
Situació d'aprenentatge · 1-3 anys · internivell I1 i I2 · canvi_bolquer
Que en aquesta estona també hi pugui passar alguna cosa que comença entre els dos i que es pugui tornar a trobar l'endemà: que allò que un comença ho pugui continuar l'altre, que hi hagi jocs i cançons que tornin i que l'infant les pugui reconèixer i reclamar, i que el que ell hi porta trobi algú que ho reculli i hi respongui. I que l'equip es miri dues coses seves: si el matí està muntat de manera que hi càpiguen tres minuts sense pressa, i amb quina freqüència els canvis d'un mateix infant els fa la mateixa persona.
Espai
L'espai no és el problema d'aquesta situació i no cal moure'n res. El que fa falta és una altra cosa, i no es compra: que qui està al canviador hi pugui estar de debò. Si des d'allà ha de vigilar la resta de la sala, l'estona d'un a un existeix a l'horari i no a la pràctica, perquè mitja atenció és a l'altra banda. Això no es resol canviant mobles de lloc: es resol amb qui hi ha a la sala mentre dura el canvi, i per això és una qüestió d'organització escrita a l'apartat de l'espai. Del canviador en si no cal res més del que ja hi ha. Val la pena, això sí, que l'infant hi estigui prou còmode i prou estona per poder fer alguna cosa més que aguantar: un canvi fet a corre-cuita i amb el cos tens no dona per a res més.
Materials
El que ja hi ha al canviador és tot el que fa falta; comprar o afegir qualsevol cosa per a aquesta situació la desvirtua, perquè el que la sosté és una manera de fer i no un objecte. Si hi ha alguna cosa a la vista des del canviador —una planta, una finestra, un mòbil que es mou— serveix de tema, però no s'hi posa per a això. Cap suport imprès de cançons, cap llista, cap cartell al canviador.
Temps
Aquí no es demana ni un minut de més. Un canvi dura el que dura, i allargar-lo perquè hi càpiga una conversa seria convertir-lo en una activitat, que és justament el contrari. El que decideix si hi cap alguna cosa no és la durada sinó la distància entre un canvi i el següent: deu canvis encadenats no donen tres minuts a ningú, donen deu canvis. Separar-ne dos o tres al matí és tota la condició organitzativa que aquesta situació necessita. Hi ha una segona condició, més delicada, i s'ha de dir sense convertir-la en regla: perquè un joc pugui tornar cal que torni la mateixa persona. No vol dir assignar infants a educadores ni fer cap quadrant fix, cosa que amb baixes i torns seria impossible. Vol dir saber com estan repartits ara mateix, i que quan hi hagi marge per triar, es triï amb això al cap. Un equip pot decidir que no li surt; llavors el que hi haurà són els tres minuts, que ja és molt, i no un repertori.
01
Compartim

Mirar quants canvis van seguits
Mirar qui canvia qui
Acordar que no es programa res
Deixar dit què es fa quan un infant comença alguna cosa
02
Aprenem

Dir i callar
Tornar-hi quan ell hi torna
Aturar-se en el que porta ell
Afegir-hi, en comptes de contestar i prou
Deixar que un joc es repeteixi sense anunciar-lo
No corregir els sons
Que el final no arribi de cop
03
Continuem

La mateixa manera, dins del mateix moment
Quan el repertori surt del canviador
Quan surt d'ells
DIR
Dir el que s'ha de dir del canvi i després callar uns segons.
MIRAR-LO
Mirar-lo a la cara mentre les mans continuen.
CONTESTAR
Contestar amb un so el so que fa ell, i afegir-hi alguna cosa.
REPETIR
Repetir sense anunciar-lo el joc que ahir va funcionar.






Diferents maneres de participar
Aquí no hi ha res per completar. L'intercanvi no és una tasca amb un final, i per això no entrar-hi és una opció tan bona com entrar-hi: dues persones també poden estar juntes en silenci, i un infant que es passa el canvi mirant el sostre està fent precisament això. Es compta com a prendre-hi part un so, una mirada que es queda, un peu que segueix el ritme d'una cançó, o una rialla que no va enlloc. Cap conducta no val més que una altra i no n'hi ha cap que calgui. Qui decideix cada dia si hi entra, amb què i fins quan, és ell.
Diferents maneres de comunicar-se
Prendre part es pot fer de maneres que no s'assemblen: un so, una síl·laba, una paraula, una rialla, un gest amb la mà, girar el cap cap a qui parla, aixecar un peu, quedar-se quiet esperant el final d'una cançó. Totes valen i cap no val més. Demanar un joc també: amb el gest del joc, amb el seu primer so, portant l'objecte que hi surt, o mirant on solia passar. Un infant que fa servir signes o pictogrames els pot fer servir aquí igual, i el que compta és que se li contesti en la mateixa via.
Diferents maneres d'entendre-ho
El que passa en aquesta estona arriba per vies que funcionen alhora i cap no és imprescindible: la veu, la cara de qui el canvia, el ritme de les mans, el contacte. Per als infants que no segueixen la paraula, el que queda és el to i la repetició; per als que sí, el nom de les coses. Els jocs que tornen s'identifiquen sobretot pel començament —les primeres notes, el primer gest—, i per això es fan sempre igual: no per rutina, sinó perquè el començament és el que els fa reconeixibles.

