des d'on es fa el migdia
Decidir què s'apaga i què es tanca a aquella hora
Ajupir-se a l'alçada de cada matalàs i mirar
Acordar que qui el senti li respongui amb la veu
02
Aprenem
Respondre-li amb la veu abans d'arribar-hi
No fer-lo callar
Que respongui qui el senti
En arribar-hi, mirar també cap a on mira ell
03
Continuem
Que valgui també per a les altres becaines
Respondre-li des d'on s'és també fora del bressol
El paper de l'educadora
EL
El que l'adulta garanteix aquí és una cosa sola: que cap so no es quedi sense contestar. No depèn de com sigui el so, de quant duri ni de si es repeteix, i no és res que l'infant s'hagi de guanyar. És una condició de la situació: sense això, el que es mirés després no voldria dir res.
CONTESTAR
Contestar igual sigui com sigui el so. Fluix o fort, curt o llarg, una vegada o unes quantes. En el moment que una manera de fer-se sentir obté més resposta que una altra, deixa de mirar-se què fa cada infant i passa a mirar-se si ho fa com s'esperava, i això ja és una altra cosa.
QUAN
Quan el so arriba mentre té les mans en un altre infant, i el gest que està fent no es pot interrompre de qualsevol manera, contestar amb la veu des d'on és i acostar-s'hi tan aviat com pot. No és cap tècnica ni cap manera d'ensenyar res: és el que passa perquè una persona no pot ser a dos llocs alhora. I tampoc no vol dir deixar l'altre infant a mitges: el que s'està fent amb ell es tanca amb la mateixa cura de sempre.
DIR
Dir el que està passant i no el que l'infant sent. «Ja et sento, ja vinc» diu una cosa certa i comprovable. «Què et passa, estàs trist?» o «ja t'has enfadat» posen dins d'aquell so una cosa que no hi sabem, i a partir d'aquí el que s'observa ja no és el so sinó la interpretació.
Què farà l'infant
DUA · que ningú no en quedi fora
Diferents maneres de participar
Aquí no es presenta res. No hi ha proposta, no hi ha material i ningú no li demana que respongui a res. Per tant, el que sosté la situació no pot ser l'interès per una cosa que se li ensenya: ha de ser una altra cosa. És això: que el que surt d'aquell bressol arribi a algú. Un so que no arriba enlloc no obre res, i no perquè l'infant hagi fet res malament, sinó perquè li falta l'altra banda. La part que la situació pot garantir és justament aquesta, i és de fora de l'infant: que hi hagi algú en un lloc des del qual se senti, i que contesti. I cal deixar dit que aquí no hi ha cap conducta que tots hagin de fer. N'hi ha que es desperten sense fer cap soroll, i aquells dies la situació no els falla: continua havent-hi la sala per tornar a mirar, que és l'altra meitat. La seguretat d'aquesta estona no la dona el que fa cada infant; la dona que la sala sigui la de sempre i que la resposta sigui la de sempre.
Diferents maneres de comunicar-se
Fer-se sentir pot tenir moltes formes i totes són la situació: un plor, un so curt, un rondineig que es repeteix, una síl·laba, un crit. Totes aquestes maneres de fer-se sentir són igualment vàlides i cap no és la que s'espera que faci l'infant. La situació no demana una manera concreta de fer-ho ni una intensitat determinada. L'altra via d'expressió és la mirada, i funciona igual: girar el cap cap a la finestra, quedar-se mirant la porta, seguir amb els ulls algú que passa. Són coses de mida molt diferent i cap no és més que les altres. I hi ha dies que un infant no fa ni una cosa ni l'altra. Aquell dia no ha deixat de fer res que li tocava: simplement aquella estona no es va veure, i no es dedueix res del que no s'ha vist.
