Salta al contingut principal
Guia SA 0-3 Escola bressol

Moments de vida quotidiana

En construcció

Descans

Adormir-se i despertar-se al ritme de cadascú, en un espai preparat perquè l'infant s'hi mogui sol.

Què volem afavorir

Els objectius de les situacions de descans, llegits junts, apunten a quatre aspectes que es troben alhora en aquest moment. No són quatre continguts a treballar: són quatre maneres d'entendre què passa al voltant del son.

Moviment lliure del cos

Com fa servir el cos i el que té a l'abast quan ningú no li demana res

  • Moure's al llit i canviar de postura, per explorar les possibilitats del propi cos en una estona de moviment lliure.
  • Explorar amb les mans i els peus els elements que té a l'abast al llit, per descobrir diferents maneres de girar-se o desplaçar-s'hi.

Trajecte propi

Com hi arriba ell, fins al lloc o fins a la cosa, en comptes que l'hi portin

  • Anar fins al seu llit travessant la sala quan els altres ja s'hi han estirat, per moure's amb autonomia per un espai conegut que no és igual a totes les hores. Anar-hi no vol dir anar-hi sol: a I1 sovint vol dir anar-hi amb algú al costat, però caminant ell.
  • Anar a buscar el que té per dormir i portar-lo ell mateix, per anar prenent part en la preparació del propi descans.

El que és seu i es manté

Com compta amb un lloc i amb un objecte que hi continuen sent d'un dia a l'altre

  • Ocupar el seu llit i no el d'un altre infant, per anar comptant amb un lloc propi dins d'un espai que és de tot el grup.
  • Deixar el que té per dormir al lloc on es desa i tornar-lo a buscar un altre dia, per anar comptant amb una cosa seva que es queda a l'escola.

Fer-se sentir i retrobar la sala

Com es fa sentir des d'on és i com torna a trobar la sala en despertar-se

  • Fer-se sentir des del bressol en despertar-se, per anar obrint un intercanvi amb qui hi ha a la sala.
  • Mirar el que hi ha al voltant en despertar-se, per anar retrobant la sala i qui hi és després de dormir.
Font: 4 situacionsVeure procedència
  • Moure's al llit i canviar de postura, per explorar les possibilitats del propi cos en una estona de moviment lliure.Moure's al llit
  • Explorar amb les mans i els peus els elements que té a l'abast al llit, per descobrir diferents maneres de girar-se o desplaçar-s'hi.Moure's al llit
  • Anar fins al seu llit travessant la sala quan els altres ja s'hi han estirat, per moure's amb autonomia per un espai conegut que no és igual a totes les hores. Anar-hi no vol dir anar-hi sol: a I1 sovint vol dir anar-hi amb algú al costat, però caminant ell.El meu lloc
  • Anar a buscar el que té per dormir i portar-lo ell mateix, per anar prenent part en la preparació del propi descans.El que porto per dormir
  • Ocupar el seu llit i no el d'un altre infant, per anar comptant amb un lloc propi dins d'un espai que és de tot el grup.El meu lloc
  • Deixar el que té per dormir al lloc on es desa i tornar-lo a buscar un altre dia, per anar comptant amb una cosa seva que es queda a l'escola.El que porto per dormir
  • Fer-se sentir des del bressol en despertar-se, per anar obrint un intercanvi amb qui hi ha a la sala.Quan em desperto
  • Mirar el que hi ha al voltant en despertar-se, per anar retrobant la sala i qui hi és després de dormir.Quan em desperto

L'entorn que preparem

L'espai del descans es decideix abans i es manté: el lloc de cada cosa i de cada infant és el mateix d'un dia a l'altre. Totes les situacions d'aquest moment demanen això mateix, i cap no demana comprar res.

Els materials

  • La situació no demana comprar res. Els llits ja hi són i la sala també. L'única cosa que pot faltar és la referència que distingeix cada llit, i acostuma a sortir del material que l'escola ja té.
  • La referència pot no ser cap objecte. Si el que distingeix un llit és que és el primer de la fila de la finestra, no hi ha res per mantenir i no hi ha res que es pugui despenjar. Quan sí que és un objecte, passa a formar part de les coses que algú ha de tornar a posar al seu lloc, i mentre no hi és, aquell infant pot perdre una de les referències que li permeten saber quin és el seu.
  • El terra entre els llits també és material. Sabates, bosses i mantes plegades hi acaben sempre, i un pas ocupat és un pas que no existeix. Val la pena decidir on van les sabates abans que la situació comenci, i no el dia que algú ensopega.
  • No s'hi compra res per a la situació. Els objectes ja hi són: uns vénen de casa i altres són de l'escola. L'únic que pot faltar és on posar-los, i sol resoldre's amb el que ja hi ha a la sala.
  • Quan l'escola ha de tenir un objecte per a un infant que no en porta cap, que sigui sempre el mateix i que visqui al mateix lloc que els altres, no en un calaix a part. Un objecte de l'escola desat en un altre lloc deixa aquell infant fora de la situació encara que en tingui un.
  • La marca que distingeix cada objecte forma part del material i no és decoració: si es desenganxa o s'esborra, es refà abans del migdia següent. Mentre no hi és, aquell infant no té com saber quin és el seu.
  • Aquesta situació no demana comprar res i no hi entra cap material nou. El llit, el llençol i la roba que porta ja hi són; l'única feina és decidir com queden.
  • El que hi ha dins del llit és el material d'aquesta situació, i convé mirar-ho tot junt i no peça per peça. Un coixí, una tovallola enrotllada, un peluix i un llençol ben encaixat són quatre decisions raonables preses per separat que, sumades, poden deixar un llit on no hi ha per on moure's.
  • La roba de dormir també forma part de les condicions materials de la situació: pot facilitar el moviment o limitar-lo. No hi ha una peça recomanada ni una peça a evitar; el que val la pena és tenir present que el que porta posat decideix una part del que pot fer.
  • Aquesta situació no demana comprar res i no afegeix res dins del bressol. Tampoc no demana penjar mòbils, làmines ni objectes perquè l'infant tingui alguna cosa a mirar: el que es mira és la sala, i la sala ja hi és.
  • Aquesta situació no necessita materials específics. El que es regula són alguns elements que ja formen part de la sala: la persiana, les portes i els interruptors d'allò que sona. Es regulen una vegada i queda decidit.
  • Si a la sala hi ha un aparell que fa soroll continu o música per ajudar a dormir, val la pena saber que és el que més competeix amb un so petit. Mantenir-lo o no és una decisió de l'equip, que pot tenir raons que aquesta situació no discuteix; el que no es pot fer és no saber-ho.
L'espai i el temps, situació per situació

El meu lloc

Espai. La sala de dormir no és un espai que es prepari una vegada: és un espai que es munta i es desmunta cada dia, i aquí hi ha tota la dificultat. Aquesta situació no demana cap moble nou. Demana que el muntatge es repeteixi. Tres condicions, i cap no obliga a una configuració concreta. Que cada llit tingui una posició i la mantingui. Files, illes, dues rengleres encarades: tant és quina, mentre sigui la mateixa. Això no es comprova mirant com queda de bonica la sala, sinó si una persona que la munti per primera vegada un dilluns la pot deixar igual que divendres. Si per saber-ho ha de preguntar-ho a algú, la distribució viu al cap d'aquella persona i no a la sala, i el dia que ella no hi és la situació desapareix. Que hi hagi per on passar. Un infant ha de poder arribar al seu sense trepitjar ningú ni haver de travessar un llit ocupat. Quan la sala no dona per posar-hi tots els llits amb pas entremig, el que se sacrifica és el nombre de llits per fila i no el pas: una fila més curta i una rengla més es pot fer; un camí que passa per damunt dels altres, no. Que es vegi amb la llum que hi ha. És l'única situació del projecte que passa amb la persiana a mitja alçada. Tot el que hagi de servir a l'infant per orientar-se ha de funcionar amb aquella llum, i això es comprova a l'hora del migdia i no al matí amb tot obert. I una cosa que no s'ha de decidir amb criteri pedagògic: quin llit és de qui. Per ordre d'arribada, per grups d'edat, per com respiren millor a prop de la finestra; qualsevol repartiment val mentre no canviï. El que sosté la situació no és l'encert del repartiment, sinó que es mantingui.

Temps. El que ocupa aquesta situació són els segons que hi ha entre la porta i el llit. No és una estona que s'afegeixi al migdia ni una activitat amb durada pròpia: és el mateix moment d'entrar, fet d'una altra manera. Del temps, en demana dues coses. Que sigui sempre a la mateixa hora, perquè una sala només és previsible si el moment també ho és. I que ningú no hagi d'anar de pressa mentre dura: un infant que s'atura a mig camí, que torna enrere o que fa la volta llarga està fent la situació, i el que l'equip ha de poder permetre's són aquells segons. Quan el grup és massa nombrós per entrar-hi tot de cop, es pot entrar en dos torns. Llavors els torns han de ser sempre els mateixos i sempre pel mateix ordre, perquè els del segon torn travessen una sala on ja hi ha infants estirats, i aquesta és una de les configuracions habituals de la sala.

El que porto per dormir

Espai. Aquí hi ha quatre coses per decidir, i cap no és un moble en concret. On viu cada objecte. Un lloc estable: el mateix demà i el mateix hi hagi qui hi hagi al migdia. Pot ser una lleixa baixa, un cove per infant, unes butxaques de tela penjades o unes quantes d'aquestes solucions alhora, segons el que necessiti cadascú. Aquesta situació no demana una sola configuració per a tothom; el que demana és que el de cada infant pari sempre al mateix lloc. Un lloc que canvia amb la persona que hi ha aquell dia no és un lloc. Com s'hi arriba. A l'alçada de la seva mà, de manera que se'n pugui agafar i s'hi pugui deixar sense demanar-ho a ningú. La prova no és com queda la sala: és si un infant hi arriba sol el dia que ningú no se'n recorda d'ell. Quan un infant encara no camina, el lloc se li acosta fins on la seva mà arriba, i allò segueix sent el lloc: acostar-lo no és substituir-lo. Com es distingeix el de cadascú. Amb una marca que es vegi sense haver de llegir cap nom: una foto, un color, una posició sempre la mateixa. Ha de ser igual cada dia i no pot dependre de qui reparteix. I quan un infant no hi veu prou, la marca ha de ser una cosa que es pugui distingir amb la mà. Com es garanteix que hi continua sent l'endemà. És la que no se sol decidir i la que ho trenca tot. Quan un objecte se'n va a rentar, es diu i torna al mateix lloc. Un objecte que desapareix un migdia sense que ningú n'hagi dit res se n'emporta el segon objectiu, perquè deixa d'haver-hi res on tornar. Tres d'aquestes quatre coses no demanen res més que decidir-les i deixar-les escrites. La segona sí que pot demanar alguna cosa: si a la sala no hi ha res a l'alçada dels infants, moure o afegir un moble baix és l'única despesa possible de tota la situació, i sense això la resta no se sosté.

Temps. El que aquesta situació demana és el tram que hi ha entre el lloc dels objectes i el llit, fet pels infants en lloc de per una persona. No allarga el migdia: l'estona que abans es passava repartint és la mateixa que ara es passa anant. I no surt d'accelerar la resta, surt d'haver decidit el lloc abans; un migdia on el trajecte s'ha d'improvisar cada dia triga més que un on ja està resolt. La durada no és igual per a tothom ni ho ha de ser: un infant que gateja hi posa més estona que un que camina, i aquesta estona no és cap retard ni cap cosa a escurçar.

