El lavabo també és un lloc meu

Espai

Aquí l'espai no és el context de la situació: és la situació. Les preguntes serveixen per mirar-se la sala que es té i no descriuen cap sala a reproduir. Si la porta es pot deixar oberta i, si no es pot, si hi ha alguna franja del matí en què sí. Si des d'algun punt de l'aula es veu on és aquella sala, perquè el que no es veu no es pot situar. Què hi ha a l'alçada d'un infant i què està penjat a un metre seixanta. Si el mirall, allà on n'hi hagi, és a la seva alçada o a la de l'adult, que és el cas més freqüent. Si hi ha alguna cosa realment perillosa a dins, que es treu en lloc de prohibir-se. I si es pot sortir de la sala sense que ningú obri la porta per tu, que és el que fa que entrar-hi no sigui quedar-s'hi tancat.

Materials

El que la sala ja té: l'aixeta, la pica, el paper, els cubells, l'escaleta si n'hi ha, les tovalloles. No es porta res de fora. Un mirall a l'alçada dels infants, allà on ja n'hi hagi un a l'alçada equivocada. Si no n'hi ha cap, no se'n compra: l'OBJ3 no en depèn. Un drap i una galleda petita a mà, perquè eixugar el que caigui sigui una cosa de deu segons i no una raó per tornar a prohibir l'aixeta. Res de material nou: cap joc d'aigua, cap proposta sensorial, cap pictograma de la seqüència del lavabo, cap cartell amb passos i cap taula de qui ja hi va sol.

Temps

Aquesta situació no té estona pròpia i no se n'hi ha de fer cap. Passa a les estones de lavabo que ja hi ha, i sobretot a la resta del matí, que és quan avui la sala no existeix. El que demana no és temps sinó una porta oberta i algú a prop que pugui estar-hi sense fer res. Això sí que és una condició d'organització: si l'única manera d'obrir la porta és que una persona es quedi allà i el grup es quedi curt, la situació no és possible aquell dia, i s'anota per on toca: com una condició d'aquell matí, no com una manera de ser de ningú. Del grup no demana res: hi entra qui hi entra, sol o amb qui vulgui, i no hi ha torns ni rondes.