Diferents maneres d'entendre-ho
No hi ha cap contingut verbal que l'infant hagi de desxifrar. Ningú no li explica res i no hi ha res anticipat. La informació que circula en aquests segons és de dues menes i arriba per dues vies diferents. Per l'oïda: una veu que contesta des d'un altre punt de la sala i que continua mentre s'hi acosta. Per la vista: el que queda dins del seu camp de visió, que a aquella hora és poca cosa i per això compta tant —una franja de llum a la persiana, la ratlla de sota la porta, un altre bressol, algú que travessa la sala i es fa més gran a mesura que s'acosta. Que siguin dues vies separades no és un detall: és el que fa que la situació no depengui d'una sola. Això no es diu pensant en cap infant concret ni suposant res de ningú; es diu perquè un disseny que només funcioni per una via deixa de funcionar el dia que aquella via no hi és. Per això la resposta convé que sigui alhora audible i visible: es contesta amb la veu i, en acostar-s'hi, es fa per un costat des del qual es pugui veure.
Què observem
- Com era la sala aquell dia: què hi sonava de manera continuada, on era la persona que havia de sentir-ho i si la porta del passadís era oberta o tancada.
- Si en despertar-se ha fet algun so, i de quina mena: un plor, un so curt, un rondineig que torna, una síl·laba, un crit. La mena, no el nombre.
- Si algú l'ha sentit i des d'on, i si li ha contestat abans d'arribar-hi.
- Què ha passat amb el so mentre algú s'hi acostava: si s'ha mantingut igual, si ha canviat o si ha parat. Les tres coses són el que hi ha per anotar i cap no val més que les altres.
- Cap a on tenia el cap o els ulls quan s'hi ha arribat: la finestra, la porta o un altre bressol.
- Si ha seguit amb la mirada algú que travessava la sala, i si aquella persona es veia des d'aquell bressol.
- Si aquell dia hi havia alguna cosa diferent a la sala: més soroll del normal, la persiana en un altre punt, una persona que no hi sol ser.
- Quan ningú no ha pogut mirar-ho, escriure-ho així mateix. Que no hi hagués qui ho mirés i que no hi hagués res per mirar són dues coses diferents, i si la nota no les separa, al cap d'una setmana ja no es pot saber quina era.
Pràctiques que afavoreixen
- El que l'adulta garanteix aquí és una cosa sola: que cap so no es quedi sense contestar. No depèn de com sigui el so, de quant duri ni de si es repeteix, i no és res que l'infant s'hagi de guanyar. És una condició de la situació: sense això, el que es mirés després no voldria dir res.adult_acompanya · durant
- Contestar igual sigui com sigui el so. Fluix o fort, curt o llarg, una vegada o unes quantes. En el moment que una manera de fer-se sentir obté més resposta que una altra, deixa de mirar-se què fa cada infant i passa a mirar-se si ho fa com s'esperava, i això ja és una altra cosa.adult_acompanya · durant
- Quan el so arriba mentre té les mans en un altre infant, i el gest que està fent no es pot interrompre de qualsevol manera, contestar amb la veu des d'on és i acostar-s'hi tan aviat com pot. No és cap tècnica ni cap manera d'ensenyar res: és el que passa perquè una persona no pot ser a dos llocs alhora. I tampoc no vol dir deixar l'altre infant a mitges: el que s'està fent amb ell es tanca amb la mateixa cura de sempre.adult_acompanya · durant
- Dir el que està passant i no el que l'infant sent. «Ja et sento, ja vinc» diu una cosa certa i comprovable. «Què et passa, estàs trist?» o «ja t'has enfadat» posen dins d'aquell so una cosa que no hi sabem, i a partir d'aquí el que s'observa ja no és el so sinó la interpretació.adult_acompanya · durant
- No convertir la mirada de l'infant en una explicació. Cap a on té els ulls és el que aquesta situació mira. Per què ho mira, què significa que miri cap a la porta o què representa per a ell la persona que travessa la sala no és observació i no s'apunta enlloc.adult_acompanya · durant
Pràctiques que cal evitar
- Esperar que hi vagi qui toca és el que fa desaparèixer la resposta, perquè els segons passen igualment i passen en silenci.desenvolupament · aprenem
- No convertir la mirada de l'infant en una explicació.adult acompanya · durant
- Tampoc no demana penjar mòbils, làmines ni objectes perquè l'infant tingui alguna cosa a mirar: el que es mira és la sala, i la sala ja hi és.organització · materials
- Tampoc no es comparen dos infants.observació · com s'interpreta