Moure's al llit

Espai. L'espai d'aquesta situació no és la sala: és l'interior del llit. De la sala només en cal una cosa, i la dic al final. Dins del llit, el que compta és la superfície lliure que queda quan ja hi és tot. Un llit pot ser prou gran i no deixar espai, perquè l'espai se l'han menjat les coses que hi ha a dins i la manera com està fet. La decisió, doncs, no és sobre la mida del moble: és sobre què hi queda buit. Tres coses ho determinen i cap no demana comprar res. El que hi ha a dins: cada cosa que s'hi posa treu superfície, i la suma no se sol mirar mai, perquè cadascuna s'hi va posar per separat i per un bon motiu. Com està fet: un llençol encaixat sota el matalàs i un llençol que es pot agafar no donen el mateix joc. La roba que porta: forma part de l'espai tant com el llit, perquè decideix quant es pot moure el cos que hi ha a dins. I una cosa que no s'ha de decidir: quina postura hauria de fer. La situació no en demana cap ni en desaconsella cap. El que demana és que n'hi càpiguen unes quantes. De la sala, l'única condició és que l'adult pugui veure els llits sense haver d'interrompre el que està passant en cadascun. Si per saber què fa un infant cal arribar a despertar-lo o a tallar-li el moviment, el que s'ha mirat ja no és el que passava. Com es resol això depèn de cada sala i no hi ha una sola manera de fer-ho.

Temps. Aquesta situació no té ni inici ni final marcats per cap acció. Es dona dins de l'estona que l'infant és despert al llit i no té una durada que s'hagi de gestionar ni que digui res sobre l'infant. El moviment pot aparèixer durant uns instants o en diferents moments de l'estona, i cap d'aquestes durades no té més valor que una altra. El que sí que demana del temps és que no s'hagi de decidir de pressa. Entre veure que un infant s'ha mogut i fer alguna cosa hi ha d'haver lloc per mirar. Aquest lloc és de segons i no de minuts, però si qui entra a la sala hi entra amb una llista de coses per enllestir abans de sortir-ne, aquells segons no existeixen. I no demana allargar el migdia ni endarrerir res. El que passa aquí passa dins de l'estona que ja hi ha.

Quan em desperto

Espai. L'espai d'aquesta situació no és l'interior del bressol: és la relació entre un bressol i la resta de la sala. Dues coses la defineixen, i totes dues són invisibles fins que algú les mira. La primera: si un so fluix que surt d'aquell bressol arriba fins on hi ha algú. La segona: si des d'aquell bressol es veu res. La col·locació dels bressols sol venir donada i no sempre es pot tocar. La manen les normes de seguretat del centre, els radiadors, per on s'obren les portes, quants infants hi ha aquell curs i quin espai hi ha. Dins d'això, normalment sí que es poden decidir dues coses petites: cap a on queda el capçal de cada bressol i quins són els que acaben al fons. I quan no es pot moure res, continua servint saber quins són els bressols més llunyans, perquè són els que marquen si l'acord funciona per a tothom o només per a la meitat de la sala. Des d'un bressol, el que queda dins del camp de visió de l'infant depèn de com està orientat i del que hi ha al seu voltant. El que hi ha de lateral és el que compta: una franja de llum a la persiana, la porta, un altre bressol, o una paret. No cal que sigui gran ni que sigui bonic; cal que hi hagi alguna cosa i que sigui la de sempre. Això no demana penjar mòbils ni làmines ni posar res perquè hi hagi alguna cosa per mirar: el que es mira en aquesta situació ja hi és. La llum és la del migdia amb la persiana abaixada, i no s'ha de canviar. L'única condició és que la sala no quedi completament igual de fosca a tot arreu: una franja a la persiana, la ratlla de sota la porta o la llum que entra quan algú passa ja són prou diferència. Res d'això demana modificar com es fa dormir al centre. Acústicament, una sala de bressols al migdia no és silenciosa i no ho ha de ser. Hi ha respiracions, hi ha passos al passadís i hi ha la cuina. El que compta no és el soroll que va i ve, sinó el que és constant, perquè és el que tapa un so petit sense que ningú se n'adoni: música de fons contínua, un ventilador al màxim, la porta del passadís oberta tota l'estona. Aquí no es demana silenci absolut; es demana que un so fluix no hagi de competir amb una cosa engegada. L'estona té sempre una persona a la sala, i el seu lloc no és improvisat: és un lloc des del qual se sent el bressol més llunyà. Que aquest lloc sigui sempre el mateix importa més que quin sigui. I que les adultes travessin la sala forma part de la normalitat d'aquella estona: no se'ls demana passar-hi més ni menys que sempre, ni fer-ho d'una manera determinada. Quan hi ha més d'una persona, el que s'ha d'organitzar no és qui escolta sinó qui contesta, perquè el problema real no és que no se senti: és que dues persones pensin cadascuna que ja hi va l'altra. Ha de quedar sabut qui té la sala en cada tram i què passa quan aquesta persona en surt un moment.

Temps. Aquesta situació no comença quan ho decideix ningú: comença quan un infant es desperta, i això no es programa ni s'anuncia. Per això no té lloc a cap horari i no en necessita cap. Dura el que hi ha entre el so i l'arribada, que són segons. Aquests segons no s'han d'allargar, i tampoc no s'han de comptar: són els que siguin cada dia, segons on era qui ho ha sentit i què estava fent. La situació no demana que n'hi hagi més ni menys. A I0 els infants no es desperten tots alhora ni a la mateixa hora cada dia, i això no és una dificultat de l'estona: és com és. Vol dir que l'estona no té un final únic i que el que aquí es mira pot passar quatre vegades en un migdia i cap en un altre. I no canvia res de l'horari de la sala. No allarga el migdia, no endarrereix el berenar i no demana que ningú es quedi més estona. Tot el que passa aquí passa dins del temps que ja hi ha.

Font: 4 situacionsVeure procedència
  • La situació no demana comprar res. Els llits ja hi són i la sala també. L'única cosa que pot faltar és la referència que distingeix cada llit, i acostuma a sortir del material que l'escola ja té.El meu lloc
  • La referència pot no ser cap objecte. Si el que distingeix un llit és que és el primer de la fila de la finestra, no hi ha res per mantenir i no hi ha res que es pugui despenjar. Quan sí que és un objecte, passa a formar part de les coses que algú ha de tornar a posar al seu lloc, i mentre no hi és, aquell infant pot perdre una de les referències que li permeten saber quin és el seu.El meu lloc
  • El terra entre els llits també és material. Sabates, bosses i mantes plegades hi acaben sempre, i un pas ocupat és un pas que no existeix. Val la pena decidir on van les sabates abans que la situació comenci, i no el dia que algú ensopega.El meu lloc
  • No s'hi compra res per a la situació. Els objectes ja hi són: uns vénen de casa i altres són de l'escola. L'únic que pot faltar és on posar-los, i sol resoldre's amb el que ja hi ha a la sala.El que porto per dormir
  • Quan l'escola ha de tenir un objecte per a un infant que no en porta cap, que sigui sempre el mateix i que visqui al mateix lloc que els altres, no en un calaix a part. Un objecte de l'escola desat en un altre lloc deixa aquell infant fora de la situació encara que en tingui un.El que porto per dormir
  • La marca que distingeix cada objecte forma part del material i no és decoració: si es desenganxa o s'esborra, es refà abans del migdia següent. Mentre no hi és, aquell infant no té com saber quin és el seu.El que porto per dormir
  • Aquesta situació no demana comprar res i no hi entra cap material nou. El llit, el llençol i la roba que porta ja hi són; l'única feina és decidir com queden.Moure's al llit
  • El que hi ha dins del llit és el material d'aquesta situació, i convé mirar-ho tot junt i no peça per peça. Un coixí, una tovallola enrotllada, un peluix i un llençol ben encaixat són quatre decisions raonables preses per separat que, sumades, poden deixar un llit on no hi ha per on moure's.Moure's al llit
  • La roba de dormir també forma part de les condicions materials de la situació: pot facilitar el moviment o limitar-lo. No hi ha una peça recomanada ni una peça a evitar; el que val la pena és tenir present que el que porta posat decideix una part del que pot fer.Moure's al llit
  • Aquesta situació no demana comprar res i no afegeix res dins del bressol. Tampoc no demana penjar mòbils, làmines ni objectes perquè l'infant tingui alguna cosa a mirar: el que es mira és la sala, i la sala ja hi és.Quan em desperto
  • Aquesta situació no necessita materials específics. El que es regula són alguns elements que ja formen part de la sala: la persiana, les portes i els interruptors d'allò que sona. Es regulen una vegada i queda decidit.Quan em desperto
  • Si a la sala hi ha un aparell que fa soroll continu o música per ajudar a dormir, val la pena saber que és el que més competeix amb un so petit. Mantenir-lo o no és una decisió de l'equip, que pot tenir raons que aquesta situació no discuteix; el que no es pot fer és no saber-ho.Quan em desperto
  • La sala de dormir no és un espai que es prepari una vegada: és un espai que es munta i es desmunta cada dia, i aquí hi ha tota la dificultat. Aquesta situació no demana cap moble nou. Demana que el muntatge es repeteixi. Tres condicions, i cap no obliga a una configuració concreta. Que cada llit tingui una posició i la mantingui. Files, illes, dues rengleres encarades: tant és quina, mentre sigui la mateixa. Això no es comprova mirant com queda de bonica la sala, sinó si una persona que la munti per primera vegada un dilluns la pot deixar igual que divendres. Si per saber-ho ha de preguntar-ho a algú, la distribució viu al cap d'aquella persona i no a la sala, i el dia que ella no hi és la situació desapareix. Que hi hagi per on passar. Un infant ha de poder arribar al seu sense trepitjar ningú ni haver de travessar un llit ocupat. Quan la sala no dona per posar-hi tots els llits amb pas entremig, el que se sacrifica és el nombre de llits per fila i no el pas: una fila més curta i una rengla més es pot fer; un camí que passa per damunt dels altres, no. Que es vegi amb la llum que hi ha. És l'única situació del projecte que passa amb la persiana a mitja alçada. Tot el que hagi de servir a l'infant per orientar-se ha de funcionar amb aquella llum, i això es comprova a l'hora del migdia i no al matí amb tot obert. I una cosa que no s'ha de decidir amb criteri pedagògic: quin llit és de qui. Per ordre d'arribada, per grups d'edat, per com respiren millor a prop de la finestra; qualsevol repartiment val mentre no canviï. El que sosté la situació no és l'encert del repartiment, sinó que es mantingui.El meu lloc
  • Aquí hi ha quatre coses per decidir, i cap no és un moble en concret. On viu cada objecte. Un lloc estable: el mateix demà i el mateix hi hagi qui hi hagi al migdia. Pot ser una lleixa baixa, un cove per infant, unes butxaques de tela penjades o unes quantes d'aquestes solucions alhora, segons el que necessiti cadascú. Aquesta situació no demana una sola configuració per a tothom; el que demana és que el de cada infant pari sempre al mateix lloc. Un lloc que canvia amb la persona que hi ha aquell dia no és un lloc. Com s'hi arriba. A l'alçada de la seva mà, de manera que se'n pugui agafar i s'hi pugui deixar sense demanar-ho a ningú. La prova no és com queda la sala: és si un infant hi arriba sol el dia que ningú no se'n recorda d'ell. Quan un infant encara no camina, el lloc se li acosta fins on la seva mà arriba, i allò segueix sent el lloc: acostar-lo no és substituir-lo. Com es distingeix el de cadascú. Amb una marca que es vegi sense haver de llegir cap nom: una foto, un color, una posició sempre la mateixa. Ha de ser igual cada dia i no pot dependre de qui reparteix. I quan un infant no hi veu prou, la marca ha de ser una cosa que es pugui distingir amb la mà. Com es garanteix que hi continua sent l'endemà. És la que no se sol decidir i la que ho trenca tot. Quan un objecte se'n va a rentar, es diu i torna al mateix lloc. Un objecte que desapareix un migdia sense que ningú n'hagi dit res se n'emporta el segon objectiu, perquè deixa d'haver-hi res on tornar. Tres d'aquestes quatre coses no demanen res més que decidir-les i deixar-les escrites. La segona sí que pot demanar alguna cosa: si a la sala no hi ha res a l'alçada dels infants, moure o afegir un moble baix és l'única despesa possible de tota la situació, i sense això la resta no se sosté.El que porto per dormir
  • L'espai d'aquesta situació no és la sala: és l'interior del llit. De la sala només en cal una cosa, i la dic al final. Dins del llit, el que compta és la superfície lliure que queda quan ja hi és tot. Un llit pot ser prou gran i no deixar espai, perquè l'espai se l'han menjat les coses que hi ha a dins i la manera com està fet. La decisió, doncs, no és sobre la mida del moble: és sobre què hi queda buit. Tres coses ho determinen i cap no demana comprar res. El que hi ha a dins: cada cosa que s'hi posa treu superfície, i la suma no se sol mirar mai, perquè cadascuna s'hi va posar per separat i per un bon motiu. Com està fet: un llençol encaixat sota el matalàs i un llençol que es pot agafar no donen el mateix joc. La roba que porta: forma part de l'espai tant com el llit, perquè decideix quant es pot moure el cos que hi ha a dins. I una cosa que no s'ha de decidir: quina postura hauria de fer. La situació no en demana cap ni en desaconsella cap. El que demana és que n'hi càpiguen unes quantes. De la sala, l'única condició és que l'adult pugui veure els llits sense haver d'interrompre el que està passant en cadascun. Si per saber què fa un infant cal arribar a despertar-lo o a tallar-li el moviment, el que s'ha mirat ja no és el que passava. Com es resol això depèn de cada sala i no hi ha una sola manera de fer-ho.Moure's al llit
  • L'espai d'aquesta situació no és l'interior del bressol: és la relació entre un bressol i la resta de la sala. Dues coses la defineixen, i totes dues són invisibles fins que algú les mira. La primera: si un so fluix que surt d'aquell bressol arriba fins on hi ha algú. La segona: si des d'aquell bressol es veu res. La col·locació dels bressols sol venir donada i no sempre es pot tocar. La manen les normes de seguretat del centre, els radiadors, per on s'obren les portes, quants infants hi ha aquell curs i quin espai hi ha. Dins d'això, normalment sí que es poden decidir dues coses petites: cap a on queda el capçal de cada bressol i quins són els que acaben al fons. I quan no es pot moure res, continua servint saber quins són els bressols més llunyans, perquè són els que marquen si l'acord funciona per a tothom o només per a la meitat de la sala. Des d'un bressol, el que queda dins del camp de visió de l'infant depèn de com està orientat i del que hi ha al seu voltant. El que hi ha de lateral és el que compta: una franja de llum a la persiana, la porta, un altre bressol, o una paret. No cal que sigui gran ni que sigui bonic; cal que hi hagi alguna cosa i que sigui la de sempre. Això no demana penjar mòbils ni làmines ni posar res perquè hi hagi alguna cosa per mirar: el que es mira en aquesta situació ja hi és. La llum és la del migdia amb la persiana abaixada, i no s'ha de canviar. L'única condició és que la sala no quedi completament igual de fosca a tot arreu: una franja a la persiana, la ratlla de sota la porta o la llum que entra quan algú passa ja són prou diferència. Res d'això demana modificar com es fa dormir al centre. Acústicament, una sala de bressols al migdia no és silenciosa i no ho ha de ser. Hi ha respiracions, hi ha passos al passadís i hi ha la cuina. El que compta no és el soroll que va i ve, sinó el que és constant, perquè és el que tapa un so petit sense que ningú se n'adoni: música de fons contínua, un ventilador al màxim, la porta del passadís oberta tota l'estona. Aquí no es demana silenci absolut; es demana que un so fluix no hagi de competir amb una cosa engegada. L'estona té sempre una persona a la sala, i el seu lloc no és improvisat: és un lloc des del qual se sent el bressol més llunyà. Que aquest lloc sigui sempre el mateix importa més que quin sigui. I que les adultes travessin la sala forma part de la normalitat d'aquella estona: no se'ls demana passar-hi més ni menys que sempre, ni fer-ho d'una manera determinada. Quan hi ha més d'una persona, el que s'ha d'organitzar no és qui escolta sinó qui contesta, perquè el problema real no és que no se senti: és que dues persones pensin cadascuna que ja hi va l'altra. Ha de quedar sabut qui té la sala en cada tram i què passa quan aquesta persona en surt un moment.Quan em desperto
  • El que ocupa aquesta situació són els segons que hi ha entre la porta i el llit. No és una estona que s'afegeixi al migdia ni una activitat amb durada pròpia: és el mateix moment d'entrar, fet d'una altra manera. Del temps, en demana dues coses. Que sigui sempre a la mateixa hora, perquè una sala només és previsible si el moment també ho és. I que ningú no hagi d'anar de pressa mentre dura: un infant que s'atura a mig camí, que torna enrere o que fa la volta llarga està fent la situació, i el que l'equip ha de poder permetre's són aquells segons. Quan el grup és massa nombrós per entrar-hi tot de cop, es pot entrar en dos torns. Llavors els torns han de ser sempre els mateixos i sempre pel mateix ordre, perquè els del segon torn travessen una sala on ja hi ha infants estirats, i aquesta és una de les configuracions habituals de la sala.El meu lloc
  • El que aquesta situació demana és el tram que hi ha entre el lloc dels objectes i el llit, fet pels infants en lloc de per una persona. No allarga el migdia: l'estona que abans es passava repartint és la mateixa que ara es passa anant. I no surt d'accelerar la resta, surt d'haver decidit el lloc abans; un migdia on el trajecte s'ha d'improvisar cada dia triga més que un on ja està resolt. La durada no és igual per a tothom ni ho ha de ser: un infant que gateja hi posa més estona que un que camina, i aquesta estona no és cap retard ni cap cosa a escurçar.El que porto per dormir
  • Aquesta situació no té ni inici ni final marcats per cap acció. Es dona dins de l'estona que l'infant és despert al llit i no té una durada que s'hagi de gestionar ni que digui res sobre l'infant. El moviment pot aparèixer durant uns instants o en diferents moments de l'estona, i cap d'aquestes durades no té més valor que una altra. El que sí que demana del temps és que no s'hagi de decidir de pressa. Entre veure que un infant s'ha mogut i fer alguna cosa hi ha d'haver lloc per mirar. Aquest lloc és de segons i no de minuts, però si qui entra a la sala hi entra amb una llista de coses per enllestir abans de sortir-ne, aquells segons no existeixen. I no demana allargar el migdia ni endarrerir res. El que passa aquí passa dins de l'estona que ja hi ha.Moure's al llit
  • Aquesta situació no comença quan ho decideix ningú: comença quan un infant es desperta, i això no es programa ni s'anuncia. Per això no té lloc a cap horari i no en necessita cap. Dura el que hi ha entre el so i l'arribada, que són segons. Aquests segons no s'han d'allargar, i tampoc no s'han de comptar: són els que siguin cada dia, segons on era qui ho ha sentit i què estava fent. La situació no demana que n'hi hagi més ni menys. A I0 els infants no es desperten tots alhora ni a la mateixa hora cada dia, i això no és una dificultat de l'estona: és com és. Vol dir que l'estona no té un final únic i que el que aquí es mira pot passar quatre vegades en un migdia i cap en un altre. I no canvia res de l'horari de la sala. No allarga el migdia, no endarrereix el berenar i no demana que ningú es quedi més estona. Tot el que passa aquí passa dins del temps que ja hi ha.Quan em desperto

Com acompanya l'educadora

L'acompanyament d'aquest moment es reconeix per un gest que no es fa: no portar-l'hi, no anar davant, no recol·locar. A totes les situacions d'aquest moment l'adult retira alguna cosa perquè l'infant hi pugui arribar.

Abans que arribin

  • Saber on ha quedat cada llit avui, abans d'obrir la porta. Qui munta la sala i qui hi fa el migdia sovint no són la mateixa persona, i un adult que no sap on és el llit d'un infant no pot esperar que ho sàpiga ell.
  • Mirar la sala una vegada des de l'alçada d'un infant, a l'hora del migdia i amb la llum d'aquella hora. Des d'un metre i amb la persiana a mitges, les referències es veuen o no es veuen, i això no es pot saber des de dret al matí. Es fa un cop al trimestre i quan canviï alguna cosa, no cada dia.
  • Amb dos adults, acordar que la que és a dins no surt a recollir ningú a mig camí. Si una espera a la porta i l'altra va a buscar els que es queden enrere, el trajecte es parteix i ja no es veu qui l'ha fet.
  • Si algun llit no és on era ahir, dir-ho abans d'entrar i no mentre entren.
  • Saber, abans de començar, quin objecte és de qui. No per repartir-los: per no haver d'aturar el trajecte a mig fer i posar-se a resoldre un dubte amb quatre infants esperant.
  • Comprovar que hi són tots al seu lloc abans que els infants entrin. Si en falta un, dir-ho llavors i no quan aquell infant ja és davant del seu cove buit.
  • Quan hi ha més d'un adult al migdia, decidir qui obre el moment. El que no pot passar és que un comenci a repartir mentre l'altre espera que hi vagin ells: amb dues maneres alhora, guanya sempre la més ràpida.
  • Saber què hi ha avui a cada llit abans de deixar-hi ningú. Una manta afegida, un peluix que acaba d'arribar de casa o un llençol fet d'una altra manera canvien l'espai sense que ningú ho hagi decidit, i l'espai d'avui deixa de ser el d'ahir.
  • Fer els llits segons el que es va acordar i no de memòria. Qui els fa sol fer-los de pressa i abans que arribin els infants: és l'únic moment del dia en què aquella decisió es pot aplicar, i si allà no s'aplica, després ja no hi ha manera.
  • Deixar dit qui mirarà i des d'on. Quan tothom dona per fet que ja hi para atenció algú altre, no hi para atenció ningú, i això no es nota fins que algú pregunta què ha fet un infant concret.
  • Si per a algun infant s'ha acordat acostar-li alguna cosa a l'abast, tenir-ho preparat abans. Improvisar-ho amb l'infant ja al llit acaba sempre igual: amb una mà adulta posant-l'hi.
  • Saber qui es queda a la sala durant aquella estona i on s'estarà, i que ho sàpiguen també els qui són fora. El so que arribarà d'un bressol necessita una destinació coneguda; quan cadascú dona per fet que ja hi ha algú escoltant, el so arriba a un lloc buit.
  • Comprovar el mateix dia que allò que es va acordar apagar o tancar està apagat i tancat. Un ventilador que ningú no ha aturat o una porta que ha quedat oberta fan desaparèixer la situació sencera, i no es nota: simplement no se sent res i sembla que no hagi passat res.
  • Tenir present quin infant hi ha a cada bressol abans que comenci l'estona. Quan arriba un so, el que ha de ser immediat és saber d'on ve. Si s'ha de buscar bressol per bressol, els segons que aquesta situació mira es gasten a orientar-se.
  • Entrar-hi sense cap previsió de qui es despertarà ni de quina manera. Començar l'estona pensant que un infant concret sempre es desperta d'una manera determinada fa que el que es faci després respongui a la previsió i no al que ha passat aquell dia.

Quan ja han marxat

  • Apuntar els dies que la sala no era la de sempre: un llit mogut, un pas ocupat, una referència que no hi era. És l'única nota que fa falta d'aquest moment, i serveix per no llegir com un canvi d'un infant el que va ser un canvi de mobles.
  • Quan un llit s'ha hagut de moure, dir-ho a l'equip i deixar decidit qui l'hi acompanyarà i quan. Si queda com una cosa de tothom, no la fa ningú i l'infant ho descobreix el migdia següent.
  • En desmuntar la sala, tornar-la al mateix estat. Qui la desmunta al vespre està decidint la sala de demà, sovint sense saber que decideix res.
  • Deixar dit si aquell migdia el trajecte va existir: si els objectes eren al seu lloc, si algú va repartir i si es va recollir abans d'hora. És això el que després permet llegir el que van fer els infants.
  • Deixar avisat, per al migdia següent, si alguna cosa s'ha mogut de lloc o si falta cap objecte.
  • Avisar l'equip quan un objecte no hi serà demà. La regla de la permanència ja està escrita a l'organització; el que toca aquí és que algú ho digui a temps.
  • Quan s'hagi hagut d'intervenir, deixar dit què estava passant al llit i què va fer necessària la intervenció. Una intervenció no és cap fracàs: és informació sobre les condicions d'aquell dia. Sense aquesta nota, l'endemà es torna a decidir a cegues i amb la mateixa pressa.
  • Passar a qui prepari els llits l'endemà el que s'hagi vist del llit i no de l'infant: si hi faltava espai, si el llençol no es deixava agafar, si alguna peça de roba li anava just.
  • Quan la recol·locació s'ha repetit dia rere dia amb el mateix infant, portar-ho a l'equip com una cosa del llit i de l'acord, no com una cosa d'ell.
  • Quan entra qui la rellevarà, dir-li quins infants ja s'han despertat i quins no. És l'única manera que el so següent tingui resposta igual de ràpida, i és el moment del dia en què més fàcilment es perd.
  • Deixar constància del que ha passat sense que es converteixi en una descripció de com és l'infant. «Va fer un so i el va continuar fent mentre m'hi acostava» és una nota d'aquell dia. «Es desperta reclamant» ja no diu què va passar: diu com és ell, i no es pot desdir.
  • Quan durant uns quants dies un so no ha arribat o s'ha contestat tard, portar-ho a l'equip com una qüestió de l'organització d'aquella estona i no de qui hi era.
Font: 4 situacionsVeure procedència
  • Saber on ha quedat cada llit avui, abans d'obrir la porta. Qui munta la sala i qui hi fa el migdia sovint no són la mateixa persona, i un adult que no sap on és el llit d'un infant no pot esperar que ho sàpiga ell.El meu lloc
  • Mirar la sala una vegada des de l'alçada d'un infant, a l'hora del migdia i amb la llum d'aquella hora. Des d'un metre i amb la persiana a mitges, les referències es veuen o no es veuen, i això no es pot saber des de dret al matí. Es fa un cop al trimestre i quan canviï alguna cosa, no cada dia.El meu lloc
  • Amb dos adults, acordar que la que és a dins no surt a recollir ningú a mig camí. Si una espera a la porta i l'altra va a buscar els que es queden enrere, el trajecte es parteix i ja no es veu qui l'ha fet.El meu lloc
  • Si algun llit no és on era ahir, dir-ho abans d'entrar i no mentre entren.El meu lloc
  • Saber, abans de començar, quin objecte és de qui. No per repartir-los: per no haver d'aturar el trajecte a mig fer i posar-se a resoldre un dubte amb quatre infants esperant.El que porto per dormir
  • Comprovar que hi són tots al seu lloc abans que els infants entrin. Si en falta un, dir-ho llavors i no quan aquell infant ja és davant del seu cove buit.El que porto per dormir
  • Quan hi ha més d'un adult al migdia, decidir qui obre el moment. El que no pot passar és que un comenci a repartir mentre l'altre espera que hi vagin ells: amb dues maneres alhora, guanya sempre la més ràpida.El que porto per dormir
  • Saber què hi ha avui a cada llit abans de deixar-hi ningú. Una manta afegida, un peluix que acaba d'arribar de casa o un llençol fet d'una altra manera canvien l'espai sense que ningú ho hagi decidit, i l'espai d'avui deixa de ser el d'ahir.Moure's al llit
  • Fer els llits segons el que es va acordar i no de memòria. Qui els fa sol fer-los de pressa i abans que arribin els infants: és l'únic moment del dia en què aquella decisió es pot aplicar, i si allà no s'aplica, després ja no hi ha manera.Moure's al llit
  • Deixar dit qui mirarà i des d'on. Quan tothom dona per fet que ja hi para atenció algú altre, no hi para atenció ningú, i això no es nota fins que algú pregunta què ha fet un infant concret.Moure's al llit
  • Si per a algun infant s'ha acordat acostar-li alguna cosa a l'abast, tenir-ho preparat abans. Improvisar-ho amb l'infant ja al llit acaba sempre igual: amb una mà adulta posant-l'hi.Moure's al llit
  • Saber qui es queda a la sala durant aquella estona i on s'estarà, i que ho sàpiguen també els qui són fora. El so que arribarà d'un bressol necessita una destinació coneguda; quan cadascú dona per fet que ja hi ha algú escoltant, el so arriba a un lloc buit.Quan em desperto
  • Comprovar el mateix dia que allò que es va acordar apagar o tancar està apagat i tancat. Un ventilador que ningú no ha aturat o una porta que ha quedat oberta fan desaparèixer la situació sencera, i no es nota: simplement no se sent res i sembla que no hagi passat res.Quan em desperto
  • Tenir present quin infant hi ha a cada bressol abans que comenci l'estona. Quan arriba un so, el que ha de ser immediat és saber d'on ve. Si s'ha de buscar bressol per bressol, els segons que aquesta situació mira es gasten a orientar-se.Quan em desperto
  • Entrar-hi sense cap previsió de qui es despertarà ni de quina manera. Començar l'estona pensant que un infant concret sempre es desperta d'una manera determinada fa que el que es faci després respongui a la previsió i no al que ha passat aquell dia.Quan em desperto
  • Apuntar els dies que la sala no era la de sempre: un llit mogut, un pas ocupat, una referència que no hi era. És l'única nota que fa falta d'aquest moment, i serveix per no llegir com un canvi d'un infant el que va ser un canvi de mobles.El meu lloc
  • Quan un llit s'ha hagut de moure, dir-ho a l'equip i deixar decidit qui l'hi acompanyarà i quan. Si queda com una cosa de tothom, no la fa ningú i l'infant ho descobreix el migdia següent.El meu lloc
  • En desmuntar la sala, tornar-la al mateix estat. Qui la desmunta al vespre està decidint la sala de demà, sovint sense saber que decideix res.El meu lloc
  • Deixar dit si aquell migdia el trajecte va existir: si els objectes eren al seu lloc, si algú va repartir i si es va recollir abans d'hora. És això el que després permet llegir el que van fer els infants.El que porto per dormir
  • Deixar avisat, per al migdia següent, si alguna cosa s'ha mogut de lloc o si falta cap objecte.El que porto per dormir
  • Avisar l'equip quan un objecte no hi serà demà. La regla de la permanència ja està escrita a l'organització; el que toca aquí és que algú ho digui a temps.El que porto per dormir
  • Quan s'hagi hagut d'intervenir, deixar dit què estava passant al llit i què va fer necessària la intervenció. Una intervenció no és cap fracàs: és informació sobre les condicions d'aquell dia. Sense aquesta nota, l'endemà es torna a decidir a cegues i amb la mateixa pressa.Moure's al llit
  • Passar a qui prepari els llits l'endemà el que s'hagi vist del llit i no de l'infant: si hi faltava espai, si el llençol no es deixava agafar, si alguna peça de roba li anava just.Moure's al llit
  • Quan la recol·locació s'ha repetit dia rere dia amb el mateix infant, portar-ho a l'equip com una cosa del llit i de l'acord, no com una cosa d'ell.Moure's al llit
  • Quan entra qui la rellevarà, dir-li quins infants ja s'han despertat i quins no. És l'única manera que el so següent tingui resposta igual de ràpida, i és el moment del dia en què més fàcilment es perd.Quan em desperto
  • Deixar constància del que ha passat sense que es converteixi en una descripció de com és l'infant. «Va fer un so i el va continuar fent mentre m'hi acostava» és una nota d'aquell dia. «Es desperta reclamant» ja no diu què va passar: diu com és ell, i no es pot desdir.Quan em desperto
  • Quan durant uns quants dies un so no ha arribat o s'ha contestat tard, portar-ho a l'equip com una qüestió de l'organització d'aquella estona i no de qui hi era.Quan em desperto

Què pot fer l'infant

No és una llista d'assoliments ni un ordre a seguir. És el que s'ha vist fer als infants en aquest moment: des d'empènyer amb els peus dins del bressol fins a anar a buscar el que es té per dormir.

  • Travessar la sala caminant entre els llits fins a arribar al seu
  • Dirigir-se cap a la zona on és el seu llit des que entra a la sala
  • Aturar-se al seu llit i quedar-s'hi
  • Continuar cap al seu llit mentre un altre infant va cap a un de diferent
  • Anar cap a on és el que té per dormir i agafar-lo
  • Triar-lo d'entre les coses que hi ha i no una altra
  • Deixar-lo al lloc on es desa quan es lleva
  • Tornar-hi a buscar-lo un altre dia
  • Girar-se de costat o canviar de posició pel seu compte
  • Tornar a moure's després d'una estona i desplaçar-se cap a un altre lloc del llit
  • Empènyer amb els peus contra el matalàs o agafar el llençol per girar-se o desplaçar-se
  • Tocar, agafar o pressionar el llençol o altres elements que té a l'abast i fer-los servir mentre es mou pel llit
  • Fer sons, vocalitzar o cridar en despertar-se
  • Mantenir la vocalització o modificar-la mentre l'adulta s'hi acosta
  • Girar el cap o la mirada cap a la finestra, cap a la porta o cap a un altre bressol en despertar-se
  • Seguir amb la mirada una persona que travessa la sala
Font: 4 situacionsVeure procedència

Que ningú no en quedi fora

Aquí el que s'ajusta no és el que se li demana a cada infant: és el moble, l'alçada i l'espai. Totes les situacions d'aquest moment accepten maneres diferents de fer-ho i cap no fixa una quantitat mínima.

Maneres de participar que s'ofereixen sempre

  • Muntar la sala sempre igual: cada llit al mateix lloc, també els dies que no hi són tots.
  • Deixar pas entre els llits perquè un infant hi pugui caminar sense trepitjar ningú.
  • Que cada llit tingui una referència visible a l'alçada de l'infant, i comprovar-la amb la llum que hi ha al migdia.
  • Entrar tot el grup junt, deixant que cadascú faci el tram final cap al seu llit.
  • No assenyalar ni anomenar el llit de ningú mentre entren.
  • Ensenyar qualsevol canvi de lloc abans, amb la sala buida i il·luminada.
  • Tenir els objectes en un lloc estable, a l'alçada dels infants, del qual es pugui agafar i al qual es pugui deixar.
  • Que cada objecte porti una marca que es vegi i que sigui la mateixa cada dia.
  • Obrir el trajecte abans que s'estirin, amb els infants drets.
  • No repartir els objectes, encara que així es vagi més de pressa.
  • No recollir cap objecte abans que qui el fa servir s'hagi llevat.
  • Avisar quan un objecte se'n va a rentar i tornar-lo al mateix lloc.
  • Deixar espai lliure dins del llit perquè s'hi pugui desplaçar.
  • Que el llençol i el que tingui a l'abast es puguin agafar i empènyer.
  • Que porti roba que el deixi moure's.
  • No recol·locar-lo automàticament quan ha canviat de postura o de lloc.
  • Mirar què està passant abans de decidir si cal intervenir.
  • Que qui entri a la sala a mig migdia sàpiga què s'ha acordat.
  • Que durant tota l'estona hi hagi una persona a la sala en un lloc des del qual se senti el bressol més llunyà.
  • Que qualsevol so d'un infant que s'ha despertat tingui resposta, sigui com sigui el so i duri el que duri.
  • Contestar amb la veu des d'on s'és i acostar-s'hi tan aviat com es pot.
  • Que des de cada bressol hi hagi alguna cosa visible que canviï al llarg de l'estona.
  • Que el soroll constant de la sala estigui decidit i no sigui casual.
  • Que estigui sabut qui té la sala en cada tram, també els dies de relleu o de substitució.
Barreres que hi poden aparèixer
  • Que els llits es muntin cada dia on caben i no on eren ahir.
  • Que no quedi pas entre els llits i l'únic camí per arribar al seu sigui per sobre dels altres.
  • Que la referència de cada llit sigui un nom escrit.
  • Que la referència només es distingeixi amb la llum del matí i no amb la del migdia.
  • Acompanyar cada infant fins al seu llit de la mà, perquè així s'entra més de pressa.
  • Anunciar en veu alta de qui és cada llit mentre el grup entra.
  • Que el llit d'un infant canviï de lloc sense haver-l'hi ensenyat abans.
  • Prendre per manca d'autonomia que un infant necessiti algú caminant al seu costat.
  • Que els objectes visquin dalt d'un armari o dins de la bossa de cadascú, que és el que fa que el trajecte no existeixi.
  • Que el lloc canviï de setmana en setmana o segons qui hi ha al migdia.
  • Que la marca de cada objecte demani saber llegir un nom.
  • Repartir-los perquè així es va més de pressa.
  • Recollir-los tots de cop mentre encara hi ha infants dormint.
  • Que un objecte se'n vagi a rentar sense avisar i torni a un altre lloc.
  • Que el lloc quedi fora de l'abast d'un infant que encara no camina.
  • Llegir com a manca que un infant no hi vagi mai, o com a progrés que un altre ja no en porti cap.
  • Un llit amb tantes coses a dins que queda poc espai lliure per desplaçar-s'hi.
  • Roba o sac de dormir que impedeix moure les cames o els braços.
  • Un llençol tan encaixat que no es pot agafar ni empènyer.
  • Tornar-lo al mig cada vegada que s'ha mogut.
  • Tapar-lo automàticament abans de mirar què està passant.
  • Que qui entra a la sala a mig migdia no sàpiga què ha acordat l'equip.
  • Llegir com a manca que un infant es mogui poc, o com a progrés que un altre es mogui molt.
  • Un soroll constant a la sala que tapi un so fluix: música de fons contínua, un aparell engegat tota l'estona o la porta del passadís oberta.
  • Que qui és a la sala s'estigui en un punt des del qual no arriba el que sona als bressols del fons.
  • Que hi hagi dues persones i totes dues donin per fet que ja hi va l'altra, i el so es quedi sense contestar.
  • Arribar al bressol en silenci, de manera que entre el so i l'arribada no hi hagi hagut res.
  • Fer callar l'infant com a primera resposta.
  • Que des d'un bressol no es vegi res que canviï: ni una franja de llum, ni la porta, ni cap altre bressol.
  • Contestar més de pressa o més sovint segons com sigui el so.
  • Que qui substitueix o ve d'un altre grup no sàpiga que en aquella estona es contesta amb la veu.
  • Llegir que un infant es desperti en silenci com que participa menys, o que un altre faci molt soroll com que ho fa millor.
Font: 4 situacionsVeure procedència
  • Muntar la sala sempre igual: cada llit al mateix lloc, també els dies que no hi són tots.El meu lloc
  • Deixar pas entre els llits perquè un infant hi pugui caminar sense trepitjar ningú.El meu lloc
  • Que cada llit tingui una referència visible a l'alçada de l'infant, i comprovar-la amb la llum que hi ha al migdia.El meu lloc
  • Entrar tot el grup junt, deixant que cadascú faci el tram final cap al seu llit.El meu lloc
  • No assenyalar ni anomenar el llit de ningú mentre entren.El meu lloc
  • Ensenyar qualsevol canvi de lloc abans, amb la sala buida i il·luminada.El meu lloc
  • Tenir els objectes en un lloc estable, a l'alçada dels infants, del qual es pugui agafar i al qual es pugui deixar.El que porto per dormir
  • Que cada objecte porti una marca que es vegi i que sigui la mateixa cada dia.El que porto per dormir
  • Obrir el trajecte abans que s'estirin, amb els infants drets.El que porto per dormir
  • No repartir els objectes, encara que així es vagi més de pressa.El que porto per dormir
  • No recollir cap objecte abans que qui el fa servir s'hagi llevat.El que porto per dormir
  • Avisar quan un objecte se'n va a rentar i tornar-lo al mateix lloc.El que porto per dormir
  • Deixar espai lliure dins del llit perquè s'hi pugui desplaçar.Moure's al llit
  • Que el llençol i el que tingui a l'abast es puguin agafar i empènyer.Moure's al llit
  • Que porti roba que el deixi moure's.Moure's al llit
  • No recol·locar-lo automàticament quan ha canviat de postura o de lloc.Moure's al llit
  • Mirar què està passant abans de decidir si cal intervenir.Moure's al llit
  • Que qui entri a la sala a mig migdia sàpiga què s'ha acordat.Moure's al llit
  • Que durant tota l'estona hi hagi una persona a la sala en un lloc des del qual se senti el bressol més llunyà.Quan em desperto
  • Que qualsevol so d'un infant que s'ha despertat tingui resposta, sigui com sigui el so i duri el que duri.Quan em desperto
  • Contestar amb la veu des d'on s'és i acostar-s'hi tan aviat com es pot.Quan em desperto
  • Que des de cada bressol hi hagi alguna cosa visible que canviï al llarg de l'estona.Quan em desperto
  • Que el soroll constant de la sala estigui decidit i no sigui casual.Quan em desperto
  • Que estigui sabut qui té la sala en cada tram, també els dies de relleu o de substitució.Quan em desperto
  • Que els llits es muntin cada dia on caben i no on eren ahir.El meu lloc
  • Que no quedi pas entre els llits i l'únic camí per arribar al seu sigui per sobre dels altres.El meu lloc
  • Que la referència de cada llit sigui un nom escrit.El meu lloc
  • Que la referència només es distingeixi amb la llum del matí i no amb la del migdia.El meu lloc
  • Acompanyar cada infant fins al seu llit de la mà, perquè així s'entra més de pressa.El meu lloc
  • Anunciar en veu alta de qui és cada llit mentre el grup entra.El meu lloc
  • Que el llit d'un infant canviï de lloc sense haver-l'hi ensenyat abans.El meu lloc
  • Prendre per manca d'autonomia que un infant necessiti algú caminant al seu costat.El meu lloc
  • Que els objectes visquin dalt d'un armari o dins de la bossa de cadascú, que és el que fa que el trajecte no existeixi.El que porto per dormir
  • Que el lloc canviï de setmana en setmana o segons qui hi ha al migdia.El que porto per dormir
  • Que la marca de cada objecte demani saber llegir un nom.El que porto per dormir
  • Repartir-los perquè així es va més de pressa.El que porto per dormir
  • Recollir-los tots de cop mentre encara hi ha infants dormint.El que porto per dormir
  • Que un objecte se'n vagi a rentar sense avisar i torni a un altre lloc.El que porto per dormir
  • Que el lloc quedi fora de l'abast d'un infant que encara no camina.El que porto per dormir
  • Llegir com a manca que un infant no hi vagi mai, o com a progrés que un altre ja no en porti cap.El que porto per dormir
  • Un llit amb tantes coses a dins que queda poc espai lliure per desplaçar-s'hi.Moure's al llit
  • Roba o sac de dormir que impedeix moure les cames o els braços.Moure's al llit
  • Un llençol tan encaixat que no es pot agafar ni empènyer.Moure's al llit
  • Tornar-lo al mig cada vegada que s'ha mogut.Moure's al llit
  • Tapar-lo automàticament abans de mirar què està passant.Moure's al llit
  • Que qui entra a la sala a mig migdia no sàpiga què ha acordat l'equip.Moure's al llit
  • Llegir com a manca que un infant es mogui poc, o com a progrés que un altre es mogui molt.Moure's al llit
  • Un soroll constant a la sala que tapi un so fluix: música de fons contínua, un aparell engegat tota l'estona o la porta del passadís oberta.Quan em desperto
  • Que qui és a la sala s'estigui en un punt des del qual no arriba el que sona als bressols del fons.Quan em desperto
  • Que hi hagi dues persones i totes dues donin per fet que ja hi va l'altra, i el so es quedi sense contestar.Quan em desperto
  • Arribar al bressol en silenci, de manera que entre el so i l'arribada no hi hagi hagut res.Quan em desperto
  • Fer callar l'infant com a primera resposta.Quan em desperto
  • Que des d'un bressol no es vegi res que canviï: ni una franja de llum, ni la porta, ni cap altre bressol.Quan em desperto
  • Contestar més de pressa o més sovint segons com sigui el so.Quan em desperto
  • Que qui substitueix o ve d'un altre grup no sàpiga que en aquella estona es contesta amb la veu.Quan em desperto
  • Llegir que un infant es desperti en silenci com que participa menys, o que un altre faci molt soroll com que ho fa millor.Quan em desperto

Què observem

Abans de llegir el que ha fet un infant, cal saber si aquell dia allò era possible. S'anota el que es veu, i el que s'hi busca és si l'espai i l'acompanyament ho permetien.

  • Si aquell dia la sala era la de sempre: cada llit al seu lloc, pas entre ells i les referències al seu lloc.
  • Qui entra amb el grup i qui hi arriba a part.
  • Cap a on s'encara cada infant des de la porta, abans de fer cap passa.
  • Com travessa la sala: si passa entre els llits, si fa la volta llarga, si s'atura pel camí, si torna enrere.
  • On s'atura, i si allà on s'atura és el seu.
  • Si continua cap al seu mentre un altre infant se'n va cap a un de diferent.
  • Què fa quan arriba i el seu llit està ocupat.
  • Si ha anat amb algú al costat, i fins a quin punt del camí.
  • Els dies que el trajecte no s'ha pogut fer, què ho ha impedit.
  • Si els objectes eren al seu lloc quan els infants han entrat a la sala.
  • Qui ha fet el trajecte aquell migdia: si hi han anat ells o si algú n'ha repartit cap.
  • Cap a on va cada infant quan s'obre el moment, i si hi va directe o s'atura pel camí.
  • Quin objecte agafa, i si abans n'havia agafat un altre.
  • Com hi arriba: caminant, gatejant, agafat a una mà, o amb el lloc acostat fins on la seva mà arriba.
  • Si el torna al seu lloc quan es lleva, o si se'n va sense tornar-lo.
  • Si un altre dia hi torna, i si ha calgut dir-li alguna cosa perquè hi anés.
  • Els dies que el trajecte no s'ha fet, què ho ha impedit.
  • Com era el llit aquell dia: què hi havia a dins, com estava fet i quant espai lliure quedava.
  • Què fa just després que les mans el deixin.
  • Si canvia de postura, i de quina a quina. No quantes vegades.
  • Si es desplaça per dins del llit i cap on va.
  • Amb què ho fa: els peus contra el matalàs, la mà al llençol, el cos contra la vora.
  • Si torna a moure's més tard, en un altre moment de l'estona.
  • Si aquell dia se l'ha hagut de recol·locar, i què estava passant abans.
  • Els dies que no s'ha pogut mirar, dir-ho també. Un full en blanc i un infant que no s'ha mogut s'escriuen igual si no es distingeixen.
  • Com era la sala aquell dia: què hi sonava de manera continuada, on era la persona que havia de sentir-ho i si la porta del passadís era oberta o tancada.
  • Si en despertar-se ha fet algun so, i de quina mena: un plor, un so curt, un rondineig que torna, una síl·laba, un crit. La mena, no el nombre.
  • Si algú l'ha sentit i des d'on, i si li ha contestat abans d'arribar-hi.
  • Què ha passat amb el so mentre algú s'hi acostava: si s'ha mantingut igual, si ha canviat o si ha parat. Les tres coses són el que hi ha per anotar i cap no val més que les altres.
  • Cap a on tenia el cap o els ulls quan s'hi ha arribat: la finestra, la porta o un altre bressol.
  • Si ha seguit amb la mirada algú que travessava la sala, i si aquella persona es veia des d'aquell bressol.
  • Si aquell dia hi havia alguna cosa diferent a la sala: més soroll del normal, la persiana en un altre punt, una persona que no hi sol ser.
  • Quan ningú no ha pogut mirar-ho, escriure-ho així mateix. Que no hi hagués qui ho mirés i que no hi hagués res per mirar són dues coses diferents, i si la nota no les separa, al cap d'una setmana ja no es pot saber quina era.
Font: 4 situacionsVeure procedència
  • Si aquell dia la sala era la de sempre: cada llit al seu lloc, pas entre ells i les referències al seu lloc.El meu lloc
  • Qui entra amb el grup i qui hi arriba a part.El meu lloc
  • Cap a on s'encara cada infant des de la porta, abans de fer cap passa.El meu lloc
  • Com travessa la sala: si passa entre els llits, si fa la volta llarga, si s'atura pel camí, si torna enrere.El meu lloc
  • On s'atura, i si allà on s'atura és el seu.El meu lloc
  • Si continua cap al seu mentre un altre infant se'n va cap a un de diferent.El meu lloc
  • Què fa quan arriba i el seu llit està ocupat.El meu lloc
  • Si ha anat amb algú al costat, i fins a quin punt del camí.El meu lloc
  • Els dies que el trajecte no s'ha pogut fer, què ho ha impedit.El meu lloc
  • Si els objectes eren al seu lloc quan els infants han entrat a la sala.El que porto per dormir
  • Qui ha fet el trajecte aquell migdia: si hi han anat ells o si algú n'ha repartit cap.El que porto per dormir
  • Cap a on va cada infant quan s'obre el moment, i si hi va directe o s'atura pel camí.El que porto per dormir
  • Quin objecte agafa, i si abans n'havia agafat un altre.El que porto per dormir
  • Com hi arriba: caminant, gatejant, agafat a una mà, o amb el lloc acostat fins on la seva mà arriba.El que porto per dormir
  • Si el torna al seu lloc quan es lleva, o si se'n va sense tornar-lo.El que porto per dormir
  • Si un altre dia hi torna, i si ha calgut dir-li alguna cosa perquè hi anés.El que porto per dormir
  • Els dies que el trajecte no s'ha fet, què ho ha impedit.El que porto per dormir
  • Com era el llit aquell dia: què hi havia a dins, com estava fet i quant espai lliure quedava.Moure's al llit
  • Què fa just després que les mans el deixin.Moure's al llit
  • Si canvia de postura, i de quina a quina. No quantes vegades.Moure's al llit
  • Si es desplaça per dins del llit i cap on va.Moure's al llit
  • Amb què ho fa: els peus contra el matalàs, la mà al llençol, el cos contra la vora.Moure's al llit
  • Si torna a moure's més tard, en un altre moment de l'estona.Moure's al llit
  • Si aquell dia se l'ha hagut de recol·locar, i què estava passant abans.Moure's al llit
  • Els dies que no s'ha pogut mirar, dir-ho també. Un full en blanc i un infant que no s'ha mogut s'escriuen igual si no es distingeixen.Moure's al llit
  • Com era la sala aquell dia: què hi sonava de manera continuada, on era la persona que havia de sentir-ho i si la porta del passadís era oberta o tancada.Quan em desperto
  • Si en despertar-se ha fet algun so, i de quina mena: un plor, un so curt, un rondineig que torna, una síl·laba, un crit. La mena, no el nombre.Quan em desperto
  • Si algú l'ha sentit i des d'on, i si li ha contestat abans d'arribar-hi.Quan em desperto
  • Què ha passat amb el so mentre algú s'hi acostava: si s'ha mantingut igual, si ha canviat o si ha parat. Les tres coses són el que hi ha per anotar i cap no val més que les altres.Quan em desperto
  • Cap a on tenia el cap o els ulls quan s'hi ha arribat: la finestra, la porta o un altre bressol.Quan em desperto
  • Si ha seguit amb la mirada algú que travessava la sala, i si aquella persona es veia des d'aquell bressol.Quan em desperto
  • Si aquell dia hi havia alguna cosa diferent a la sala: més soroll del normal, la persiana en un altre punt, una persona que no hi sol ser.Quan em desperto
  • Quan ningú no ha pogut mirar-ho, escriure-ho així mateix. Que no hi hagués qui ho mirés i que no hi hagués res per mirar són dues coses diferents, i si la nota no les separa, al cap d'una setmana ja no es pot saber quina era.Quan em desperto

Pràctiques que afavoreixen

El que sí que ajuda, dit en present i sense solemnitat. Són gestos petits i repetibles: deixar el lloc a l'abast, mirar abans de decidir, esperar el que triga.

  • No anar davant. Qui camina al davant, guia, encara que no digui res; un infant que segueix una esquena no fa cap trajecte. Al costat o una passa enrere.
  • No dir de qui és cap llit mentre travessen la sala, ni assenyalar-ne cap, ni fer un gest cap a una fila. Es diu sense voler i ho desactiva tot.
  • Un infant que s'atura enmig de la sala sovint no s'ha perdut: està mirant. Passar-hi pel costat sense dirigir-lo i tornar-lo a mirar al cap d'uns segons no és el mateix que posar-li la mà a l'esquena.
  • Quan un infant arriba i es troba el seu llit ocupat, atendre'l a ell i no només a l'altre. Acostuma a quedar-se dret i sense dir res, i el que necessita no és que se li expliqui el malentès, sinó que algú ho resolgui i que ell es pugui quedar on havia anat.
  • A qui es porta a coll, deixar-lo a terra abans d'arribar-hi i no directament damunt del llit. La distància ha de ser prou curta perquè pugui fer l'última part ell.
  • No comentar en veu alta qui hi ha anat sol i qui no. El migdia no és el moment i la sala no és el lloc, i un infant que sent que ho ha fet bé demà hi anirà per això.
  • No repartir. És la temptació forta i es fa sense pensar-hi: tens l'objecte a la mà i l'hi dones. Quan això passa un dia, no passa res; quan passa cada dia, la situació deixa d'existir i ningú no se n'ha adonat.
  • Esperar el que triga. Un infant pot quedar-se aturat davant del cove una bona estona abans d'agafar res. Aquella estona és seva i no és temps perdut.
  • Amb qui no s'hi mou, fer el camí al seu costat i aturar-se on és el seu objecte. L'últim gest —agafar-lo— es deixa per a ell, encara que la mà de l'adult ja el tingui a un pam. És aquí, i no abans, on es decideix si el trajecte l'ha fet ell.
  • No canviar-li de la mà el que ha agafat. Quan un infant n'agafa un que no és el seu, dir de qui és i acompanyar-lo al seu, en comptes de fer el canvi sense dir res.
  • No avançar-se al plor. Quan sembla que un infant es posarà a plorar, la temptació és portar-li l'objecte de seguida per estalviar-ho. Si aquell dia pot anar-hi, que hi vagi; si no pot, se li porta i s'acaba aquí.
  • No allargar la mà quan es lleva. Si el torna al seu lloc, que el torni ell. Si se'n va sense tornar-lo, el desa qui calgui i no es comenta.
  • Deixar-lo en les condicions segures acordades i aturar-se aquí. L'adult el deixa al llit tal com l'equip ha acordat que s'ha de deixar; el que s'evita és l'ajust que ve després: centrar-li el cap, estirar el llençol un cop més, girar-li una mica les cames perquè el llit quedi més endreçat. Aquell segon, que no respon a cap condició de cura ni de seguretat sinó a com queda de bé la imatge, és el que tanca la situació abans que comenci.
  • Mirar des d'on s'és, sense acostar-se a cada moviment. Anar a mirar de prop un infant que s'està movent sovint l'atura. El que es guanya en detall es perd en veritat.
  • Si cal acostar-s'hi per una altra cosa, no aprofitar per recol·locar-lo. És per aquí per on es cola la recol·locació: no es decideix mai, s'enganxa a un altre gest que sí que calia fer.
  • Quan se l'hagi hagut de tocar, i sempre que el que s'hagi fet ho permeti, deixar-lo on era i no on estava al principi. Després d'atendre'l, la mà torna sola a la posició d'origen. Si l'atenció que s'hi ha fet demana canviar-li la posició per raons de cura o de seguretat, es canvia i no passa res; quan no ho demana, tornar-lo on s'havia posat ell és el que manté el que havia fet.
  • El que l'adulta garanteix aquí és una cosa sola: que cap so no es quedi sense contestar. No depèn de com sigui el so, de quant duri ni de si es repeteix, i no és res que l'infant s'hagi de guanyar. És una condició de la situació: sense això, el que es mirés després no voldria dir res.
  • Contestar igual sigui com sigui el so. Fluix o fort, curt o llarg, una vegada o unes quantes. En el moment que una manera de fer-se sentir obté més resposta que una altra, deixa de mirar-se què fa cada infant i passa a mirar-se si ho fa com s'esperava, i això ja és una altra cosa.
  • Quan el so arriba mentre té les mans en un altre infant, i el gest que està fent no es pot interrompre de qualsevol manera, contestar amb la veu des d'on és i acostar-s'hi tan aviat com pot. No és cap tècnica ni cap manera d'ensenyar res: és el que passa perquè una persona no pot ser a dos llocs alhora. I tampoc no vol dir deixar l'altre infant a mitges: el que s'està fent amb ell es tanca amb la mateixa cura de sempre.
  • Dir el que està passant i no el que l'infant sent. «Ja et sento, ja vinc» diu una cosa certa i comprovable. «Què et passa, estàs trist?» o «ja t'has enfadat» posen dins d'aquell so una cosa que no hi sabem, i a partir d'aquí el que s'observa ja no és el so sinó la interpretació.
  • No convertir la mirada de l'infant en una explicació. Cap a on té els ulls és el que aquesta situació mira. Per què ho mira, què significa que miri cap a la porta o què representa per a ell la persona que travessa la sala no és observació i no s'apunta enlloc.
Font: 4 situacionsVeure procedència
  • No anar davant. Qui camina al davant, guia, encara que no digui res; un infant que segueix una esquena no fa cap trajecte. Al costat o una passa enrere.El meu lloc
  • No dir de qui és cap llit mentre travessen la sala, ni assenyalar-ne cap, ni fer un gest cap a una fila. Es diu sense voler i ho desactiva tot.El meu lloc
  • Un infant que s'atura enmig de la sala sovint no s'ha perdut: està mirant. Passar-hi pel costat sense dirigir-lo i tornar-lo a mirar al cap d'uns segons no és el mateix que posar-li la mà a l'esquena.El meu lloc
  • Quan un infant arriba i es troba el seu llit ocupat, atendre'l a ell i no només a l'altre. Acostuma a quedar-se dret i sense dir res, i el que necessita no és que se li expliqui el malentès, sinó que algú ho resolgui i que ell es pugui quedar on havia anat.El meu lloc
  • A qui es porta a coll, deixar-lo a terra abans d'arribar-hi i no directament damunt del llit. La distància ha de ser prou curta perquè pugui fer l'última part ell.El meu lloc
  • No comentar en veu alta qui hi ha anat sol i qui no. El migdia no és el moment i la sala no és el lloc, i un infant que sent que ho ha fet bé demà hi anirà per això.El meu lloc
  • No repartir. És la temptació forta i es fa sense pensar-hi: tens l'objecte a la mà i l'hi dones. Quan això passa un dia, no passa res; quan passa cada dia, la situació deixa d'existir i ningú no se n'ha adonat.El que porto per dormir
  • Esperar el que triga. Un infant pot quedar-se aturat davant del cove una bona estona abans d'agafar res. Aquella estona és seva i no és temps perdut.El que porto per dormir
  • Amb qui no s'hi mou, fer el camí al seu costat i aturar-se on és el seu objecte. L'últim gest —agafar-lo— es deixa per a ell, encara que la mà de l'adult ja el tingui a un pam. És aquí, i no abans, on es decideix si el trajecte l'ha fet ell.El que porto per dormir
  • No canviar-li de la mà el que ha agafat. Quan un infant n'agafa un que no és el seu, dir de qui és i acompanyar-lo al seu, en comptes de fer el canvi sense dir res.El que porto per dormir
  • No avançar-se al plor. Quan sembla que un infant es posarà a plorar, la temptació és portar-li l'objecte de seguida per estalviar-ho. Si aquell dia pot anar-hi, que hi vagi; si no pot, se li porta i s'acaba aquí.El que porto per dormir
  • No allargar la mà quan es lleva. Si el torna al seu lloc, que el torni ell. Si se'n va sense tornar-lo, el desa qui calgui i no es comenta.El que porto per dormir
  • Deixar-lo en les condicions segures acordades i aturar-se aquí. L'adult el deixa al llit tal com l'equip ha acordat que s'ha de deixar; el que s'evita és l'ajust que ve després: centrar-li el cap, estirar el llençol un cop més, girar-li una mica les cames perquè el llit quedi més endreçat. Aquell segon, que no respon a cap condició de cura ni de seguretat sinó a com queda de bé la imatge, és el que tanca la situació abans que comenci.Moure's al llit
  • Mirar des d'on s'és, sense acostar-se a cada moviment. Anar a mirar de prop un infant que s'està movent sovint l'atura. El que es guanya en detall es perd en veritat.Moure's al llit
  • Si cal acostar-s'hi per una altra cosa, no aprofitar per recol·locar-lo. És per aquí per on es cola la recol·locació: no es decideix mai, s'enganxa a un altre gest que sí que calia fer.Moure's al llit
  • Quan se l'hagi hagut de tocar, i sempre que el que s'hagi fet ho permeti, deixar-lo on era i no on estava al principi. Després d'atendre'l, la mà torna sola a la posició d'origen. Si l'atenció que s'hi ha fet demana canviar-li la posició per raons de cura o de seguretat, es canvia i no passa res; quan no ho demana, tornar-lo on s'havia posat ell és el que manté el que havia fet.Moure's al llit
  • El que l'adulta garanteix aquí és una cosa sola: que cap so no es quedi sense contestar. No depèn de com sigui el so, de quant duri ni de si es repeteix, i no és res que l'infant s'hagi de guanyar. És una condició de la situació: sense això, el que es mirés després no voldria dir res.Quan em desperto
  • Contestar igual sigui com sigui el so. Fluix o fort, curt o llarg, una vegada o unes quantes. En el moment que una manera de fer-se sentir obté més resposta que una altra, deixa de mirar-se què fa cada infant i passa a mirar-se si ho fa com s'esperava, i això ja és una altra cosa.Quan em desperto
  • Quan el so arriba mentre té les mans en un altre infant, i el gest que està fent no es pot interrompre de qualsevol manera, contestar amb la veu des d'on és i acostar-s'hi tan aviat com pot. No és cap tècnica ni cap manera d'ensenyar res: és el que passa perquè una persona no pot ser a dos llocs alhora. I tampoc no vol dir deixar l'altre infant a mitges: el que s'està fent amb ell es tanca amb la mateixa cura de sempre.Quan em desperto
  • Dir el que està passant i no el que l'infant sent. «Ja et sento, ja vinc» diu una cosa certa i comprovable. «Què et passa, estàs trist?» o «ja t'has enfadat» posen dins d'aquell so una cosa que no hi sabem, i a partir d'aquí el que s'observa ja no és el so sinó la interpretació.Quan em desperto
  • No convertir la mirada de l'infant en una explicació. Cap a on té els ulls és el que aquesta situació mira. Per què ho mira, què significa que miri cap a la porta o què representa per a ell la persona que travessa la sala no és observació i no s'apunta enlloc.Quan em desperto

Pràctiques que cal evitar

No hi són per assenyalar ningú. Són coses que apareixen quan hi ha pressa —repartir perquè es va més de pressa, acompanyar de la mà perquè s'entra abans, tornar-lo al mig perquè el llit queda més endreçat— i per això val la pena tenir-les escrites.

  • Un infant que ha sentit «el teu és aquell» ja no pot mostrar si ho sabia.
  • Qui camina al davant, guia, encara que no digui res; un infant que segueix una esquena no fa cap trajecte.
  • Sabates, bosses i mantes plegades hi acaben sempre, i un pas ocupat és un pas que no existeix.
  • La distància i els obstacles no són d'ells i no diuen res d'ells.
  • Portar-l'hi és la manera més fàcil de fer desaparèixer la situació, i es fa sense adonar-se'n.
  • No allargar la mà quan es lleva.
  • Un objecte de l'escola desat en un altre lloc deixa aquell infant fora de la situació encara que en tingui un.
  • Comparar què fa un infant amb el peluix de sempre i què fa un que fa servir un drap de l'escola és comparar dues famílies, no dos infants.
  • Al migdia, amb un infant destapat a l'altra punta del llit, cadascú fa el que li sembla, i el que sol semblar és tornar-lo al mig.
  • Anar a mirar de prop un infant que s'està movent sovint l'atura.
  • Un coixí, una tovallola enrotllada, un peluix i un llençol ben encaixat són quatre decisions raonables preses per separat que, sumades, poden deixar un llit on no hi ha per on moure's.
  • comparar dos infants és especialment enganyós, perquè el que es compararia són dos cossos, dos llits i dues robes diferents.
  • Esperar que hi vagi qui toca és el que fa desaparèixer la resposta, perquè els segons passen igualment i passen en silenci.
  • No convertir la mirada de l'infant en una explicació.
  • Tampoc no demana penjar mòbils, làmines ni objectes perquè l'infant tingui alguna cosa a mirar: el que es mira és la sala, i la sala ja hi és.
  • Tampoc no es comparen dos infants.
Font: 4 situacionsVeure procedència
  • Un infant que ha sentit «el teu és aquell» ja no pot mostrar si ho sabia.El meu lloc
  • Qui camina al davant, guia, encara que no digui res; un infant que segueix una esquena no fa cap trajecte.El meu lloc
  • Sabates, bosses i mantes plegades hi acaben sempre, i un pas ocupat és un pas que no existeix.El meu lloc
  • La distància i els obstacles no són d'ells i no diuen res d'ells.El meu lloc
  • Portar-l'hi és la manera més fàcil de fer desaparèixer la situació, i es fa sense adonar-se'n.El que porto per dormir
  • No allargar la mà quan es lleva.El que porto per dormir
  • Un objecte de l'escola desat en un altre lloc deixa aquell infant fora de la situació encara que en tingui un.El que porto per dormir
  • Comparar què fa un infant amb el peluix de sempre i què fa un que fa servir un drap de l'escola és comparar dues famílies, no dos infants.El que porto per dormir
  • Al migdia, amb un infant destapat a l'altra punta del llit, cadascú fa el que li sembla, i el que sol semblar és tornar-lo al mig.Moure's al llit
  • Anar a mirar de prop un infant que s'està movent sovint l'atura.Moure's al llit
  • Un coixí, una tovallola enrotllada, un peluix i un llençol ben encaixat són quatre decisions raonables preses per separat que, sumades, poden deixar un llit on no hi ha per on moure's.Moure's al llit
  • comparar dos infants és especialment enganyós, perquè el que es compararia són dos cossos, dos llits i dues robes diferents.Moure's al llit
  • Esperar que hi vagi qui toca és el que fa desaparèixer la resposta, perquè els segons passen igualment i passen en silenci.Quan em desperto
  • No convertir la mirada de l'infant en una explicació.Quan em desperto
  • Tampoc no demana penjar mòbils, làmines ni objectes perquè l'infant tingui alguna cosa a mirar: el que es mira és la sala, i la sala ja hi és.Quan em desperto
  • Tampoc no es comparen dos infants.Quan em desperto

També hi ha, a les situacions

Contingut de les situacions d'aquest moment que no forma part de la mirada compartida, però que val la pena tenir a mà.

Amb les famílies35

  • Explicar què canvia, que és poc i cap en dues frases: cada llit tindrà un lloc fix a la sala i els infants hi entraran junts i caminant, de manera que cadascú anirà cap al seu. Fins ara se'ls hi portava.

    El meu lloc

  • Dir què no canvia, perquè és el que preocupa: l'hora, l'estona que dormen i la manera com s'adormen. Aquesta situació s'acaba quan l'infant arriba al llit.

    El meu lloc

  • Dir que no es demana res a casa. No cal portar cap material, no hi ha res per preparar i no hi ha res per practicar al vespre.

    El meu lloc

  • Quan una família pregunta pel migdia, el que es pot explicar d'aquesta situació és el trajecte: per on va entrar, cap on va anar, on es va aturar. Si va dormir o no és una altra cosa i es diu a part. Si es barregen, el trajecte desapareix de la conversa i només queda el son.

    El meu lloc

  • Avisar el mateix dia quan el llit del seu fill s'ha hagut de moure de lloc. Una família que ho sap pot entendre per què aquell migdia va costar més; una que no ho sap buscarà l'explicació en el seu fill.

    El meu lloc

  • Evitar el «ja». Dir «ja hi va sol» converteix un trajecte en una fita assolida, i el dia que hi vagi de la mà pot fer pensar que ha canviat alguna cosa en ell, quan pot haver canviat simplement la situació.

    El meu lloc

  • Quan una família demana quin és el llit del seu fill o vol veure'l, ensenyar-l'hi. És una pregunta raonable, no necessita cap explicació pedagògica, i es resol entrant un moment a la sala a l'hora d'entrada o de sortida.

    El meu lloc

  • Si una família explica que el seu fill diu que no hi vol anar, escoltar-ho i mirar la sala abans de mirar l'infant. Un llit que ha quedat darrere d'una porta que s'obre, o sense pas per arribar-hi, explica més que qualsevol conversa.

    El meu lloc

  • Explicar què canvia, que és poc i es diu en dues frases: els objectes de dormir passaran a viure en un lloc de la sala on els infants hi arriben, i cada infant anirà a buscar el seu abans d'estirar-se.

    El que porto per dormir

  • Dir, sense esperar que ho pregunti ningú, que no cal portar res de casa. L'escola en té, i un infant que fa servir un drap de la sala fa exactament el mateix que un que porta el seu peluix. Aquesta frase s'ha de dir el primer dia, perquè si no es diu, s'entén el contrari.

    El que porto per dormir

  • Dir què sí que es demana, que és una sola cosa: si envien alguna cosa, saber si es queda a l'escola o si torna a casa cada dia. Les dues opcions van bé; el que fa falta és saber-ho, perquè el lloc funcioni igual en tots dos casos.

    El que porto per dormir

  • Quan s'explica com ha anat el migdia, dir què ha passat —que hi ha anat, que l'ha deixat al cove, que aquell dia no s'hi ha mogut— i no si ho ha fet bé ni si ja ho fa.

    El que porto per dormir

  • Quan una família pregunta si el seu ja hi va sol, explicar primer com està muntat el migdia: on és el lloc, qui obre el moment i què s'ha fet aquell dia. El que fa el seu fill es llegeix després d'això i no abans.

    El que porto per dormir

  • Avisar el mateix dia quan un objecte se'n va a casa a rentar o quan no apareix. És la cosa que més amoïna una família i la que més fàcilment queda sense dir.

    El que porto per dormir

  • Quan una família explica que a casa també ha començat a anar-lo a buscar, escoltar-ho i res més. No se'n deriva cap proposta per a casa seva.

    El que porto per dormir

  • Quan una família vol retirar l'objecte perquè creu que el seu fill ja n'hauria de prescindir, es pot dir que aquí això no es mira: la situació observa què en fa, no quant de temps fa que en té. La decisió segueix sent seva.

    El que porto per dormir

  • Explicar què canvia, i cap en una frase: quan el seu fill s'hagi mogut al llit, no se'l tornarà a col·locar.

    Moure's al llit

  • Dir-ho abans que ho vegin. La primera vegada que una família entra a recollir i es troba el seu fill travessat al llit o destapat, el que pensa és que ningú no ha entrat a la sala en tota l'estona. Dit abans, és una manera de fer; descobert després, és una sospita.

    Moure's al llit

  • Dir què no canvia: l'hora, qui hi és, i que les condicions de seguretat del centre són exactament les mateixes. Aquesta situació no en modifica cap.

    Moure's al llit

  • Sobre la roba de dormir, dir el que és i prou: el que porti posat pot facilitar o limitar una part dels moviments que pot fer. No es recomana cap peça ni se'n desaconsella cap; es diu perquè la família ho sàpiga quan triï.

    Moure's al llit

  • No explicar-ho com una notícia. «S'ha girat sol!» converteix un moviment en una fita, i la setmana següent la família preguntarà si ho ha tornat a fer. Es diu el que va passar, pla, i sobretot si ho pregunten.

    Moure's al llit

  • Quan vinguin a recollir i el trobin fora de lloc o destapat, dir-ho abans que ho preguntin: que se l'ha deixat on s'havia posat ell. Una frase a temps estalvia una conversa sencera.

    Moure's al llit

  • Si una família demana que el tapin més o que el deixin al mig, escoltar-la i mirar-ho. Pot tenir motius i pot tenir raó. Es parla del motiu i es revisa si cal ajustar alguna cosa, sempre dins de les condicions de cura i seguretat del centre; no es despatxa dient que aquí es fa d'una altra manera.

    Moure's al llit

  • Quan una família explica com es mou a casa, s'escolta com el que és: una cosa seva. No es tradueix a cap registre ni es compara amb el que passa a l'escola.

    Moure's al llit

  • Si una família es preocupa perquè es mou molt, o perquè es mou poc, no s'hi posa cap interpretació. Es pot dir el que s'ha anotat —què va fer i amb què— i que aquí no es mesura quantitat de moviment.

    Moure's al llit

  • Explicar en una frase què acompanya l'escola: quan un infant es desperta i fa algun so, se li contesta amb la veu des d'on s'és i s'hi va tan aviat com es pot. Això és el que canvia, i és una manera de fer de l'escola.

    Quan em desperto

  • Dir de seguida que no és res que l'infant hagi de fer ni d'aprendre. No hi ha cap manera de despertar-se que sigui la bona, i despertar-se sense fer cap soroll no és ni millor ni pitjor que despertar-se cridant.

    Quan em desperto

  • Dir què no es toca: l'hora de la becaina i com es fa dormir al centre. Aquesta situació no modifica res de tot això.

    Quan em desperto

  • Dir que a casa no s'ha de fer res. El que fa possible això és com està muntada la sala i qui hi és en aquella estona; no es reprodueix enlloc més i no se'ls demana que hi provin res.

    Quan em desperto

  • Quan es digui alguna cosa del que ha passat, dir-la plana. «Avui s'ha despertat i li he contestat des de la porta mentre m'hi acostava» explica el que va passar. «Ja crida per avisar!» ho converteix en una gràcia que s'espera, i a partir d'aquell dia caldrà anar-ne donant notícies.

    Quan em desperto

  • Si una família pregunta si el deixen plorar, contestar-ho de front i sense donar-hi voltes: no. Se li contesta amb la veu de seguida i s'hi va tan aviat com es pot. Aquí no s'espera mai a propòsit i no hi ha cap estona en què s'hagi decidit no respondre.

    Quan em desperto

  • Quan una família explica com es desperta el seu fill a casa, agrair-ho i dir per a què serveix: per conèixer-lo, no per esperar el mateix aquí. Que a casa es desperti sempre d'una manera no és cap previsió del que passarà a la sala, i el dia que no coincideixi no haurà passat res.

    Quan em desperto

  • El que la família explica de casa i el que l'escola ha vist a la sala no es barregen en una mateixa frase. Es diu d'on ve cada cosa: això ho expliqueu vosaltres, això ho vam veure aquí. Són dues informacions i totes dues valen, però no diuen el mateix.

    Quan em desperto

  • Si una família es preocupa perquè fa molt soroll en despertar-se, o perquè no en fa gens, no s'hi afegeix cap interpretació. Es pot dir el que es va anotar aquell dia i que aquí no es valora cap manera de despertar-se ni se n'espera cap.

    Quan em desperto

  • Si una família demana que el despertin a una hora, o que el deixin dormir fins que ho digui ella, s'escolta el motiu i es mira. Pot tenir raons i pot tenir raó. Es parla del motiu i es mira què es pot fer dins de l'organització i les condicions de descans del centre. Una demanda d'una família no es tanca explicant-li com funciona la casa.

    Quan em desperto
Per on pot continuar9

  • Quan la majoria s'atura a mig camí o busca un adult amb la mirada, el primer que s'ha de revisar és si la distribució ha anat canviant sense que ningú ho decidís, i no què els passa als infants.

    El meu lloc

  • Si un infant va sempre al mateix llit que no és el seu, abans de canviar res cal comprovar si hi ha alguna dificultat estable en la seva ubicació —distància, obstacles o referències— que expliqui el que passa. Si l'equip decideix canviar el repartiment, fer-ho una sola vegada, deixar-lo fix i tornar a observar abans de tornar a modificar-lo.

    El meu lloc

  • Si passa el temps i no hi va sol gairebé ningú, el primer que es mira és el lloc: l'alçada, si les marques es veuen i si algú segueix repartint sense adonar-se'n.

    El que porto per dormir

  • Si un infant deixa d'anar-hi quan abans hi anava, mirar què ha canviat al voltant —el lloc, la marca, qui hi ha al migdia— abans de buscar-li cap explicació a ell.

    El que porto per dormir

  • Si durant unes setmanes gairebé no s'anota cap moviment de ningú, el primer que es revisa és què hi ha dins dels llits i com estan fets, i no els infants.

    Moure's al llit

  • Quan el que s'ha anotat són sobretot adjectius —tranquil, inquiet, bé—, el que cal revisar és la manera d'anotar: amb adjectius, al cap d'un mes no hi ha res per rellegir.

    Moure's al llit

  • Si durant unes setmanes gairebé no hi ha cap so anotat de ningú, el primer que es mira és què sonava a la sala i des d'on s'escoltava, i no els infants.

    Quan em desperto

  • Quan les notes parlen sobretot de com era el so —fort, fluix, insistent— i no del que va passar tot seguit, el que s'ha de revisar és la manera d'anotar.

    Quan em desperto

  • Quan d'un infant es repeteix que el so no va arribar, el que es revisa és on queda el seu bressol i des d'on s'està a la sala durant aquella estona.

    Quan em desperto

Situacions d'aprenentatge relacionades

Cada situació és una manera concreta de fer tot això, en una edat i amb un grup. El que comparteixen és la mirada; el que canvia és el moble i qui fa el trajecte.

El meu llocQue el trajecte des de la porta fins al seu llit el pugui fer l'infant: que els llits siguin sempre al mateix lloc de la sala, que hi hagi pas entre ells, que el seu tingui a la seva alçada alguna cosa que el distingeixi, i que el grup entri junt, perquè si entren d'un en un no hi ha res a mirar. I que l'equip decideixi abans què farà quan un infant s'aturi al llit d'un altre, perquè aquesta és la decisió que sosté la situació o l'enfonsa: si allò es corregeix de seguida i cada vegada, la propera vegada l'infant esperarà que l'hi diguin.1-2 anys · I1 · validadaEl que porto per dormirQue aquest trajecte el pugui fer l'infant: que el que té per dormir estigui sempre al mateix lloc, a la seva alçada, que es pugui distingir del dels altres i que hi continuï sent l'endemà. I que l'equip miri on viuen ara aquests objectes, perquè si viuen dins d'una bossa penjada a un ganxo o dalt d'un armari, la situació no existeix i no hi ha acompanyament que ho compensi.1-3 anys · internivell I1 i I2 · validadaMoure's al llitQue el llit sigui un lloc on es pugui moure i que els seus moviments no es desfacin només perquè ha canviat de postura o de lloc. Vol dir tres coses concretes: que hi hagi espai perquè es desplaci i no quedi encaixat entre coses que l'aturin; que porti roba que el deixi moure's; i que el llençol i el que tingui a l'abast es puguin agafar i empènyer. I que se'l deixi despert i de cara amunt, i que no se'l torni a col·locar quan hagi canviat de postura. I que l'equip decideixi abans què farà quan un infant acabi a l'altra punta del llit o destapat, perquè és just en aquell moment quan cal haver decidit si cal intervenir o si es pot deixar continuar el moviment.0-1 anys · I0 · validadaQuan em despertoQue aquells segons es puguin veure i que el que hi fa l'infant no es perdi. Són tres coses concretes i cap no demana temps de més: que a aquella hora la sala sigui prou silenciosa perquè un so petit arribi des d'un bressol fins on és l'adulta; que qui hi és respongui amb la veu mentre s'hi acosta, en comptes d'arribar-hi en silenci; i que des del bressol es vegi alguna cosa, la finestra, la porta o el pas de qui travessa la sala. I que l'equip tingui dit abans què s'hi mira i què no. Aquí no es mira quant triga cadascú a despertar-se, ni com es desperta, ni què volia dir aquell so. Es mira què fa l'infant des del bressol i què passa al seu voltant mentre l'adulta s'hi acosta.0-1 anys · I0 · validada

Connexió amb el currículum

Els elements curriculars que les situacions d'aquest moment declaren de debò: ni un de més. Cadascun porta a la pantalla del currículum.

8 sabers · 4 situacions

Eix 1 · Un infant que creix amb autonomia i confiança4 sabers

Obre aquest eix al currículum

E1.CE3 Adonar-se de la influència de l'espai i el temps en les situacions de vida quotidiana a partir de les experiències viscudes, per créixer amb seguretat i entendre el món.

  • E1.CE3.CAT1.S1 Orientació autònoma en els espais habituals i quotidians i iniciació en l'ús de termes relatius a l'espai (aquí, allà, dins, fora, etc.).

    El meu lloc

E1.CE2 Viure les emocions, expressant i reconeixent sentiments i necessitats, per anar creixent en benestar emocional i seguretat afectiva.

E1.CE1 Progressar en el coneixement i el domini del cos, en el moviment i la coordinació, adonant-se de les pròpies possibilitats, per anar desenvolupant autonomia personal i una autoimatge ajustada i positiva.

Eix 4 · Un infant que forma part de la diversitat del món que l'envolta2 sabers

Obre aquest eix al currículum

E4.CE1 Avançar en la relació amb els altres en condicions d'igualtat, creant lligams, per construir la pròpia identitat basada en els valors democràtics i de respecte als drets humans.

Eix 2 · Un infant que es comunica amb diferents llenguatges1 sabers

Obre aquest eix al currículum

E2.CE1 Interpretar, comprendre i expressar missatges, emprant recursos i coneixements basats en la pròpia experiència, per avançar en la comunicació i la construcció de nous aprenentatges.

Eix 3 · Un infant que descobreix l'entorn amb curiositat1 sabers

Obre aquest eix al currículum

E3.CE1 Observar i reconèixer característiques de materials i elements i establir relacions entre ells, mitjançant l'experimentació i la manipulació sensorial, per avançar cap a estructures de pensament cada vegada més complexes desenvolupant habilitats de raonament matemàtic.

D'on surt aquesta mirada

Els textos del projecte que emmarquen els moments de cura. Són literals: la guia no hi afegeix res.

3 citacions del projecteVeure

La pràctica educativa s'ha de contextualitzar estrictament en la quotidianitat i els moments de cures (alimentació, higiene i descans).

Normativarequisits-sa-03.md · 8 · Orientacions específiques per al primer cicle (0-3 anys)

Els moments de cures són escenaris privilegiats d'aprenentatge: No es poden desvincular de la programació d'una SA. L'higiene, els àpats i el descans són moments per a la intimitat individual i la creació de vincles segurs a través de la paraula, la mirada i l'anticipació de les accions de l'adult.

Orientaciórequisits-sa-03.md · 8 · Orientacions específiques per al primer cicle (0-3 anys)

Metodologia Pikler-Lóczy (Moviment lliure): L'espai i el mobiliari s'han de preparar perquè l'infant pugui conquerir el seu moviment de manera autònoma seguint el seu ritme evolutiu (p. ex., amb rampes baixes, catifes, psicomotricitat lliure), evitant posar l'infant en posicions que encara no domina de manera autònoma.

Orientaciórequisits-sa-03.md · 8 · Orientacions específiques per al primer cicle (0-3 anys)

Què falta en aquest moment

Això no és una pàgina a mitges per descuit: és el que encara no s'ha escrit. Preferim dir-ho que omplir-ho inventant.

  • Més situacions de descans: n'hi ha quatre i el pla del moment en preveu sis; I2 encara no en té cap
  • Les aportacions de cada situació al moment: cap de les quatre no està escrita encara

Tots els moments